Article 3.3 de la Constitució Espanyola: “La riqueza de las distintas modalidafes lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. Doncs això.
L’esvoranc no pot ser el final del camí, sinó l’arrencada de la ruta alternativa, quan la fita és clara.
Passeges una estona i de seguida ho veus clar: hem de refer els camins.
Un tros enllà d’on hi havia la Font del Gos, al final del camp de futbol, tresques amunt i trobes el corriol que surt al camí de can Llupià.
S’acaba el febrer. Ja fa només dos mesos que, per cap d’any, contemplàvem aquesta posta de Lluna a Collserola.
Que gran que és aquest país petit! M’agrada poder sortir de casa, a un extrem de la nostra metròpoli, i en com qui diu vint minuts plantar-me al Forat del Vent i veure mig país, nord i oest enllà.
Sobre la font de Can Gras, dessota la carretera d’Horta a Cerdanyola, a tocar del Portell de Valldaura, a la vora d’on ja fa anys hi havia un restaurant que es deia Forat del Vent, va i em trobo aquesta imatge. Poema objecte o reïficació del nom?
Fins fa unes setmanes en aquest terraplè, al peu de la Carretera Alta de Roquetes, quedaven vestigis d’un petit edifici. Era la casa del guarda que vigilava l’accés a la Vall de Can Masdéu. […]
A punta d’alba era al marge de la carretera Alta de Roquetes. com si hagués baixat des del seu punt al capdamunt del bancal, a tocar de la seva companya, cap a fer camí. […]
Des de casa és poc menys d’una hora de camí, anada i tornada. Has de pujar fins al final del carrer dels Germans Desvalls, deixar enrere Can Llupià i endinsar-te al parc de Collserola pel camí de Can Massó. […]
