Finalment m’hi he decidit: a l’últim mail obert explico com veig les negociacions entre Esquerra i Junts posteriors a les eleccions del 14 d efebrer, i ho faig fastiguejat per la manera com les presenten la majoria de mitjans i d’opinadors, tots donant per descomptat que això s’hauria de resoldre en un pim pam i passa que t’he vist. Però no, hi ha en joc el futur del país i de la seva gent. I per tant potser el que hauríem d’exigir als negociadors no és que corrin, sinó que treballin i que hi posin l’ànima i la lleialtat que massa vegades hem trobat a faltar tots aquests anys de teòrica lluita compartida…
El mail obert d’aquest dilluns valorava el pes dels prejudicis que tots tenim, també els perodistes que teòricament n’haurien de fer abstracció, a l’hora de valorar les propostes polítiques de qui tenim davant, ara en plena campanya electoral. Ho he vist així i així ho explico.
Aquesta setmana, al mail obert em demanava d’alguna manera, a partir d’unes paraules del president Torrent, si no hem estat prou clars fins ara, si no ho ha estat encara més l’estat espanyol. No, d’ençà del 10 d’octubre nosaltres no n’hem estat tant com caldria. Ara, els altres no es pot dir que hagin amagat cap ou. Aleshores, quin espai queda per a un “pacte de claedat”? […]
Diumenge, tan bon punt l’escrutini de les eleccions municipals i europees va arribar a un percentatge que permetia donar per bones les atribucions de regidors i diputats, vaig sumar quatre dades per treure’n algunes primeres conclusions en forma de mail obert. Es pot resumir-les així: convocatòria electoral rere convocatòria electoral, una majoria del vot, si més no a la ratlla del 50 per cent, és independentista. No deu ser perquè sí. (més…)
El mail obert d’aquest dilluns recollia quatre impressions postelectorals. No, les eleccions no ens han anat malament. Però, què voleu que us digui, tampoc no n’hi ha per respirar alleugerits. Aquest era l’estat d’ànim. I les que vénen a sota, les paraules concretes. […]
Al mail obert de dilluns passat, a les portes de l’aniversari de la victòria en les eleccions del 21 de desembre, em demanava què hem fet tot aquest temps, què fem ara mateix i què estem disposats a fer els dies que vindran. Perquè tot depèn, abans que res, de nosaltres mateixos.
[…]
Què és i què esdevindrà el nou president de la Generalitat? Un titella de Puigdemont? El president d’Arrimadas i d’Iceta? M’ho preguntava al mail obert del dilluns que Quim Torra va esdevenir molt honorable. I ja deveu imaginar a quines conclusions hi arribava.
No sé si hauria escrit exactament el mateix si ja hagués estat públic, quan vaig preparar l’últim mail obert, el serial Telva, en què la princesa Arrimadas, després de segrestar els salons del palau del Parlament per mostrar la seva ànima tan nua com la pot mostrar —confessant la dèria adoctrinadora en què ha convertit el seu matrimoni amb aquell ànima càndida que, afirma, ha fet caure del cavall de l’independentisme—, ho ha negat tot i ha afirmat que la revista havia comès un error que corregiria, cosa que després Telva ha refusat de ple. O potser sí. Al capdavall, què es pot esperar d’una mentidera?
Al mail obert de dilluns passat mirava de reflexionar sobre el punt on som i com hi hem arribat. I sobre cap on hem d’anar. Una setmana després continuem en el mateix estat d’espera…
Aquest mail obert va aparèixer dilluns 21 de gener, pocs dies després de la constitució de la mesa del Parlament i deu dies abans de la sessió d’investidura fallida. I, si fos a fer, avui l’escriuria exactament igual. Avui sembla que el fals realisme, digueu-ne possibilisme potser, s’ha imposat una mica més. I a l’altra banda ja veieu quines són les reaccions: els hem vençut, aquest és el camí, repressió i aplicació injusta de la llei. Doncs no.
Al mail obert d’aquest dilluns vaig gosar aventurar què passarà els pròxims dies, les pròximes setmanes, més aviat des d’una barreja còmoda entre anàlisi de la realitat i desig. Tot i que sembla que algunes de les hipòtesis que jo donava per certes van apareixent com a possibilitats que es tenen en compt, diria que encara ningú no coincideix amb la qüestió ara mateix bàsica, que ho ha de condicionar tot: el temps autonòmic s’ha acabat. L’Estat —l’únic Estat que de moment impera aquí— no permetrà que ens tornem a autogovernar. I encara menys amb l’actual correlació de forces al Parlament. L’endemà del 21D ja és una evidència que a Espanya la democràcia és com la humitat relativa, que depèn de les temperatures i les pressions…
El mail obert d’aquest dilluns donava, si calia, raons per escollir bé la papereta que cadascun de nosaltres dipositarà el pròxim dijous 21 de desembre dins l’urna que li correspongui. O, potser més exactament, les raons per desestimar quatre de les set candidatures a priori amb possibilitats d’obtenir representació parlamentària. No hi donava raons per triar entre les tres opcions republicanes. Ni en donaré: la meva aposta és que totes tres apleguin el màxim nombre de vots i que sumin, si pot ser a terços, la majoria més àmplia possible. Amb la confiança que, si ho aconseguim, no tindran altra elecció que continuar fent passos per donar cos a la República ja proclamada.
Encara no hem entrat en campanya i la magnitud de la mentida, la manipulació i la tergiversació ja es multiplica per molt. I això que venim de ben amunt. Com hem de valorar, si no, el relat que ha construït la jutgessa Lamela, amb el concurs inestimable del fiscal Maza, casualment ara traspassat? D’aicò parlava el mail obert d’aquest dilluns. Per anar a raure a una conclusió antiga, però no pèr això menys contundent i vigent: l’única manera d’abordar un debat polític és fent política. I deixar-lo en mans de la justícia hauria de ser —diguem-ho, va— fins i tot un delicte. D’omissió, si voleu.
El meu mail obert d’aquest dilluns deia això. Després de tot el que ha passat només en quatre dies, i en espera de tot el que passarà, singularment entre avui i demà, m’hi ratifico, hi persisteixo, el signo i no em resigno. Sense por. Amb orgull i amb dignitat.