Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Arxiu de la categoria: Veus

Anna Politkovskaia

0

He anat seguint des d’una certa proximitat el cas de la periodista russa Anna Politkovskaia, especialment d’ençà que l’any 2002 el Pen català va apadrinar-la. En aquella ocasió vaig escriure: […]

Esta semana estará en Barcelona Anna Politkovskaya, coincidiendo con la conmemoración del día internacional del Escritor Encarcelado, instituido por el Pen Club. Trágicas coincidencias hacen que su testimonio de esa guerra sucia que se está librando en Chechenia haya cobrado en las últimas semanas una inusitada actualidad. Todo el mundo pudo asistir, con consternación, a la resolución expeditiva del asalto al teatro de Moscú. Todo el mundo pudo constatar, al ver con qué energía eran "rescatados" los rehenes del comando guerrillero, hasta qué extremo en Rusia la razón de Estado pisotea sin pestañear los derechos individuales. Todo el mundo pudo sentir escalofríos al ver con qué celeridad los mandatarios de los más civilizados gobiernos felicitaban a Putin a pesar de su bestialidad, o precisamente por ella.

No debe de ser casual, como señalaba Carles Torner en las páginas del último suplemento Culturas, que las leyes aprobadas para combatir el llamado terrorismo en más de cuarenta países tras los hechos del 11 de septiembre en Nueva York hayan hecho aumentar hasta cerca de novecientos el número de escritores en prisión en el mundo entero. El Gobierno ruso, por ejemplo, lejos de reconsiderar su acción bajo el impacto del recuento de muertos, arrancó de la Duma unas restricciones cuando menos inaceptables a la libertad de información. Y apenas nadie ?aquí, en Occidente, quiero decir? pestañeó. La seguridad, se nos dirá, es lo primero. Que es como afirmar que el fin justifica los medios, exactamente lo que suelen predicar sin excepción los llamados terroristas. Aquello me hizo recordar el caso de Anna Politokvskaya y la amenaza que pesa sobre ella.

Pasará unos días en Barcelona invitada por el Centre Català del Pen Club, que ha decidido acoger su caso como una causa propia. Reportera de guerra, estuvo tres años en Chechenia, donde constató que no existen derechos para los humanos. Miles de vidas han desaparecido en extensas fosas comunes y se dispara impunemente sobre la población civil. Hizo su trabajo como periodista, comprometida con la realidad, y lo contó en sus crónicas, recogidas en el año 2000 en A dirty war: a russian reporter in Chechnya. Poco después, viviría ella misma la persecución: arrestada por los soldados cuyas torturas había denunciado, la amenazaron con violarla y ejecutarla, antes de expulsarla legalmente de Chechenia. De regreso a Moscú, vería como las presiones llevaban a su propio editor a censurarla, y más tarde a ordenarle dejar el país. Tras un tiempo en Viena, volvió a Moscú, donde la esperaban sus dos hijas, e incluso a Chechenia, a pesar de que han puesto precio a su cabeza. El veneno de la denuncia y de la verdad, el compromiso con el débil y contra la prepotencia, la han transformado en heroína, tal vez incluso temeraria.

Como lo son los cerca de novecientos escritores que ahora mismo se hallan encarcelados, los muchos miles que viven perseguidos y amenazados. Por el solo hecho de expresarse en libertad. Nuestro reto, mientras razones políticas, económicas, sociales o morales no traten de quebrar nuestra propia voz, es hacernos eco de su persecución. Y, en conciencia, por dignidad, rebelarnos contra todo intento de justificarla. La mejor aportación del escritor, el artista, el intelectual, ahora y siempre, será tal vez tener el don de ser inoportuno. Como lo fuera Sócrates, por citar un ejemplo quizá no tan lejano.

Anna Politkovskaia va ser a Barcelona almenys dues vegades, però ni el 2002 ni el 2005 vaig poder assistir al sopar que se li va oferir. Ara, és clar, encara em sap més greu.

Publicat dins de Veus | Deixa un comentari

El pobre Posidó

0

A aquestes alçades poc o molt tothom ho sap: la directora de la Deutsche Oper de Berlín ha seguit els consells de l’Oficina Federal d’Investigació Criminal i ha suspès les representacions de l’Idomeneo de Hans Neuenfels que hi havia programades per al mes de novembre. […]
Sembla ser que la policia berlinesa ha advertit que potser algun probable islamista es podia sentir ofès si l’obra es feia. Així ho ha deduït, sembla ser, a partir d’una trucada anònima d’un espectador inquiet per l’impacte de l’escena final. I la directora ha preferit no prendre mal i deixar-ho córrer.

Però en aquesta òpera de Mozart, ¿què hauria pogut moure cap musulmà fanàtic a esquinçar-se la roba i cobrir-se de cendra i cobrir-ne espectadors i veïns? Quan l’Idomeneo de Neuenfels es va estrenar, ja fa tres anys, la reinterpretació de l’escena final va portar certa controvèrsia. Segons el llibret, el rei de Creta porta el cap del seu fill a Posidó, com el déu de la mar li exigeix, per poder retornar a l’illa. Aquí, en canvi, el de Creta surt a escena acompanyat de quatre testes, les del mateix Posidó, la del Crist, la de Buda i la de Mahoma.

El clima d’histèria acomplexada que envaeix allò que en diem Occident, ben induït per la intolerància de l’extremisme islamista allí on es manifesta convenientment amplificat pels mitjans de comunicació d’arreu, fa efecte. I les parets comencen a semblar joanets. Vull dir que, per si de cas el cap de Mahoma ofenia algú, la Deutsche Oper decapita la pròpia programació, i tots en pau.

El cap de Crist i el cap de Buda, en canvi no fan tanta nosa. Han acompanyat la majoria d’informacions sobre l’afer com uns comparses silenciosos. Menys sort encara ha tingut i està tenint el déu de les profunditats abissals, que a bona part de les gasetilles i les opinions que corren, simplement, ha desaparegut. I és que el pobre Posidó ja no té ni qui el defensi.

Publicat dins de Veus | Deixa un comentari

De lo Lindo

0

En sabem, de cobrir-nos de glòria. Avui la senyora Elvira Lindo, escriptora graciosa, saludarà les festes de la ciutat de Barcelona i tots discutirem si sí o si no. […]
Si creiem que sí, que una escriptora andalusa de cor madrileny i d’expressió castellana ha de fer el pregó de la Mercè, o el que toca és que el pregó sigui en bell catalanesc, ara i sempre, o si més no ara perquè no es desequilibri el compte que segur que algú porta de les vegades que ha estat així i les altres que ha estat aixà. Però el problema no és la llengua.

El problema és que algú cregui que no fer el pregó en català ens faci semblar més oberts. I que cregui que encarregar-lo a una de les primeres espases de la factoria Prisa pugui donar patent de cosmopolitisme. I que cregui que és un model de tolerància donar micro a qui s’ha distingit pel seu espanyolisme ?ni que sigui asèptic? i antinacionalisme (dels altres) ?ni que sigui light?. El problema és que, un cop la invitació ha estat cursada, caiguem a la trampa i fem de l’anècdota del ditxós pregó una nova causa nacional que alimenti la polemiqueta estèril i el foc de camp col·lectiu. Perquè, si de cas, el problema és que els qui més diuen escandalitzar-se, fins a retirar-se del balcó durant la cosa, formen part del govern municipal i n’han estat condició necessària.

El problema, però ara ja m’acabaré de fer antipàtic, és que tothom, començant per les autoritats, concebin la festa com un carnestoltes. I que ens imposin màscara i disfressa tant si ens plau com si no ens plau.

Publicat dins de Veus | Deixa un comentari

Rubianes

0

Seguia, de moment des d’una certa distància, que no vol dir sense indignació, l’espectacle que està provocant la ja avortada estrena de Lorca eran todos al Teatro Español de Madrid. […]

Fins que entre les perles més meravelloses que està provocant la polseguera he ensopegat les declaracions que recull La Vanguardia d’avui de ?no ho diríeu mai? el gran Josep Piqué. Reproduïm-les:

"Pepe Rubianes debe asumir las consecuencias de sus propios actos. Es absolutamente intolerable lo que dijo, porque una cosa es la libertad de expresión, y otra es que en un medio de comunicación de titularidad pública (TV3) se puedan llegar a decir los disparates que él dijo."

És fabulós, sigui dit amb tota l’amplitud, el president del Partit Popular a Catalunya. Et trenquen la cara? O, vejam què has fet, que potser t’ho mereixies… És la mateixa lògica que ha dut històricament tants jutges a preguntar a una dona violada si anava amb minifaldilla. I això de donar per fet que, com que TV3 és un mitjà públic, qui hi és entrevistat s’ha de comportar amb la neutralitat i la contenció obligada dels conductors del telenotícies… És fabulós, l’home, sí.

Però, posats a reproduir, potser que transcrivim literalment les paraules de Rubianes que mouen tant d’escàndol. Albert Om li diu que fa uns dies entrevistava allà mateix l’esmentat Piqué i que li va preguntar per la unitat d’Espanya, que alguns veuen amenaçada. I que què hi deia ell. Doncs això:

Calen precisions? Que és Rubianes, escatològic i espontani, en estat pur. Que va expressar, per dir-ho així, la seva opinió personal però ara se li censura l’obra de teatre com si fos en l’obra que es fan aquestes afirmacions (això vaig entendre que deia en la seva intervenció l’alcalde Ruiz Gallardón). Que l’enuig i l’exhauriment que van dur Rubianes a dir el que va dir el compartim molts, i que de la unitat d’Espanya en pensem si fa no fa el mateix ni que no hi posem els mateixos termes. Que molts dels que ara s’han sentit tan ofesos han ofès, ofenen i ofendran amb alegria i impunitat tant com els abelleix (¿no és la Cope, un dels artífexs de la campanya?) i pobre de tu que et queixis.

[La imatge representa, és clar, Le cop de pied au cul i la firma el pintor való Jean Walraevens dit Waljé.]

Publicat dins de Veus | Deixa un comentari

Frankfurt, o que será?

0
Publicat el 1 d'agost de 2006

Trobo un exemplar de Livros de Portugal, el butlletí de l’Associação Portuguesa de Editores e Livreiros, publicat l’agost del 1997, dos mesos abans que el país cosí fos l’estrella invitada a Frankfurt. […]

José Manuel Lello, president d’APEL, entitat equivalent a la nostra Cambra, hi signa aquest editorial. El llegeixo sense poder evitar llegir Catalunya cada vegada que hi escriu Portugal.

Como todos sabemos, Portugal será o País-Tema da Feira do Livro de Frankfurt 1997. O processo que culmina com este importante acontecimiento foi longo e por vezes difícil. Durante muitos anos a Associação Portuguesa de Editores e Livreiros manteve conversações com a Direcção da Feira de Frankfurt, mas nunca estiveram reunidas ?apesar dos esforços das Direcções? as condições, pela parte portuguesa, para que houvesse uma candidatura.

Em Outubro de 1995, a APEL reuniu com o Sr. Peter Weidhaas dando-lhe conta da mudança de Governo em Portugal e pondo a hipótese de, num primeiro contacto que a Direcção tivesse com o Ministério da Cultura, se lançar o repto de uma candidatura.

Tal aconteceu, e o Governo, demonstrando uma prometida sensibilidade ao livro, à edição e à literatura, formalizou pela primeira vez uma candidatura junto da Direcção da Feira de Frankfurt. Depois de vários contactos efectuados pela APEL e pela Diplomacia Portuguesa, tive a honra e o prazer de comunicar a Sua Excelência o Senhor Ministro da Cultura que Portugal seria o País-Tema em 1997.

Para promover e organizar o evento, foi criada a Sociedade Portugal Frankfurt 97, SA, da qual APEL é sócia. Como habitualmente, a APEL assegurará o stand colectivo da representação nacional, que terá este ano uma dimensão, um dinamismo e uma dignidade ímpares.

O esforço é colectivo e o esperado sucesso deste acontecimento deve-se ao trabalho e à colaboração de dezenas de pessoas.

Utilizando uma expressão do Dr. António Mega Ferreira, os Editores Portugueses vão "subir de divisão". Deve ser preocupação da nossa Associação que nos próximos anos se mantenha este mesmo nível.

Les comparacions són odioses, sempre, i encara ho és més la necessitat de fer-les, ni que només sigui en aquells aspectes en què hi ha matèria comparable. No són pocs.

Tal com han anat les coses, tal com van, d’aquí a un any, a dos mesos vista de la Fira del 2007, ¿què haurà de dir el nostre relat del tortuós procés que hi porta?

Publicat dins de Veus | Deixa un comentari

Modest Prats

0
Publicat el 22 de maig de 2006

D’aquí a una estona, a les 8 del vespre, Modest Prats tancarà el cicle d’Antologies del Col·legi de Llicenciats (Rambla de Catalunya, 8, principal), amb la lectura d’una tria personal de poemes i poetes. […]

Modest Prats és una figura de luxe que fa gran la cultura i el país. Ha ensenyat molt i de moltes maneres, com a filòleg, com a capellà, com a conversador, com a lector. Ha escrit poc, però tan fonamental com els dos volums de la Història de la llengua catalana que signa amb Josep M. Nadal.

Segur que avui en tornarem a aprendre molt.

Publicat dins de Veus | Deixa un comentari

Equivocar-se d’enemic

0

Gairebé cada dia ens equivoquem d’enemic. Aquests dies molts ho diuen i ho repeteixen a propòsit de l’escaramussa política catalana. Però ara em duien a constatar-ho unes paraules d’Olga Xirinacs. […]

Llegeixo que ha decidit "passar-se al castellà", i que diu que ho fa decebuda de la política cultural del país, i de les institucions, i de les grans editorials. I, amb paraules entre compungides i altives, afirma: "Potser em diran que sóc una renegada, però jo vull sortir a fora, vull anar a les fires, vull que em tradueixin."

Són desitjos molt nobles, i legítims, i raonables, aquests. Però dubto que es pugui dir amb seguretat que si fins ara no s’han acomplert ha estat per culpa de les grans editorials, de les institucions, de la política cultural del país. Olga Xirinacs, amb una trajectòria tan àmplia i tan continuada, tan premiada ella, més aviat ha estat en prou moments afavorida, bé que segur que no tant com li hauria plagut, per uns i altres.

Però amb això no n’hi ha prou. Els ecosistemes literaris són tan fràgils, i depenen de variables tan imprevistes… Avui sectors del públic et donen el seu favor, demà s’obliden de tu. Avui alguns editors esperen poder-te munyir, demà la majoria en desesperen. Avui els mitjans de comunicació i companyia et fan el buit, demà t’ignoren, i les excepcions són tan escasses. Avui i demà t’escarrasses a tirar endavant una obra, segur que amb il·lusió, segur que amb esforç, segur que amb ambicions, i el balanç al capdavall sol ser tan migrat…

Tan migrat que no és difícil equivocar-se d’enemic, pensar que algú et vol mal, que hi ha complots en contra teu, que ets el centre d’un boicot. Però la veritat sol ser molt més elemental, i dolorosa: no ets tan important per tot això. I el teu enemic veritable acaben essent les falses il·lusions, els esforços mal mesurats, les ambicions que t’embafen. El veritable enemic és un mateix.

A quina conclusió arribarà, si no, si la trajectòria que ara estrena en castellà tampoc no sacia les ànsies de l’autora?

Publicat dins de Veus | Deixa un comentari

Com fer diners en el món de la literatura

0

Dedica els teus esforços a la promoció, no a la creació. Lluita per aparèixer a totes les antologies. Autopropulsa’t fins a un càrrec institucional, ja que la caritat ben entesa comença per un mateix. […]

Així comença El mel d’Émile que acabo de rebre. Vicenç Pagès, ocurrent i agut, àcid -i són aquests atributs que ja fa temps que li coneixem-, selecciona per al número 35 del seu noticiari informal alguns "consells" per a joves que desitgin córrer sense aturador pels dominis de la societat literària.

Pot ser que alguns dels seus consells semblin despropòsits, o mera conyeta, o hipòtesis inversemblants. Doncs no: em sembla que trobaríem exemples amb nom i cognoms, no del tot remots ni en el temps ni en l’espai, de tots o gairebé. Ja els llegireu, si voleu, aquí. Mentrestant, un tastet més:

"Publica llibres petits amb títols grandiloqüents. Això sí, digues que llences molts esborranys -llibres sencers- perquè ets un perfeccionista."

"Sempre que puguis, digues "nosaltres, els escriptors" i refereix-te als teus llibres com "la meva obra". Reserva l’escepticisme i la ironia per als altres."

"Sempre que puguis, fes-te fotografiar amb autors més coneguts que tu. Encara que només hagueu coincidit en un ascensor, quan parlis d’ells anteposa al seu nom les paraules "el meu amic"."

Publicat dins de Veus | Deixa un comentari