Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Arxiu de la categoria: Veus

Modest Prats

0
Aquest cap de setmana ha mort Modest Prats. Tot i que l’Alzheimer l’havia apartat d’uns anys ençà de la vida pública, em sembla que érem molts els que no deixàvem de tenir-lo present, sobretot gràcies al testimoni d’amistat que n’han ofert, tot aquest temps, bona gent com Josep M. Fonalleras, Narcís Comadira o Guillem Terribas.

La mort és ara encara un pretext per recordar-lo, compartir-ne el record i, sempre, per llegir-lo i tornar-lo a llegir. Per tot això en copio aquí la petita crònica de l’últim homenatge que se li va fer, l’abril del 2009, arran de la publicació del volum Engrunes i retalls. L’original es pot llegir al Bloc del Director de la Institució de les Lletres Catalanes. […]

Un pa d’engrunes ben gros

La setmana de Sant Jordi es va presentar a la Planeta de Girona el gros volum Engrunes i retalls, que aplega textos esparsos de Modest Prats sobre la llengua, la literatura, la cultura, el país. L’ha editat CCG i va ser el pretext rodó per oferir un reconeixement ben merescut al capellà, el mestre, l’historiador de la llengua, l’home de lletres. Hi van intervenir, davant l’acostumat escepticisme amical del protagonista, una vintena de companys, amics i deixebles que van compondre entre tots –com es pot llegir per exemple aquí aquí– un mosaic en què el mateix Modest es devia reconèixer prou. Jo també hi vaig ser i, tot i que vaig mirar de fer-ho en un to més aviat institucional, no vaig voler evitar un record una mica més personal. 
Modest Prats s’ha fet un fart de dir que no a les propostes d’encàrrecs de textos o intervencions públiques, i veient l’amplada de llom d’Engrunes i retalls t’adones que no ha estat pas per treballar poc sinó de massa que se’l feia treballar. Una vegada em va dir que sí, i va ser per accedir a recitar la seva antologia poètica personal dins el cicle de lectures que temps enrere vaig coordinar al Col·legi de Llicenciats, i aquella intervenció va valdre tots els amables refusos per altres peticions.

Però si vaig anar a Girona, en nom de la Institució, va ser també i especialment per honorar Modest Prats com a home de lletres. Sí que Engrunes i retalls és voluminós, però diria que la seva obra de més gruix ha estat el seu mestratge, la seva capacitat de llegir i de fer-nos llegir, de mirar al seu voltant i fer-ho críticament. D’esperonar-nos a conèixer i valorar, críticament és clar, la llengua i el propi patrimoni literari, com ho va demostrar fa uns anys amb senzillesa oferint l’antologia que esmentava.

És també des d’aquest exercici tossut, modest –què hi voleu fer: aquest és l’adjectiu–, que es construeix el país, que s’articula una societat literària, que es planta llavor de futur.

Publicat dins de Veus | Deixa un comentari

Toni Catany

0
Dimarts va negrejar: ens vam llevar amb la notícia de la mort de Cahner, i al vespre se sabia que també s’havia apagat l’ull de Toni Catany. […]

Hi ha morts que et toquen més, i no sempre saps o pots explicar per què. Si no ho recordo malament, no vaig conèixer Toni Catany fins l’any 2007, quan preparàvem una nadala per a la Institució dedicada a Blai Bonet i se’ns va acudir que el fotògraf de Llucmajor la podia il·lustrar amb traça.

No ens vam equivocar: del calaix de Catany va sortir una mena de natura morta, una marina, absolutament excepcional. La reprodueixo aquí, amb el poema del de Samtanyí al dors.

I en va sortir una mena d’afecte callat, que devia ser molt d’ell: discret, sense cap afany de protagonisme, la salutació cada vegada que des d’aleshores coincidíem en algu indret va ser cordial i afable, com surt de dins als que són més grans.

Publicat dins de Veus | Deixa un comentari

Tres anotacions antigues sobre Max Cahner

0
Jo no havia estat mai el que se’n diria un cahnerià. Però reconec des de fa temps, i crec que és bo que aquest reconeixement sigui del tot públic, la centralitat de Cahner en el lent i tenaç recorregut que el país s’ha proposat de fer cap a la plenitud. […]

No he estat mai cahnerià, dic, però respecto profundament la feina feta per aquest personatge un punt adust i fràgil. I com més va més, a mesura que he anat coneixent més de prop la seva obra com a activista-editor, d’una banda, i com a polític cultural al servei de la construcció d’un estat propi, aleshores que va ser conseller de cultura en el primer govern Pujol. I després.

En modest reconeixement, em ve de gust recordar aquí tres moments Cahner viscuts com a director de la Institució de les Lletres Catalanes. El primer fa referència a la continuïtat de la Fundació Pere Coromines, fundada per Joan Coromines i continuada per Cahner, que n’havia fet una de les seves cases.

Els altres dos recullen moments d’homenatge. D’entrada, el pobre succedani que aleshores es va poder oferir a la reivindicació justíssima de la concessió de la medalla d’or de la Generalitat, el bateig amb el seu nom d’una sala d’exposicions que ara mateix, per reblar-ho, ja no existeix. Finalment, la petita crònica de l’acte d’homenatge de Joan Tres, amb tants d’altres, va impulsar a Sant Cugat quan la salut ja li declinava acceleradament.

Els podeu llegir aquí:

Joan Coromines
Sala Max Cahner
Max Cahner i l’erudició

Publicat dins de Veus | Deixa un comentari

La flexibilitat del metall

0
Fa quinze dies vam arribar-nos fins a l’Urgell per incorporar alguns paisatges a la nostra experiència del país: els d’Agramunt, Tàrrega i Verdú. A Tàrrega vam aparcar a la plaça del Carme i tot va ser baixar del cotxe i trobar-nos davant el “Monument als Països Catalans” d’Andreu Alfaro. […]

Un feix de barres quadrangulars d’acer inoxidable de longitud variable dibuixa una onada de quatre puntes a la qual el títol dóna ple sentit. Una vegada més, Alfaro juga amb la simbologia de les quatre barres. I construeix una escultura plena de moviment i agilitat que fa de la rigidesa del metall un material flexible. Com si de les febles canyes que es vinclen amb la ventada per tornar-se a alçar de seguida amb prou penes despentinades es tractés. Com si de la nostra tossuda voluntat de persistir i avançar cap a la plenitud nacional es tractés.

Així, sense saber-ho, vam fer un modest homenatge familiar a Andreu Alfaro només quatre dies abans que morís. 

Publicat dins de Veus | Deixa un comentari

Norbert Ibero

0
Publicat el 14 d'abril de 2011

Avui ha estat un d’aquells dies que obres el diari i se’t glaça el matí a la cara. […]
Entre les esqueles hi havia la de Norbert Ibero, actor, de 54 anys. Fa només uns mesos el vam trobar en el descans d’un assaig del Txèkhov que pocs dies després havien d’estrenar al Romea i ens vam alegrar de veure’ns, tants anys després d’aquells temptejos de fa prop de trenta anys, quan la companyia Teatreneu va néixer a la sala de l’Ateneu Barcelonès.

Ell s’hi havia integrar com un dels actors de Qui és l’últim?, una obra d’Israel Horovitz, càustica i eficaç, que, dirigida per Carlos Lasarte, va permetre que el projecte comencés a prendre cos. Jo en vaig ser un dels assistents de direcció i hi vaig aprendre gairebé tot el poc que sé sobre el món del teatre.

Tant de temps després d’haver perdut el contacte vam coincidir per atzar. I l’alegria va ser recíproca, ho sé del cert. Com el desig que vam expressar, ai les fórmules verbals, de veure’ns aviat. Un aviat que ara ja no es concretarà.

Publicat dins de Veus | Deixa un comentari

Joan Solà

0

Remeno entre els llibres que corren per casa. Retrobo la Sintaxi generativa catalana de Sebastià Bonet i Joan Solà, un dels “Manuals de llengua catalana” que va coordinar Solà per a la “Biblioteca Universitària” d’Enciclopèdia, amb què vaig aprendre a fer d’editor. Torno a córrer pàgines de l’Ortotipografia, aquell Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic signat per Josep M. Pujol i Joan Solà, de què faig tant ús a les classes d’edició de textos. M’espanten, una vegada més, els tres lloms voluminosos de la Gramàtica del català contemporani, que Solà va dirigir fa entre deu i quinze anys, encara des de l’exterior de l’IEC. Finalment, fullejo els reculls d’articles, fins que un de l’1 de novembre del 1992 m’atrapa. […]
Intuïcions

Quan era petitot hi havia un full parroquial dominical que es titulava “La fiesta | santificada”, tot en majúscules, distribuït en dues línies (tal com indico) que omplien tota la capçalera. No sé per quins set sous, jo no sabia mai com llegir aquest títol, si “La fiesta santificada” o bé “Santificada la fiesta”; ja dic, no sé per què, i els lectors deuen estar tan bocabadats com jo. Potser per mi la segona versió no tenia un sentit tan opac com la primera. Deixem-ho córrer.

Ja de grandet, baixant pacíficament de la Mola amb un company de camins, no sé per quins altres viaranys vam sortir a taral·lejar el Rosa d’abril. I ¡oh sorpresa!: jo interpretava la lletra així: “Rosa d’abril, | morena de la serra, | de Montserrat estel”; i el company em mirava estranyat, car ell “de tota la vida” l’havia entès així: “Rosa d’abril | morena, de la serra | de Montserrat estel”. Al final em va concedir que potser la meva interpretació era més versemblant. Però aleshores era jo que no sabia qui tenia (més) raó. Ho deu fer l’edat física (ja no tinc aquella agilitat que veig en els marrecs) o psíquica (ve un moment que vas comprenent que tot és tan relatiu o tan possible…): el cas és que, si dono gaires voltes a una fotesa com aquesta, acabo que no hi veig res. La sortida aleshores només pot ser un somrís benèvol (envers tu mateix).

I no us dic res quan em ve a l’esment (¿es pot dir això, “em ve a l’esment”?) aquella altra cançó de Verdaguer, L’emigrant: “…pàtria del meu cor: | quan de tu s’allunya | d’enyorança es mor.” Vull creure que a algun lector li deu haver passat com a mi, que no li lliguen els caps. ¿Qui és que s’allunya? Evidentment, només pot ser el meu cor: no hi ha cap altre personatge en el context. Però la intuïció em diu que no pot ser el meu cor. ¿Per què? Santa pregunta, que no cal que espereu de trobar contestada en cap manual. Però jo tinc un principi que m’ha guiat tota la vida: fes cas de la intuïció, encara que els llibres no te la confirmin i fins i tot encara que te la contradiguin. (Un dia dos grans lingüistes discutien, en una revista professional de primera línia, la frase castellana “Se arreglan bicicletas”: l’un donava una sèrie de regles transformacionals segons les quals no podia ser “se arreglan” sinó “se arregla“, que és tal com a ell li agradava; i l’altre li va respondre: doncs, company, ja estàs canviant les teves regles, perquè la major part de la gent bé diu “se arreglan“.)

La meva intuïció és compartida per més d’un, des del moment que més de dos “esmenen” espontàniament la frase i diuen “qui de tu s’allunya”. La raó intuïtiva per la qual “el meu cor” no pot ser, sintàcticament parlant, qui s’allunyi de la pàtria és la mateixa que no em permet de dir (però n’hi ha més de quatre que les escriuen, bé que mai no les dirien, tampoc) coses com aquesta: “El president de la Comissió gestora no podrà convocar-la si no compta amb…”, en què es pretén que l’objecte de la convocatòria (el pronom la) sigui la Comissió. (Precisament per a casos així hi ha recursos com els demostratius, aquesta, aquella, o perífrasis com l’esmentada, la dita i, en castellà, la misma.)

Ja és curiós que moltes de les tonades o poesies més populars tinguin algun tipus de coixera. Potser és per allò que la tradició es fa precisament en mans del poble, que cadascú hi posa la seva cullerada. (L’altre dia sentia l’himne de la Mare de Déu del Remei. La senyora que el dirigia sil·labejava així: “A Vós prega i sospira ben con-fia-da | tota l’església fidel”: li devia semblar impossible allò que per a mi ha estat evident tota la vida: “con-fi-a-da”; i, és clar, ella havia hagut d’afegir-hi la síl·laba ben. I així anar fent…) El dia que tinguem més edicions crítiques de Verdaguer en tornarem a parlar. Però també el nostre himne nacional coixeja graciosament, tendrament: “endarrere aquesta gent | tan ufana i tan superba” (ufana en bon català és nom, no pas adjectiu). I la Vaca Cega tentinejava pels camins inoblidables “orfa de llum”, car Maragall poc sabia que l’any 1917 aquest femení, prou usual fins aleshores, seria exclòs del repertori normatiu.

Publicat dins de Veus | Deixa un comentari

Labordeta

0

No fa gaires setmanes va rebre uns honors ministerials i tothom va veure que es fonia. Aquest matí el diari diu que ha mort. […]
I, sense buscar-la, em ve al cap la tonada d’aquella albada senzilla,
preciosa, que va incloure a la Cantata para un país.

Vam cantar-la, ja fa més de
vint anys, en sortir de l’esglesiola de Sant Genís dels Agudells, per
acomiadar el fèretre de l’avi. Ens va semblar que enllaçàvem, així, els
seus orígens ?les coples i corrandes de l’Alt Palància que cantussejava amb ullets murris?
amb el nostre present.

Avui, després de molts anys, n’he tornat a cantar algunes estrofes de memòria.

Publicat dins de Veus | Deixa un comentari

Bruguera

0
Publicat el 24 de juny de 2010

Ahir o abans d’ahir el diari duia l’esquela de Jordi Bruguera i no recordo que ningú n’hagi fet encara la semblança. […]
Monjo de Montserrat, va traduir des d’allí alguns llibres bíblics i després de secularitzar-se va dedicar mitja vida a la lexicografia. Hi vaig coincidir a l’Enciclopèdia, on era un dels assessors lingüístics més escoltats. Aquells anys enllestia la tesi sobre el Llibre dels fets del rei en Jaume.

El 1985 va publicar una Història del lèxic català, primer volum dels “Manuals de llengua catalana” de la “Biblioteca Universitària”, sèrie dirigida per Joan Solà. Vaig ser el coordinador editorial de la col·lecció a partir del segon volum, i per això vaig llegir el seu llibre –i, si no hi estic mal fixat, per preparar-ne la reedició– amb atenció d’entomòleg, i aprenent-hi coses.

Savi i sorneguer, recordo que l’envoltava l’humor i bon ambient, però em sembla que tothom evitava de fer-lo enfadar, per si de cas. Alhora, es feia certa broma, blanca, blanquíssima, amb la necessitat que tenia de fer alguna becaina de tant en tant. Va haver de treballar fins més enllà de l’edat preceptiva, perquè els anys de monestir no van comptar-li per a la jubilació. Gràcies a això va deixar-nos algunes obres que si no potser s’haurien perdut, com un útil Diccionari etimològic que feia accessible l’obra magna de Coromines.

Publicat dins de Veus | Deixa un comentari

Vila i Barberà

0
Publicat el 9 de juny de 2007

Amb pocs dies de diferència, arriba la notícia de la mort de dos professionals ?dos senyors? del llibre. […]

Recordo Pep Vila com un dels dos homes que custodiaven, perenne al costat de Xavier Alonso, el capo de la distribuïdora L’Arc de Berà, Joaquim Ensesa. Somrient, amb un deix gairebé sempre sorneguer, deixava dir els que fèiem d’editors abans de posar el seu ofici al servei dels nostres llibres.

També somreia molt Enric Barberà, amb qui vaig coincidir prou mesos, però amb poca intensitat, a Enciclopèdia. Gat vell del sector, en recordo ?i diria que no m’ho invento? una capacitat d’il·lusionar-se i posar aquesta il·lusió al servei de la imaginació dels altres ben poc freqüent en un món que ja tendia aleshores a ser poblat per taurons.

Tots aquells anys, qui sap quantes vegades els vaig veure, tant l’un com l’altre. I alhora, que poc que els vaig conèixer.

Publicat dins de Veus | Deixa un comentari

Les opinions segons Renard

0
Publicat el 27 de maig de 2007

M’arriba, no sé ben bé per quins camins, una curiosíssima publicació: Intercambio de revistas. […]
La capçalera la presenta com un "Metazine trimestral", el número quatre, datat del desembre darrer a Alacant. I, en un text tot ell mecanografiat vull dir amb una màquina d’escriure de les d’abans, diu que si la vols rebre has de demanar-ho, per carta acompanyada d’un segell de 0,29 ?, al senyor tal a l’adreça tal.

La revista són tres din A4 plegats i cosits amb una grapa. L’obre un text que recorda els editorials convencionals i a continuació comenta mitja dotzena d’articles o dossiers apareguts en revistes diverses: una tal Triodos de Madrid, la revista Compartir, una Consum de València, l’Eroski d’Elorrio i dues de gratuïtes de Barcelona, Toumai i Nova Ciutat Vella. L’últim full és dedicat a un manifest d’una dita Assemblea per la Comunicació Social.

Tot té un aire casolà que no enganya, voluntariós i, potser per això mateix, d’una sinceritat poc freqüent, per dir-ne així. I avalada per les paraules de Jules Renard que hi ha, en castellà, a la portada sota la capçalera:

"La nostra opinió sobre una obra és el terme mitjà entre el que diem a l’autor i el que diem als amics."

Publicat dins de Veus | Deixa un comentari

Veure i entendre

0

Divendres El País publicava unes paraules, suggerents, de Perejaume sobre Miró que no em sé estar de reproduir. […]

Després de meravellar-se de la vigència de l’obra de Miró i de la seva capacitat de conservar ni que sigui un bri de misteri en aquesta era d’aparent banalització absoluta, fa un parell de tombarelles paradoxals que deuen ser aplicables a bona part de les experiències estètiques. Almenys d’aquelles que val la pena recordar, les que no et deixen continuar pensant-te que ets qui et pensaves que eres.

Diu Perejaume que les obres de Miró, com més es mostren, més críptiques es tornen. I remata: és com si no es poguessin veure amb l’ull però fan que l’ull hi vegi.

Sí: per fortuna hi ha tantes imatges, tants textos, que posen imatges o paraules a allò que no pot ser dit, que no acabem d’entende però que ens ajuden a entendre…

[A la imatge, és clar, un ull de Miró, Montroig 2.]

Publicat dins de Veus | Deixa un comentari

Perplexitat

0

Des de fa uns dies sabem que era imminent la sentència després del primer judici
contra Saddam Hussein. […]
I pensava: com reaccionarem quan, com és previsible, se’l condemni a mort? La resposta ja és aquí. Com reaccioneu?

Jo sóc dels qui està en contra de la pena de mort. Sense matisos. Vull dir que aquí no hi ha espai per al relativisme. Si ens sembla justificable en algun cas, aleshores sempre algú podrà trobar-hi agafadors i defensar-la. Per això un plantejament com el que es veu en la pel·lícula de Tim Robbins Dead Man Walking, amb Sean Penn i Susan Sarandon, basada en el cas real de l’execució d’un assassí confés i convicte, té més força que hores i hores d’argumentaris.

Però ara el condemnat és Saddam Hussein. I a mi no em desperta compassió. Sé que no vull acceptar ni en el seu cas la pena de mort. Ho sé, però ara que arriba no em fa ni fred ni calor. No em reconec en la meva falta de reacció. Però no em fa ni fred ni calor.

Publicat dins de Veus | Deixa un comentari

El cas Kafka

0

Llegeixo ?Kafka en Francfort?, article de Nuria Amat, sense accent, a
El País del dia 16 d?octubre, hàbil i, finalment, trampós, molt
trampós. […]

Explora la identitat de Kafka barrejant consideracions de tipus geogràfic i administratiu, lingüístic i cultural, per arribar a la conclusió, d?altra banda molt suggerent, que ?la ciudad mágica? de Praga ?no podrá disociarse nunca de la existencia de su autor ?apátrido??.

I aleshores, ja es veia venir, força la correlació entre l?escriptor ?en diu? txec/català que escriu en alemany/castellà. I la força per exclamar quina bestiesa no seria que se?l proscrivís de Frankfurt ara que vindrà la nostra Fira. Tinc la temptació de replicar-hi amb un altre article, però aleshores recordo que ja el vaig fer, en part: ?Kundera y Europa?, a La Vanguardia del 16 d?agost del 2005, que acabava així:

Porque Kafka no era checo (aunque fuese, como precisa [Kundera], ciudadano checoslovaco desde 1918). ?Kafka només escrivia, cal recordar-ho, en alemany, i es considerava, sense cap equívoc, un escriptor alemany.? Lo afirma Milan Kundera, un checo que ha apostado por ser francés, en El teló, este ensayo luminoso de cuya lectura cada cual debería sacar sus conclusiones.

Potser és que tinc prejudicis, però jo, la veritat, em refio més de les apreciacions de Kundera que de les d?Amat. Ben sospitoses, si interpreta el cas Kafka amb la mateixa precisió amb què es refereix a Frankfurt 2007, en què segons ella ?el país invitado y festejado es Cataluña?. No ens podem cansar, i cansa, de repetir ?ni que sigui inútil davant qui no vol escoltar i només es dedica a tocar-se el melic fins a encetar-se?l? allò que no és discutible: Frankfurt no ha convidat Catalunya, ha convidat la cultura catalana.

I ara discutim, si voleu, el que sí que és crucial: mai fins ara no s?havia aprofitat una confusió tan perversa, la dels gentilicis. La cultura catalana no és la que es fa dins els límits administratius de la comunitat autònoma de Catalunya. La cultura catalana és la que té per marc de referència la història, la geografia, la cultura i les tradicions dels Països Catalans i per vehicle principal d?expressió la llengua catalana.

Per això Kafka no podrà ser promocionat institucionalment l?any que ve a Frankfurt, per més que pugui ser-hi present per ajudar a explicar la singular capitalitat de Barcelona, la tensió prou sovint productiva que s?hi dóna entre territoris culturals diversos, sobretot el català i l?espanyol.

[La imatge: un "Kafka trio" que presideix la web Constructing Franz Kafka de la Universitat de Pittsburg.]

Publicat dins de Veus | Deixa un comentari

Anna Politkovskaia

0

He anat seguint des d’una certa proximitat el cas de la periodista russa Anna Politkovskaia, especialment d’ençà que l’any 2002 el Pen català va apadrinar-la. En aquella ocasió vaig escriure: […]

Esta semana estará en Barcelona Anna Politkovskaya, coincidiendo con la conmemoración del día internacional del Escritor Encarcelado, instituido por el Pen Club. Trágicas coincidencias hacen que su testimonio de esa guerra sucia que se está librando en Chechenia haya cobrado en las últimas semanas una inusitada actualidad. Todo el mundo pudo asistir, con consternación, a la resolución expeditiva del asalto al teatro de Moscú. Todo el mundo pudo constatar, al ver con qué energía eran "rescatados" los rehenes del comando guerrillero, hasta qué extremo en Rusia la razón de Estado pisotea sin pestañear los derechos individuales. Todo el mundo pudo sentir escalofríos al ver con qué celeridad los mandatarios de los más civilizados gobiernos felicitaban a Putin a pesar de su bestialidad, o precisamente por ella.

No debe de ser casual, como señalaba Carles Torner en las páginas del último suplemento Culturas, que las leyes aprobadas para combatir el llamado terrorismo en más de cuarenta países tras los hechos del 11 de septiembre en Nueva York hayan hecho aumentar hasta cerca de novecientos el número de escritores en prisión en el mundo entero. El Gobierno ruso, por ejemplo, lejos de reconsiderar su acción bajo el impacto del recuento de muertos, arrancó de la Duma unas restricciones cuando menos inaceptables a la libertad de información. Y apenas nadie ?aquí, en Occidente, quiero decir? pestañeó. La seguridad, se nos dirá, es lo primero. Que es como afirmar que el fin justifica los medios, exactamente lo que suelen predicar sin excepción los llamados terroristas. Aquello me hizo recordar el caso de Anna Politokvskaya y la amenaza que pesa sobre ella.

Pasará unos días en Barcelona invitada por el Centre Català del Pen Club, que ha decidido acoger su caso como una causa propia. Reportera de guerra, estuvo tres años en Chechenia, donde constató que no existen derechos para los humanos. Miles de vidas han desaparecido en extensas fosas comunes y se dispara impunemente sobre la población civil. Hizo su trabajo como periodista, comprometida con la realidad, y lo contó en sus crónicas, recogidas en el año 2000 en A dirty war: a russian reporter in Chechnya. Poco después, viviría ella misma la persecución: arrestada por los soldados cuyas torturas había denunciado, la amenazaron con violarla y ejecutarla, antes de expulsarla legalmente de Chechenia. De regreso a Moscú, vería como las presiones llevaban a su propio editor a censurarla, y más tarde a ordenarle dejar el país. Tras un tiempo en Viena, volvió a Moscú, donde la esperaban sus dos hijas, e incluso a Chechenia, a pesar de que han puesto precio a su cabeza. El veneno de la denuncia y de la verdad, el compromiso con el débil y contra la prepotencia, la han transformado en heroína, tal vez incluso temeraria.

Como lo son los cerca de novecientos escritores que ahora mismo se hallan encarcelados, los muchos miles que viven perseguidos y amenazados. Por el solo hecho de expresarse en libertad. Nuestro reto, mientras razones políticas, económicas, sociales o morales no traten de quebrar nuestra propia voz, es hacernos eco de su persecución. Y, en conciencia, por dignidad, rebelarnos contra todo intento de justificarla. La mejor aportación del escritor, el artista, el intelectual, ahora y siempre, será tal vez tener el don de ser inoportuno. Como lo fuera Sócrates, por citar un ejemplo quizá no tan lejano.

Anna Politkovskaia va ser a Barcelona almenys dues vegades, però ni el 2002 ni el 2005 vaig poder assistir al sopar que se li va oferir. Ara, és clar, encara em sap més greu.

Publicat dins de Veus | Deixa un comentari

El pobre Posidó

0

A aquestes alçades poc o molt tothom ho sap: la directora de la Deutsche Oper de Berlín ha seguit els consells de l’Oficina Federal d’Investigació Criminal i ha suspès les representacions de l’Idomeneo de Hans Neuenfels que hi havia programades per al mes de novembre. […]
Sembla ser que la policia berlinesa ha advertit que potser algun probable islamista es podia sentir ofès si l’obra es feia. Així ho ha deduït, sembla ser, a partir d’una trucada anònima d’un espectador inquiet per l’impacte de l’escena final. I la directora ha preferit no prendre mal i deixar-ho córrer.

Però en aquesta òpera de Mozart, ¿què hauria pogut moure cap musulmà fanàtic a esquinçar-se la roba i cobrir-se de cendra i cobrir-ne espectadors i veïns? Quan l’Idomeneo de Neuenfels es va estrenar, ja fa tres anys, la reinterpretació de l’escena final va portar certa controvèrsia. Segons el llibret, el rei de Creta porta el cap del seu fill a Posidó, com el déu de la mar li exigeix, per poder retornar a l’illa. Aquí, en canvi, el de Creta surt a escena acompanyat de quatre testes, les del mateix Posidó, la del Crist, la de Buda i la de Mahoma.

El clima d’histèria acomplexada que envaeix allò que en diem Occident, ben induït per la intolerància de l’extremisme islamista allí on es manifesta convenientment amplificat pels mitjans de comunicació d’arreu, fa efecte. I les parets comencen a semblar joanets. Vull dir que, per si de cas el cap de Mahoma ofenia algú, la Deutsche Oper decapita la pròpia programació, i tots en pau.

El cap de Crist i el cap de Buda, en canvi no fan tanta nosa. Han acompanyat la majoria d’informacions sobre l’afer com uns comparses silenciosos. Menys sort encara ha tingut i està tenint el déu de les profunditats abissals, que a bona part de les gasetilles i les opinions que corren, simplement, ha desaparegut. I és que el pobre Posidó ja no té ni qui el defensi.

Publicat dins de Veus | Deixa un comentari