Oi?

Encara sota l’impacte de l’aparició, anit, al claustre del monestir de Sant Joan de les Abadesses, del mite rediviu del Comte Arnau, de la mà de la veu de Joan Crosas, els acords de Manel Camp i els versos de Verdaguer, Maragall i Sagarra, amb el Cor d’Homes d’Osona.

Doble activitat en record de Maria Teresa Bertran Rossell aquest divendres a Arenys de Mar. (més…)

Semblava que aquest dissabte vindria simplement a acabar, mig esmorteït, la setmana més estranya de tots els calendaris abans d’enfilar el període nadalenc. Però ha quedat tot trastocat per la notícia de la mort de Llorenç Soldevila.

(més…)

Les cançons de Pau Riba m’acompanyen des de l’adolescència. Sempre he pensat que la seva era una de les grans veus de la poesia catalana, i així que en vaig tenir ocasió vaig fer el possible per demostrar-ho. […]

(més…)

El 2008 jo era director de la Institució de les Lletres Catalanes i tenia un llibre de versos al calaix. Xavier Folch el va llegir i em va convèncer que una cosa no treia l’altra i que calia publicar-lo. Va ser per ell, també, que Moments feliços va veure la llum. Gràcies.

(més…)

M’arriba la notícia de la mort d’Enrique Badosa, traductor i poeta, a 94 anys. Fa uns anys li vaig dedicar una anotació aquí mateix, a propòsit de la publicació de Sine tradere, on va tenir la gentilesa d’incloure una versió castellana del meu poema “Conversa“.

(més…)

Ho confesso: no he pogut evitar la curiositat. He obert la llista de procediments judicials militars que afecten 66.590 persones físiques i 15 jurídiques i hi he tafanejat una estona. […]

(més…)

Em sembla que només he coincidit una vegada amb Pere Tàpias. Diria que va ser a Vilanova, naturalment, quan hi vam fer una roda de premsa arran de la publicació del Mon oncle de Màrius Serra.

(més…)

Que una notícia sigui previsible, i per tant esperada, no la fa menys colpidora. Ara mateix sento que ha mort Oliver Sacks. Coherent amb la seva concepció de les humanitats, amb la seva capacitat de divulgar el coneixement científic, els últims mesos va fer una i dues aparicions impecables en forma d’articles a la premsa per explicar que es moria de càncer.  (més…)

Hi ha moltes maneres de cantar bé un poema. De “La casa que vull” de Salvat-Papasseit Llach en va fer una cançó exemplar. També ho és, n’estic convençut, la de Teresa Rebull. De tant en tant em vénen al cap, de vegades l’una, de vegades l’altra. Potser perquè canten estats d’ànim de diferent matís. No cal dir quina s’imposa avui, en homenatge.

(més…)

I, per celebrar-ho, una colla de devots —i n’hi ha uns quants, i s’entén que hi siguin i més n’hi hagi— ha promogut l’edició privada d’un llibre commemoratiu. Em va arribar la crida a participar-hi i, per moltes raons, ho vaig fer. Amb un dubte, però: de què parlar? Què dir de Parcerisas, després d’una trentena d’anys de relacions suaument discontínues? Hauria pogut rellegir L’edat d’or. O explicar l’operació de salvament de la col·lecció “clàssics moderns” des de Proa, quan ell ja se n’havia desvinculat. O recordar el seu pas per la direcció de la Institució, de la qual sempre he esperat almenys haver estat digne successor. O la nostra productiva convivència els anys prou remoguts que hi vam coincidir ell com a degà i jo de director. Finalment, vaig triar de fer el retrat d’un llibre singular, a la manera d’aquells meus “Llibres recuperats” de fa anys…

(més…)

No em resulta gens fàcil escriure aquesta nota. Podria, simplement, no fer-ho. Però sento que no fer-ho encara faria més intens el malestar que em provoca haver-la d’escriure. […]

(més…)

Durant molts anys Héctor Borrat va ser per a mi un nom en pàgines de revistes.

(més…)