Oi?

Ahir vam acomiadar Albert Manent i amb ell, potser, tota una època. Ja n’he parlat en un parell d’apunts d'”El bloc del Director de la ILC”, escrits arran de l’homenatge que se li va fer a l’Ateneu pels vuitanta anys i, poc després, amb motiu de la concessió del Premi d’Honor. Ara, però, em ve de gust recuperar la petita contribució que vaig fer al volum Records d’ahir i d’avui: homenatge a Albert Manent i Segimon amb motiu dels 70 anys, publicat el 2001. […]

[A la imatge, foto de família de l’homenatge a l’Ateneu Barcelonès.] 
 

Abans i ara

Com tantes altres poblacions grans, mitjanes o petites del país, Vallgorguina té el seu premi literari. Com tantes altres vegades, el premi homenatja amb el seu nom un home d’Església, mossèn Narcís Saguer, promotor que fou de la vida cultural i cívica local. Com tan sovint durant els darrers posem-hi quaranta anys, el nom d’Albert Manent, com una silent referència, mobilitza l’empenta d’una petita associació, que promou el premi, ara aliada amb els interessos i les necessitats d’un consistori.

El jurat es va reunir una tarda qualsevol en un local cèntric de la capital, a peu de Rambla. En aquesta ocasió, tots els membres del jurat hi residien, i els organitzadors van optar per estalviar-los un desplaçament inútil. Actuava com a secretària una membre de l’associació, arribada expressament de Vallgorguina, i oficiava com a mestre de cerimònies, indiscutible i indiscutit, Albert Manent.

Vet aquí que, contra el que sol ser freqüent, els membres del jurat duien tots ells el plec d’originals sota el braç. Acabada la feina i enllestit el veredicte, la secretària havia de tornar a la vall. Sense mitjans propis, endur-se aquells quants quilos de paper se li feia carregós. Els membres del jurat ja es veien desfent camí cap a casa encara amb els originals sota el braç.

Amb això que Manent, decidit, demana uns minuts per resoldre la situació. S’alça del cèntric cafè on havia tingut lloc la reunió, surt i en torna poca estona després. Ja està arreglat, diu. Els membres del jurat, intrigats, potser divertits i tot, el segueixen Rambla avall. Albert Manent els du a la rectoria de l’església del Pi. Mossèn Batlles i mossèn Bardés acullen els plecs de poemes amb esperit de custòdia. La gent de Vallgorguina ja els passarà a recollir, quan en trobin el moment.

Pràctic, resolut, eficaç, Manent havia resolt aquella situació a partir del seu vastíssim contacte amb la realitat menuda.

 

L’anècdota és poca cosa, ho sé. Però, tot i el seu deix anacrònic, o precisament per això, sembla que mostra algun tret molt propi d’Albert Manent. Si l’heu tractat, si en teniu present l’efígie, convindreu amb mi que, si més no en les maneres i en el llenguatge, us trobeu davant un senyor, davant el que abans en deien un senyor.

Aquella passejada per Ciutat Vella va tenir alguna cosa de viatge en el temps. ¿Com qualificar, si no, el fet de recórrer un tram de la Rambla, travessar la Portaferrissa, davallar el carrer d’en Roca fins a Cardenal Casañas, al cor de la tarda d’un dia ben benigne dels inicis de tardor, enmig d’un tràfec de gent de tots els colors, de diversos orígens, que caminaven o badaven per motius encara més diversos, amb la sola finalitat de dipositar uns originals de versos en una parròquia? Durant aquells minuts escassos, l’home es va dir Marià Manent, Carles Riba, Josep M. López-Picó, Josep Carner, Joan Maragall, Àngel Guimerà. Molt més que un segle de vida cultural i ciutadana va transitar per aquells centenars de metres.

La Barcelona d’abans s’havia fet paradoxalment encara viva. És, de fet, també viva. Albert Manent ve d’una època en què un hom podia tenir el país al cap. Avui ell l’hi continua tenint. El país i la seva gent. Perquè Catalunya no ha deixat de ser una comunitat petita. Feu-ne la prova: trieu dos noms, furgueu una mica i de seguida descobrireu entre ells algun lligam familiar o d’amistat, i per poc que badeu el vincle passarà també per vosaltres.

Diuen que el temps passa de pressa i mai en va, que tot canvia. Fins i tot això canviarà, ja està canviant, naturalment. També deu ser això, la normalització. O la globalització, si ho preferiu. I, per tant serà una sort. I tots hi perdrem. Si no és que sabem, com n’ha sabut Albert Manent, renovar cada dia la cartografia del país, de la seva gent, que tenim al cap. Si som capaços de fer-ho trepitjant el carrer, des de la realitat, sense prejudicis. Per transformar-la, si voleu.

 

Aquest cap de setmana ha mort Modest Prats. Tot i que l’Alzheimer l’havia apartat d’uns anys ençà de la vida pública, em sembla que érem molts els que no deixàvem de tenir-lo present, sobretot gràcies al testimoni d’amistat que n’han ofert, tot aquest temps, bona gent com Josep M. Fonalleras, Narcís Comadira o Guillem Terribas.

La mort és ara encara un pretext per recordar-lo, compartir-ne el record i, sempre, per llegir-lo i tornar-lo a llegir. Per tot això en copio aquí la petita crònica de l’últim homenatge que se li va fer, l’abril del 2009, arran de la publicació del volum Engrunes i retalls. L’original es pot llegir al Bloc del Director de la Institució de les Lletres Catalanes. […]

Un pa d’engrunes ben gros

La setmana de Sant Jordi es va presentar a la Planeta de Girona el gros volum Engrunes i retalls, que aplega textos esparsos de Modest Prats sobre la llengua, la literatura, la cultura, el país. L’ha editat CCG i va ser el pretext rodó per oferir un reconeixement ben merescut al capellà, el mestre, l’historiador de la llengua, l’home de lletres. Hi van intervenir, davant l’acostumat escepticisme amical del protagonista, una vintena de companys, amics i deixebles que van compondre entre tots –com es pot llegir per exemple aquí o aquí– un mosaic en què el mateix Modest es devia reconèixer prou. Jo també hi vaig ser i, tot i que vaig mirar de fer-ho en un to més aviat institucional, no vaig voler evitar un record una mica més personal. 

Modest Prats s’ha fet un fart de dir que no a les propostes d’encàrrecs de textos o intervencions públiques, i veient l’amplada de llom d’Engrunes i retalls t’adones que no ha estat pas per treballar poc sinó de massa que se’l feia treballar. Una vegada em va dir que sí, i va ser per accedir a recitar la seva antologia poètica personal dins el cicle de lectures que temps enrere vaig coordinar al Col·legi de Llicenciats, i aquella intervenció va valdre tots els amables refusos per altres peticions.

Però si vaig anar a Girona, en nom de la Institució, va ser també i especialment per honorar Modest Prats com a home de lletres. Sí que Engrunes i retalls és voluminós, però diria que la seva obra de més gruix ha estat el seu mestratge, la seva capacitat de llegir i de fer-nos llegir, de mirar al seu voltant i fer-ho críticament. D’esperonar-nos a conèixer i valorar, críticament és clar, la llengua i el propi patrimoni literari, com ho va demostrar fa uns anys amb senzillesa oferint l’antologia que esmentava.

És també des d’aquest exercici tossut, modest –què hi voleu fer: aquest és l’adjectiu–, que es construeix el país, que s’articula una societat literària, que es planta llavor de futur.