Què has de fer quan un alumne vol parlar de “la vida ascètica” i escriu “la vida asèptica”? Rentar-te’n les mans?
(I després, tot d’un plegat, la vida aquesta s’ha reconvertit en una “vida escèptica”, que ja deu ser això…)
Una dotzena de paraules encara no resumeix la millor resposta a aquesta pregunta, amb la saviesa d’anys de llibreters de la bona gent de la 22 de Girona.
El canvi climàtic s’imposa: mireu quin rovelló he caçat aquest matí d’any nou a la serra de Collserola, sobre la font de Can Gras…
Camino pel carrer Princesa. Un negre alt com un sant Pau amb un ull mirant contra el govern se m’adreça, com ho deu fer a tots els passavolants.
Article 3.3 de la Constitució Espanyola: “La riqueza de las distintas modalidafes lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. Doncs això.
Un tros enllà d’on hi havia la Font del Gos, al final del camp de futbol, tresques amunt i trobes el corriol que surt al camí de can Llupià.
Els arbres han florit de cap a cap del carrer del pintor Pinós.
Espero que la posició de Marta Vilalta respongués més a un mal moment, allò que tenen les instantànies, que no a la disposició negociadora d’Esquerra…
Per una operació d’avituallament que ara no ve al cas, he d’anar al Leroy Merlin del carrer de Fontanella, i en passar cap a les caixes per sortir-ne em colpeix aquest missatge.
Així s’ha llevat a Barcelona l’últim dia del 2020. Si amplieu la foto veureu al centre, ben brillant, el símbol de l’amor i de les relacions més pròximes: quina paradoxa!
La ciutat tot just es desvetlla, indiferent al diàleg entre la Lluna i Venus, molt més indiferents al brogit que de mica en mica substituirà els llums encara encesos.
Tot just declarat l’estat d’alarma, i la queda, i els nous confinaments, el cel a primera hora, mirant de Canyelles cap al litoral nord, tenia aquest aspecte…
Penjat a les branques de l’olivera, quan l’hem alliberada de la buguenvíl·lea que l’envaïa, ha aparegut un niu, perfecte, ara mateix desocupat… Quina emoció!
