Les cançons de Pau Riba m’acompanyen des de l’adolescència. Sempre he pensat que la seva era una de les grans veus de la poesia catalana, i així que en vaig tenir ocasió vaig fer el possible per demostrar-ho. […]
Ho confesso: no he pogut evitar la curiositat. He obert la llista de procediments judicials militars que afecten 66.590 persones físiques i 15 jurídiques i hi he tafanejat una estona. […]
Em sembla que només he coincidit una vegada amb Pere Tàpias. Diria que va ser a Vilanova, naturalment, quan hi vam fer una roda de premsa arran de la publicació del Mon oncle de Màrius Serra.
Que una notícia sigui previsible, i per tant esperada, no la fa menys colpidora. Ara mateix sento que ha mort Oliver Sacks. Coherent amb la seva concepció de les humanitats, amb la seva capacitat de divulgar el coneixement científic, els últims mesos va fer una i dues aparicions impecables en forma d’articles a la premsa per explicar que es moria de càncer. (més…)
Hi ha moltes maneres de cantar bé un poema. De “La casa que vull” de Salvat-Papasseit Llach en va fer una cançó exemplar. També ho és, n’estic convençut, la de Teresa Rebull. De tant en tant em vénen al cap, de vegades l’una, de vegades l’altra. Potser perquè canten estats d’ànim de diferent matís. No cal dir quina s’imposa avui, en homenatge.
I, per celebrar-ho, una colla de devots —i n’hi ha uns quants, i s’entén que hi siguin i més n’hi hagi— ha promogut l’edició privada d’un llibre commemoratiu. Em va arribar la crida a participar-hi i, per moltes raons, ho vaig fer. Amb un dubte, però: de què parlar? Què dir de Parcerisas, després d’una trentena d’anys de relacions suaument discontínues? Hauria pogut rellegir L’edat d’or. O explicar l’operació de salvament de la col·lecció “clàssics moderns” des de Proa, quan ell ja se n’havia desvinculat. O recordar el seu pas per la direcció de la Institució, de la qual sempre he esperat almenys haver estat digne successor. O la nostra productiva convivència els anys prou remoguts que hi vam coincidir ell com a degà i jo de director. Finalment, vaig triar de fer el retrat d’un llibre singular, a la manera d’aquells meus “Llibres recuperats” de fa anys…
No em resulta gens fàcil escriure aquesta nota. Podria, simplement, no fer-ho. Però sento que no fer-ho encara faria més intens el malestar que em provoca haver-la d’escriure. […]
Durant molts anys Héctor Borrat va ser per a mi un nom en pàgines de revistes.
Ho recordava però me n’he volgut assegurar: el 31 d’octubre de l’any 2000 vaig anotar al meu dietari: […]
Ahir vam acomiadar Montserrat Abelló i Bernat Puigtobella em va oferir d’escriure alguna cosa sobre ella. La proposta em va retornar una conversa antiga a la memòria, que també reprodueixo aquí. Núvol la presenta com una confidència, però de fet ja l’havia explicada en públic, i amb la participació de la Montserrat mateix, almenys una vegada en un acte a la biblioteca Mercè Rodoreda del Guinardó –per afegir-hi rebotiga–. Això va ser durant la presentació de Com cau la tarda, l’entrevista que Clara Bofill, una de les nétes de l’Abelló, havia fet sobre la seva àvia com a treball de curs dels estudis de cinema, un documental que ara el 33 podria programar. Queda dit. […]
Quan va morir la Clara, aviat farà deu anys, vam triar amb la Dolors uns quants poemes que ens van acompanyar en el dol. Un dels poemes era de Montserrat Abelló, que es va sorprendre de la tria i va agrair-la. En homenatge, reprodueixo aquí, traduït al català, el comentari del poema que, uns dies després, en part per explicar l’elecció a la Montserrat, vaig publicar a La Vanguardia. […]
No seré gens original: el meu Peret, el que mai no oblidaré, és el que va omplir el Camp Nou amb el seu silenci i el cant de “L’emigrant”. Va ser el millor d’una nit memorable. Ja és, si més no per allò, i per unes quantes coses més, un dels nostres herois. […]
Em sembla que no he compartit mai amb ningú aquest record, el més pintoresc que tinc d’en Vallcorba. N’és prou, de pintoresc, perquè a estones pensi que més que un record deu haver estat un somni. I potser sí que ho va ser, i aleshores tampoc no tindria res d’especial no haver-ne parlat ni tan sols amb els altres testimonis del fet. Que potser ara el desmentiran o el corroboraran fins a cert punt i m’ajudaran a sortir de dubtes… […]