Hem estat quatre dies a Prada de Conflent, a l’ombra del Canigó, que amb prou feines s’ha deixat veure, i hem recorregut els camins dels quatre monestirs que evoca l’estrofa que obre “Los dos campanars“, l’epíleg del gran Canigó:
Plou, i la terra ho celebra.
Passejant per Manresa em crida l’atenció una placa que anuncia una especialitat del Dret que no coneixia.
La civilització progressa i d’uns anys ençà gairebé tothom ha après que el patrimoni és valuós i que, per això, més val conservar-lo.
Diu que avui Giorgia Meloni es convertirà en la primera dona que presideix un govern a Itàlia. Llàstima que també serà, t’ho miris com t’ho miris, amb els seus Fratelli d’Italia, la primera hereva del feixisme que ha obtingut una majoria suficient per governar, ni que sigui amb el precari joc d’equilibris a què ens té acostumats el país veí.
No en sé res més, d’aquesta dona. Però no he pogut evitar de pensar-hi quan, per sorpresa, el seu cognom se m’ha aparegut en entrar a la catedral de l’Alguer, en aquesta làpida del 1624 escrita en un espanyol un punt encarcarat amb què et topes així que travesses la porta de la dreta d’accés al temple.
Al cel, el sol, avui,
una trista moneda
de plata…
Enmig del fred, un esclat de primavera. La metàfora ens ve feta.
Això era l’1 de maig al capdamunt d’Horta: temps revolt de primavera, ara plou ara fa sol, i allà mateix arrenca un arc de sant Martí que s’enfila majestuós cel amunt. I es fa mirar. I ens captiva. I correríem a empaitar-ne el naixement, com si fos concret i material i aprensible. I no, només, com si fos poc, un joc entre l’aigua i la llum. Només, com si fos poc, un efecte visual. Real, tanmateix.
