Oi?

Durant molts anys Héctor Borrat va ser per a mi un nom en pàgines de revistes.

(més…)

Ho recordava però me n’he volgut assegurar: el 31 d’octubre de l’any 2000 vaig anotar al meu dietari: […]

(més…)

Ahir vam acomiadar Montserrat Abelló i Bernat Puigtobella em va oferir d’escriure alguna cosa sobre ella. La proposta em va retornar una conversa antiga a la memòria, que també reprodueixo aquí. Núvol la presenta com una confidència, però de fet ja l’havia explicada en públic, i amb la participació de la Montserrat mateix, almenys una vegada en un acte a la biblioteca Mercè Rodoreda del Guinardó –per afegir-hi rebotiga–. Això va ser durant la presentació de Com cau la tarda, l’entrevista que Clara Bofill, una de les nétes de l’Abelló, havia fet sobre la seva àvia com a treball de curs dels estudis de cinema, un documental que ara el 33 podria programar. Queda dit. […]

(més…)

Quan va morir la Clara, aviat farà deu anys, vam triar amb la Dolors uns quants poemes que ens van acompanyar en el dol. Un dels poemes era de Montserrat Abelló, que es va sorprendre de la tria i va agrair-la. En homenatge, reprodueixo aquí, traduït al català, el comentari del poema que, uns dies després, en part per explicar l’elecció a la Montserrat, vaig publicar a La Vanguardia. […]

(més…)

No seré gens original: el meu Peret, el que mai no oblidaré, és el que va omplir el Camp Nou amb el seu silenci i el cant de “L’emigrant”. Va ser el millor d’una nit memorable. Ja és, si més no per allò, i per unes quantes coses més, un dels nostres herois. […]

(més…)

Em sembla que no he compartit mai amb ningú aquest record, el més pintoresc que tinc d’en Vallcorba. N’és prou, de pintoresc, perquè a estones pensi que més que un record deu haver estat un somni. I potser sí que ho va ser, i aleshores tampoc no tindria res d’especial no haver-ne parlat ni tan sols amb els altres testimonis del fet. Que potser ara el desmentiran o el corroboraran fins a cert punt i m’ajudaran a sortir de dubtes… […]

(més…)

Avui ha estat un d’aquells dies que obres el diari i se’t glaça el matí a la cara. […]
Entre les esqueles hi havia la de Norbert Ibero, actor, de 54 anys. Fa només uns mesos el vam trobar en el descans d’un assaig del Txèkhov que pocs dies després havien d’estrenar al Romea i ens vam alegrar de veure’ns, tants anys després d’aquells temptejos de fa prop de trenta anys, quan la companyia Teatreneu va néixer a la sala de l’Ateneu Barcelonès.

Ell s’hi havia integrar com un dels actors de Qui és l’últim?, una obra d’Israel Horovitz, càustica i eficaç, que, dirigida per Carlos Lasarte, va permetre que el projecte comencés a prendre cos. Jo en vaig ser un dels assistents de direcció i hi vaig aprendre gairebé tot el poc que sé sobre el món del teatre.

Tant de temps després d’haver perdut el contacte vam coincidir per atzar. I l’alegria va ser recíproca, ho sé del cert. Com el desig que vam expressar, ai les fórmules verbals, de veure’ns aviat. Un aviat que ara ja no es concretarà.

Remeno entre els llibres que corren per casa. Retrobo la Sintaxi generativa catalana de Sebastià Bonet i Joan Solà, un dels “Manuals de llengua catalana” que va coordinar Solà per a la “Biblioteca Universitària” d’Enciclopèdia, amb què vaig aprendre a fer d’editor. Torno a córrer pàgines de l’Ortotipografia, aquell Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic signat per Josep M. Pujol i Joan Solà, de què faig tant ús a les classes d’edició de textos. M’espanten, una vegada més, els tres lloms voluminosos de la Gramàtica del català contemporani, que Solà va dirigir fa entre deu i quinze anys, encara des de l’exterior de l’IEC. Finalment, fullejo els reculls d’articles, fins que un de l’1 de novembre del 1992 m’atrapa. […]
Intuïcions

Quan era petitot hi havia un full parroquial dominical que es titulava “La fiesta | santificada”, tot en majúscules, distribuït en dues línies (tal com indico) que omplien tota la capçalera. No sé per quins set sous, jo no sabia mai com llegir aquest títol, si “La fiesta santificada” o bé “Santificada la fiesta”; ja dic, no sé per què, i els lectors deuen estar tan bocabadats com jo. Potser per mi la segona versió no tenia un sentit tan opac com la primera. Deixem-ho córrer.

Ja de grandet, baixant pacíficament de la Mola amb un company de camins, no sé per quins altres viaranys vam sortir a taral·lejar el Rosa d’abril. I ¡oh sorpresa!: jo interpretava la lletra així: “Rosa d’abril, | morena de la serra, | de Montserrat estel”; i el company em mirava estranyat, car ell “de tota la vida” l’havia entès així: “Rosa d’abril | morena, de la serra | de Montserrat estel”. Al final em va concedir que potser la meva interpretació era més versemblant. Però aleshores era jo que no sabia qui tenia (més) raó. Ho deu fer l’edat física (ja no tinc aquella agilitat que veig en els marrecs) o psíquica (ve un moment que vas comprenent que tot és tan relatiu o tan possible…): el cas és que, si dono gaires voltes a una fotesa com aquesta, acabo que no hi veig res. La sortida aleshores només pot ser un somrís benèvol (envers tu mateix).

I no us dic res quan em ve a l’esment (¿es pot dir això, “em ve a l’esment”?) aquella altra cançó de Verdaguer, L’emigrant: “…pàtria del meu cor: | quan de tu s’allunya | d’enyorança es mor.” Vull creure que a algun lector li deu haver passat com a mi, que no li lliguen els caps. ¿Qui és que s’allunya? Evidentment, només pot ser el meu cor: no hi ha cap altre personatge en el context. Però la intuïció em diu que no pot ser el meu cor. ¿Per què? Santa pregunta, que no cal que espereu de trobar contestada en cap manual. Però jo tinc un principi que m’ha guiat tota la vida: fes cas de la intuïció, encara que els llibres no te la confirmin i fins i tot encara que te la contradiguin. (Un dia dos grans lingüistes discutien, en una revista professional de primera línia, la frase castellana “Se arreglan bicicletas”: l’un donava una sèrie de regles transformacionals segons les quals no podia ser “se arreglan” sinó “se arregla“, que és tal com a ell li agradava; i l’altre li va respondre: doncs, company, ja estàs canviant les teves regles, perquè la major part de la gent bé diu “se arreglan“.)

La meva intuïció és compartida per més d’un, des del moment que més de dos “esmenen” espontàniament la frase i diuen “qui de tu s’allunya”. La raó intuïtiva per la qual “el meu cor” no pot ser, sintàcticament parlant, qui s’allunyi de la pàtria és la mateixa que no em permet de dir (però n’hi ha més de quatre que les escriuen, bé que mai no les dirien, tampoc) coses com aquesta: “El president de la Comissió gestora no podrà convocar-la si no compta amb…”, en què es pretén que l’objecte de la convocatòria (el pronom la) sigui la Comissió. (Precisament per a casos així hi ha recursos com els demostratius, aquesta, aquella, o perífrasis com l’esmentada, la dita i, en castellà, la misma.)

Ja és curiós que moltes de les tonades o poesies més populars tinguin algun tipus de coixera. Potser és per allò que la tradició es fa precisament en mans del poble, que cadascú hi posa la seva cullerada. (L’altre dia sentia l’himne de la Mare de Déu del Remei. La senyora que el dirigia sil·labejava així: “A Vós prega i sospira ben con-fia-da | tota l’església fidel”: li devia semblar impossible allò que per a mi ha estat evident tota la vida: “con-fi-a-da”; i, és clar, ella havia hagut d’afegir-hi la síl·laba ben. I així anar fent…) El dia que tinguem més edicions crítiques de Verdaguer en tornarem a parlar. Però també el nostre himne nacional coixeja graciosament, tendrament: “endarrere aquesta gent | tan ufana i tan superba” (ufana en bon català és nom, no pas adjectiu). I la Vaca Cega tentinejava pels camins inoblidables “orfa de llum”, car Maragall poc sabia que l’any 1917 aquest femení, prou usual fins aleshores, seria exclòs del repertori normatiu.

No fa gaires setmanes va rebre uns honors ministerials i tothom va veure que es fonia. Aquest matí el diari diu que ha mort. […]
I, sense buscar-la, em ve al cap la tonada d’aquella albada senzilla,
preciosa, que va incloure a la Cantata para un país.

Vam cantar-la, ja fa més de
vint anys, en sortir de l’esglesiola de Sant Genís dels Agudells, per
acomiadar el fèretre de l’avi. Ens va semblar que enllaçàvem, així, els
seus orígens ?les coples i corrandes de l’Alt Palància que cantussejava amb ullets murris?
amb el nostre present.

Avui, després de molts anys, n’he tornat a cantar algunes estrofes de memòria.

Ahir o abans d’ahir el diari duia l’esquela de Jordi Bruguera i no recordo que ningú n’hagi fet encara la semblança. […]
Monjo de Montserrat, va traduir des d’allí alguns llibres bíblics i després de secularitzar-se va dedicar mitja vida a la lexicografia. Hi vaig coincidir a l’Enciclopèdia, on era un dels assessors lingüístics més escoltats. Aquells anys enllestia la tesi sobre el Llibre dels fets del rei en Jaume.

El 1985 va publicar una Història del lèxic català, primer volum dels “Manuals de llengua catalana” de la “Biblioteca Universitària”, sèrie dirigida per Joan Solà. Vaig ser el coordinador editorial de la col·lecció a partir del segon volum, i per això vaig llegir el seu llibre –i, si no hi estic mal fixat, per preparar-ne la reedició– amb atenció d’entomòleg, i aprenent-hi coses.

Savi i sorneguer, recordo que l’envoltava l’humor i bon ambient, però em sembla que tothom evitava de fer-lo enfadar, per si de cas. Alhora, es feia certa broma, blanca, blanquíssima, amb la necessitat que tenia de fer alguna becaina de tant en tant. Va haver de treballar fins més enllà de l’edat preceptiva, perquè els anys de monestir no van comptar-li per a la jubilació. Gràcies a això va deixar-nos algunes obres que si no potser s’haurien perdut, com un útil Diccionari etimològic que feia accessible l’obra magna de Coromines.