Dimecres passat, 19 de novembre, nova edició d’El Pla B de Ràdio 4, aquesta vegada amb Adrià Mercader, Irene Pardo, Júlia Ojeda i Mònica Ríos, sempre sota la conducció de Toni Marín.
Aquest dilluns, a El Pla B de Ràdio 4, l’enquesta de La Vanguardia. Que, com es pot comprovar escoltant Assumpta Escarp, Roger Muntañola, Miguel Àngel Ochoa i Albert Sales, moderats per Toni Marín, no tots llegíem de la mateixa manera…
Per una sèrie d’atzars i de casualitats, el ciberespai m’ha deixat a la vista, justament mentre llegia el volum de memòries de Carles Torner Com ser ambaixador d’un país sense ambaixades —però del llibre ja en parlaré un altre dia—, una intervenció que em va tocar fer, fa una quinzena llarga d’anys, com a director de la Institució de les Lletres Catalanes i en nom també de l’Institut Ramon Llull, sobre les polítiques de traducció de la Generalitat.
Ahir alguns companys van fer córrer en xats on coincidim una notícia de Racó Català més que crítica, gairebé una denúncia, sobre una altra notícia apareguda a l’Ara.
A la tertúlia de divendres, ahir a El Pla B de Ràdio 4, conversa amb Toni Marín, David Balaguer, Jordi Cerezuela, Assumpta Escarp i Elisabet Ortega. Vam començar parlant del cas Cerdán i Espanya com a estat corrupte i vam acabar amb la nit de Sant Joan i els petards.
A El Pla B, aquest dilluns vam parlar sobretot del desplegament de l’exèrcit a Los Angeles per part de Trump i de les convulsions de l’estat espanyol, de la mà d’uns jutges rebels i un PP radicalitzat.
La paròdia de conferència de presidents autonòmics espanyols celebrada ahir a Barcelona i la virulenta picabaralla entre Donald Trump i Elon Musk van centrar gairebé tota la conversa, a estones ben apassionada, d’aquest divendres a la tertúlia d’El Pla B de Ràdio 4, conduïda per Toni Marín, amb Gisela Navarro, Miquel Prats, Carlos Remacha i Albert València.
Aquest divendres, a El Pla B de Ràdio 4, a la tertúlia de Toni Marín, amb Jose Rodríguez, Núria González, Sílvia López Valentín i sota la mirada atenta de David Balaguer, hem valorat l’amenaça del jutge Llarena de desobeir el Tribunal Constitucional quan sentenciï a favor de l’aplicació de la llei d’amnistia, el viatge de Salvador Illa a l’Extrem Orient i unes quantes coses més (amb moment de glòria final, cap al minut 20 de la segona hora, asseguro que no patrocinat de cap manera).
Ahir dimarts, a El Pla B de Ràdio4, a la tertúlia de Toni Marin, amb Ignacio Rigau, Alícia Ramos, Xavier Ginesta i Jordi Cerezuela, vam parlar de la DGAIA, vam denunciar el genocidi de Gaza i ens les vam tenir valorant la llei d’amnistia ara que el TC l’aprovarà.
La podeu recuperar a:
https://www.rtve.es/play/audios/el-pla-b/pla-proces-torna-centre-del-debat/16589465/
M’arriben els exemplars d’autor de l’Atles MUHBA d’història de Barcelona i no puc evitar de distreure-m’hi una estona.
Diu que va ser si fa no fa tal dia com avui fa 60 anys que va aparèixer el primer número de la revista Cavall Fort. Fa una quinzena d’anys, el 6 d’abril del 2004, quan se’n va publicar el número 1.000, vaig escriure un article a La Vanguardia proclamant-me membre d’una suposada “generació Cavall Fort”. El tradueixo ara al català per celebrar l’aniversari. I perquè tornaria a escriure el mateix.
El mail obert de la setmana passada tancava el curs abans de la pausa obligada del mes d’agost. No és la primera vegada que parlo de la justícia espanyola i de la seva singular concepció de la divisió de poders. Ara hi he tornat, perquè em sembla que la decisió del Constitucional sobre l’estat d’alarma dictat el març de l’any passat pel govern espanyol per mirar de fer front a la pandèmia estalvia qualsevol altra consideració. Que en podríem fer moltes i no acabaríem. Amb el benentès, a més, que les aberracions dels jutges no fan bones les males decisions de Pedro Sánchez i els seus peons, ni de bon tros!
El darrer mail obert comparava les extorsions del Tribunal de Cuentas amb la repressió que va venir després de l’Onze de Setembre. I reclamava del govern de la Generalitat una mica més de valentia davant l’abús de poder de l’estat espanyol. Si tot ho tenim perdut igualment, potser que hi posem caràcter, que és com dir dignitat i alguna cosa més. Si no, sí que ens donaran per rendits, i s’hi acarnissaran encara…
A classe de literatura, una hora o altra sempre analitzem els factors que intervenen en l’operació de la lectura: l’autor i el seu context, el text i la història de les seves edicions, l’obra i la seva recepció, la lliure interpretació del lector. I m’agrada posar l’accent en això, que el lector té una gran llibertat per interpretar el text, o més ben dit, que ha d’aprendre a escoltar el text en llibertat per llegir-lo amb tot el profit. Però aquesta llibertat té un límit, el límit que li imposen les paraules concretes de què està fet el text mateix. A partir de l’espectacle propagandístic organitzat al Liceu per a aparent lluïment del senyor que presideix el govern espanyol, tenim un bonic contraexemple més dels riscos que té, en aquest sentit, una mala lectura. La que va oferir, segur que amb ben poca innocència, de les paraules de Martí i Pol per vendre un indult vergonyant. Hi vaig dedicar l’últim mail obert. (més…)
Al mail obert d’aquesta setmana faig l’exercici de demanar-me per què lluitem, quin objectiu tenim, fins on volem arribar. És una reacció natural a tant de soroll, i al desconcert que provoca, al voltant dels indults, el perdó que potser els uns demanen o potser no i la temptació que es diria que d’altres tenen de fer memòria revisant interessadament el passat. Un exercici per no acabar de perdre el nord…
