Ho confesso: no he pogut evitar la curiositat. He obert la llista de procediments judicials militars que afecten 66.590 persones físiques i 15 jurídiques i hi he tafanejat una estona. […]
Em sembla que només he coincidit una vegada amb Pere Tàpias. Diria que va ser a Vilanova, naturalment, quan hi vam fer una roda de premsa arran de la publicació del Mon oncle de Màrius Serra.
Que una notícia sigui previsible, i per tant esperada, no la fa menys colpidora. Ara mateix sento que ha mort Oliver Sacks. Coherent amb la seva concepció de les humanitats, amb la seva capacitat de divulgar el coneixement científic, els últims mesos va fer una i dues aparicions impecables en forma d’articles a la premsa per explicar que es moria de càncer. (més…)
Hi ha moltes maneres de cantar bé un poema. De “La casa que vull” de Salvat-Papasseit Llach en va fer una cançó exemplar. També ho és, n’estic convençut, la de Teresa Rebull. De tant en tant em vénen al cap, de vegades l’una, de vegades l’altra. Potser perquè canten estats d’ànim de diferent matís. No cal dir quina s’imposa avui, en homenatge.
I, per celebrar-ho, una colla de devots —i n’hi ha uns quants, i s’entén que hi siguin i més n’hi hagi— ha promogut l’edició privada d’un llibre commemoratiu. Em va arribar la crida a participar-hi i, per moltes raons, ho vaig fer. Amb un dubte, però: de què parlar? Què dir de Parcerisas, després d’una trentena d’anys de relacions suaument discontínues? Hauria pogut rellegir L’edat d’or. O explicar l’operació de salvament de la col·lecció “clàssics moderns” des de Proa, quan ell ja se n’havia desvinculat. O recordar el seu pas per la direcció de la Institució, de la qual sempre he esperat almenys haver estat digne successor. O la nostra productiva convivència els anys prou remoguts que hi vam coincidir ell com a degà i jo de director. Finalment, vaig triar de fer el retrat d’un llibre singular, a la manera d’aquells meus “Llibres recuperats” de fa anys…
No em resulta gens fàcil escriure aquesta nota. Podria, simplement, no fer-ho. Però sento que no fer-ho encara faria més intens el malestar que em provoca haver-la d’escriure. […]
Durant molts anys Héctor Borrat va ser per a mi un nom en pàgines de revistes.
Ho recordava però me n’he volgut assegurar: el 31 d’octubre de l’any 2000 vaig anotar al meu dietari: […]
Ahir vam acomiadar Montserrat Abelló i Bernat Puigtobella em va oferir d’escriure alguna cosa sobre ella. La proposta em va retornar una conversa antiga a la memòria, que també reprodueixo aquí. Núvol la presenta com una confidència, però de fet ja l’havia explicada en públic, i amb la participació de la Montserrat mateix, almenys una vegada en un acte a la biblioteca Mercè Rodoreda del Guinardó –per afegir-hi rebotiga–. Això va ser durant la presentació de Com cau la tarda, l’entrevista que Clara Bofill, una de les nétes de l’Abelló, havia fet sobre la seva àvia com a treball de curs dels estudis de cinema, un documental que ara el 33 podria programar. Queda dit. […]
Quan va morir la Clara, aviat farà deu anys, vam triar amb la Dolors uns quants poemes que ens van acompanyar en el dol. Un dels poemes era de Montserrat Abelló, que es va sorprendre de la tria i va agrair-la. En homenatge, reprodueixo aquí, traduït al català, el comentari del poema que, uns dies després, en part per explicar l’elecció a la Montserrat, vaig publicar a La Vanguardia. […]
No seré gens original: el meu Peret, el que mai no oblidaré, és el que va omplir el Camp Nou amb el seu silenci i el cant de “L’emigrant”. Va ser el millor d’una nit memorable. Ja és, si més no per allò, i per unes quantes coses més, un dels nostres herois. […]
Em sembla que no he compartit mai amb ningú aquest record, el més pintoresc que tinc d’en Vallcorba. N’és prou, de pintoresc, perquè a estones pensi que més que un record deu haver estat un somni. I potser sí que ho va ser, i aleshores tampoc no tindria res d’especial no haver-ne parlat ni tan sols amb els altres testimonis del fet. Que potser ara el desmentiran o el corroboraran fins a cert punt i m’ajudaran a sortir de dubtes… […]
[A la imatge, foto de família de l’homenatge a l’Ateneu Barcelonès.]
Com tantes altres poblacions grans, mitjanes o petites del país, Vallgorguina té el seu premi literari. Com tantes altres vegades, el premi homenatja amb el seu nom un home d’Església, mossèn Narcís Saguer, promotor que fou de la vida cultural i cívica local. Com tan sovint durant els darrers posem-hi quaranta anys, el nom d’Albert Manent, com una silent referència, mobilitza l’empenta d’una petita associació, que promou el premi, ara aliada amb els interessos i les necessitats d’un consistori.
El jurat es va reunir una tarda qualsevol en un local cèntric de la capital, a peu de Rambla. En aquesta ocasió, tots els membres del jurat hi residien, i els organitzadors van optar per estalviar-los un desplaçament inútil. Actuava com a secretària una membre de l’associació, arribada expressament de Vallgorguina, i oficiava com a mestre de cerimònies, indiscutible i indiscutit, Albert Manent.
Vet aquí que, contra el que sol ser freqüent, els membres del jurat duien tots ells el plec d’originals sota el braç. Acabada la feina i enllestit el veredicte, la secretària havia de tornar a la vall. Sense mitjans propis, endur-se aquells quants quilos de paper se li feia carregós. Els membres del jurat ja es veien desfent camí cap a casa encara amb els originals sota el braç.
Amb això que Manent, decidit, demana uns minuts per resoldre la situació. S’alça del cèntric cafè on havia tingut lloc la reunió, surt i en torna poca estona després. Ja està arreglat, diu. Els membres del jurat, intrigats, potser divertits i tot, el segueixen Rambla avall. Albert Manent els du a la rectoria de l’església del Pi. Mossèn Batlles i mossèn Bardés acullen els plecs de poemes amb esperit de custòdia. La gent de Vallgorguina ja els passarà a recollir, quan en trobin el moment.
Pràctic, resolut, eficaç, Manent havia resolt aquella situació a partir del seu vastíssim contacte amb la realitat menuda.
L’anècdota és poca cosa, ho sé. Però, tot i el seu deix anacrònic, o precisament per això, sembla que mostra algun tret molt propi d’Albert Manent. Si l’heu tractat, si en teniu present l’efígie, convindreu amb mi que, si més no en les maneres i en el llenguatge, us trobeu davant un senyor, davant el que abans en deien un senyor.
Aquella passejada per Ciutat Vella va tenir alguna cosa de viatge en el temps. ¿Com qualificar, si no, el fet de recórrer un tram de la Rambla, travessar la Portaferrissa, davallar el carrer d’en Roca fins a Cardenal Casañas, al cor de la tarda d’un dia ben benigne dels inicis de tardor, enmig d’un tràfec de gent de tots els colors, de diversos orígens, que caminaven o badaven per motius encara més diversos, amb la sola finalitat de dipositar uns originals de versos en una parròquia? Durant aquells minuts escassos, l’home es va dir Marià Manent, Carles Riba, Josep M. López-Picó, Josep Carner, Joan Maragall, Àngel Guimerà. Molt més que un segle de vida cultural i ciutadana va transitar per aquells centenars de metres.
La Barcelona d’abans s’havia fet paradoxalment encara viva. És, de fet, també viva. Albert Manent ve d’una època en què un hom podia tenir el país al cap. Avui ell l’hi continua tenint. El país i la seva gent. Perquè Catalunya no ha deixat de ser una comunitat petita. Feu-ne la prova: trieu dos noms, furgueu una mica i de seguida descobrireu entre ells algun lligam familiar o d’amistat, i per poc que badeu el vincle passarà també per vosaltres.
Diuen que el temps passa de pressa i mai en va, que tot canvia. Fins i tot això canviarà, ja està canviant, naturalment. També deu ser això, la normalització. O la globalització, si ho preferiu. I, per tant serà una sort. I tots hi perdrem. Si no és que sabem, com n’ha sabut Albert Manent, renovar cada dia la cartografia del país, de la seva gent, que tenim al cap. Si som capaços de fer-ho trepitjant el carrer, des de la realitat, sense prejudicis. Per transformar-la, si voleu.