Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Arxiu de la categoria: Interiors

Una petita aventura amb Montserrat Carulla

0

Aquesta setmana ens ha colpit la notícia que Montserrat Carulla, la mare de totes les actrius, ha mort als noranta anys. I de seguida m’han vingut al cap les cinc o sis vegades que vaig coincidir amb ella, el temps que vaig ser director de la Institució de les Lletres Catalanes, i sobretot una, a Sant Cugat. […]

(més…)

Teresa d’Arenys

0

Fa unes poques setmanes vaig rebre el volum Obra poètica (1973-2015) de Teresa d’Arenys, que acaba de publicar Vitel·la. I llegint-lo i rellegint-lo —aquest dissabte a les 12 protagonitzarà l’activitat del febrer a Sopa de Lletres— he retrobat “Clara”, unes tanques que ja no tenia presents. Justament tan pocs dies després d’un altre 9 de febrer, i ja en són dotze. Diuen: […] 

(més…)

La conversa eternament pendent amb Muriel Casals

0

Muriel-Casals-signants-del-manifest-a-la-Biblioteca-de-catalunya

Tinc el privilegi d’haver coincidit unes quantes vegades els últims deu o quinze anys amb Muriel Casals. Una de les darreres va ser en la presentació pública del manifest dels escriptors per la independència, l’octubre del 2014, a la Biblioteca de Catalunya.

(més…)

Posar-se la tradició literària al cap

0

9671251387_62154d202e

Dilluns va morir Joaquim Molas i l’endemà Ernest Alós em va demanar si volia dir-ne res. Ho vaig fer, mirant de trobar el punt d’equilibri entre el record personal, la semblança del personatge i la interpretació de la seva importància. La necrològica duia el títol que encapçala aquest apunt, però finalment va aparèixer a El Periódico amb aquest altre: […]

(més…)

Carles Miralles i l’arquer

0

Miralles Palol Pagès Bezsonoff

Durant molts anys, Carles Miralles va ser per a mi un nom en una coberta d’un llibre de poesia de títol enigmàtic: Camí dels arbres i de tu – Per fi la tortuga. L’any 1990, la publicació de La mà de l’arquer em va ser un bon pretext per començar-lo a llegir, i m’hi vaig comprometre amb una ressenya al diari El Observador, i encara més, poc després, com a membre del jurat que va concedir a aquest llibre el premi nacional de literatura. No vaig conèixer personalment Miralles fins un temps més tard, quan, en publicar La ciutat dels plàtans, em va honorar demanant-me’n la presentació a la llibreria Laie.

D’això ha fet, ja, vint-i-cinc i vint anys. En van haver de transcórrer una bona desena més fins que, essent jo director de la Institució i ell membre eminent de l’IEC, vam coincidir amb freqüència i ens vam tractar una mica més. La seva severitat disfressada de murrieria, el seu sentit crític i un escepticisme d’aparença genèrica, irreductible, no amagaven, però, una certa disposició a l’afecte. Així em vaig sentir al seu costat: observat i respectat, i jutjat sense condescendència. Estic segur que això em va empènyer, en el cas que en fos capaç, com hi devia empènyer a la majoria dels que hi vam coincidir, a exigir-me més. Fer-nos ser més exigents amb nosaltres mateixos: aquesta deu haver estat una de les contribucions de Miralles a la nostra vida col·lectiva, i n’hi hem d’estar agraïts.

Copio, sense traduir-la, la ressenya d’un quart de segle enrere sobre La mà de l’arquer, per si fa profit a algun lector. L’obra és inclosa a D’aspra dolcesa, volum que el 2002 va aplegar la poesia escrita fins aleshores; després, el 2008, encara apareixeria No me n’he anat, un bon títol per acabar.

(més…)

Un poema de Montserrat Abelló

0

Quan va morir la Clara, aviat farà deu anys, vam triar amb la Dolors uns quants poemes que ens van acompanyar en el dol. Un dels poemes era de Montserrat Abelló, que es va sorprendre de la tria i va agrair-la. En homenatge, reprodueixo aquí, traduït al català, el comentari del poema que, uns dies després, en part per explicar l’elecció a la Montserrat, vaig publicar a La Vanguardia[…]

(més…)

Enric Maass

0
Dissabte al matí l’Enric va deixar per sempre el seu cos atrotinat i avui l’hem acomiadat a l’església d’Arenys de Mar amb els últims Versos de vi novell de la Teresa, escrits per a la posta de sol: […]

Ocàs

Quina recança el feble Sol no sent
a l’hora muda en què s’acomiada;
suspès en un alè de marinada,
no es mou i aterra imperceptiblement.

Així com ell, fa l’animeta blana
d’aquell que vol i no vol moviment.
Si sabés tant com l’astre esborrar ment
i afanys del cor, i un cos que no demana

cap més delit que l’oblit fos el seu,
no li doldria dir “dolç temps adéu”:
s’embarcaria i deixaria casa,

dels afalacs faria taula rasa
i es donaria per un glop de vent.
Infelu-vos, veles, vers el seu ponent!

Publicat dins de Interiors | Deixa un comentari

Record de Joan Llopis

0
La revista Foc Nou va publicar, el mes d’abril, una llarga entrevista de Francesc Romeu amb Joan Llopis. Dos mesos després, l’endemà del dia de Sant Joan, Joan Llopis moria i es confirmava així, amb brutalitat, el que molts ja sabíem: aquelles pàgines eren el seu testament intel·lectual. En van parlar el mateix Romeu, Ignasi Moreta, Jordi Llisterri o Juan José Tamayo.

Ara el darrer número de Foc Nou em publica un breu record personal del tiet Joan, a partir del testimoni que en vaig donar al seu funeral. El reprodueixo aquí:

[…]

Joan Llopis, el tiet Joan
Alguns records

Feia molt de temps que no m’ho deien. Uns dies enrere vaig escriure unes paraules arran de la mort d’Emili Teixidor que van fer certa fortuna; en reconèixer-les, un col·laborador va dir: mira que capellaneges, de vegades… Feia molt de temps que no m’ho deien, i en aquesta ocasió, que faltaven només uns dies perquè el tiet morís, em va semblar que era tot un homenatge. Malauradament ja no vaig ser a temps d’explicar-li-ho i riure-me’n amb ell.

***

Vaig tenir la sort de poder mantenir algunes converses amb Joan Llopis els dos mesos que va passar a l’hospital, abans de tornar a casa només unes setmanes abans de morir. Una tarda que estàvem sols vam comentar l’extensa entrevista amb ell que Francesc Romeu acabava de publicar a Foc Nou. Li agradava repetir que, en el seu cas, s’havia invertit el principi de Peter i havia fet camí, contra el que sol ser habitual, de dalt a baix.

Em va parlar del seu recorregut professional i també del personal i familiar, d’alguns episodis de joventut primer, de la malaltia i el cansament present. No repetiré ara moltes de les coses que em va explicar i que Romeu transcriu amb bon criteri. El que voldria és saber recollir el to amb què les recordava i el que em sembla que se’n desprèn. Parlant de la secularització, per exemple, es veia que havia actuat en consciència i amb llibertat. Que per raons de consciència i en un exercici íntim de llibertat havia decidit abandonar el sacerdoci i unir-se amb Maria Colom i, alhora, per fidelitat i igualment en consciència i amb llibertat, no havia deixat de treballar per l’Església i el poble de Déu. Per dir-ho com ho dèiem a casa, no va deixar mai de ser un capellà.

Ho vèiem en les cerimònies familiars, els bateigs, els casaments i els funerals que, gairebé sense excepció, va dirigir de la secularització ençà. Al costat del sacerdot, en un discret primer pla, justificava el ritual, explicava el perquè de la litúrgia, acompanyava els congregats a participar en la cerimònia i a integrar-se’hi, pensessin com pensessin, creguessin o no creguessin. Desplegava, en aquestes situacions, totes les seves aptituds didàctiques i tota la seva vocació de servei. L’Església hi va perdre i la família hi vam guanyar. O potser només predicava amb l’exemple i feia experiència, en una de les comunitats de base més pròximes, la pròpia família, del sentit de la litúrgia, d’una litúrgia amb ple sentit.

Feia experiència, així, en paràfrasi del seu títol, de la capacitat humanitzadora i rehumanitzadora de l’Evangeli. Últimament l’havia temptejat per si tenia alguns papers esparsos o inèdits, però la insinuació no l’havia il·lusionat gens, almenys exteriorment. Deia que ja havia escrit tot el que tenia per escriure i que el seu temps havia passat. I ho deia sense ni un deix d’amargor, amb la convicció tranquil·la que aquest és el nostre camí: arribar, fer, després deixar fer i anar-se’n.

***

Recordo, i em sembla que no m’ho invento, que de nens els cosins de la mateixa edat havíem jugat a demostrar que teníem un tiet savi. Ell feia coses importants, escrivia llibres, tenia certa presència pública. Era un savi per als nens que érem. Després ens vam anar fent grans i ell continuava estudiant, escrivint llibres, ensenyant. Amb el temps hem descobert que, de savi, ho era molt més que no ens pensàvem. Savi d’aquella saviesa humana que et posa a recer de la vanitat, la pretensió i l’orgull.

Publicat dins de Interiors | Deixa un comentari

Mimosa

0
Dijous va ser dia 9 de febrer i vaig portar una mimosa a casa. […]

La plantarem al jardí, en el racó que tingui més sol si segueixo el consell del noi que la venia, perquè així farà més flors i ben grogues. Grogues i oloroses, espero, per saludar cada any el fred de l’hivern, el fred tan viu d’aquest dia.
Publicat dins de Interiors | Deixa un comentari

Aniversari

0

Cinc anys després, cada dia és un dia més. Tot corre per dins i en companyia dels més pròxims. Només de tant en tant apareix aquí algun interior. Com avui, encara, inevitable, una cançó de bressol dissonant. […]

Cançó

em llevo a vetllar-te
la nina ha caigut
anit quan dormies
la lluna la pruna
s’ha vestit de dol

la nina és a terra
tota ella un manyoc
imatge temuda
la lluna la pruna
ja no surt el sol

la nina per terra
vestida de dol
ja no l’abraçaves
la lluna la pruna
estronca el seu vol

la nina esqueixada
pentina els cabells
la lluna endolada
serà sempre teva
serà sempre amb tu

Publicat dins de Interiors | Deixa un comentari

Mil visites

0

Segons les estadístiques que ofereix MésVilaweb, la meva “Cançó de bressol” va arribar fa uns pocs mesos, pocs mesos abans que se’n compleixin quatre anys, a la visita número mil. […]
Haver pogut compartir aquell moment tan interior amb tants lectors a través del bloc, com si es tractés d’un estrident crit silenciós, m’ha confortat i em conhorta. Amb el mateix consol agredolç que em dóna, ara, compartir els Moments feliços.

Publicat dins de Interiors | Deixa un comentari