Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Arxiu de la categoria: Catalunya

Cent onze dies contra la por

0
Publicat el 13 de juny de 2017

Suposo que era inevitable: el primer mail obert després del 9 de juny no podia sinó parlar de l’1 d’octubre. I dels previsibles disbarats que l’anunci de la data i la pregunta ens ha fet sentir. Que no són res comparats amb els que haurem d’escoltar en endavant (que barroera i bastota, la tal Soraya, ahir a la tele…). […]

(més…)

Xavier Domènech, president electe

0

Fa vuit dies m’exclamava, per mail obert, davant una afirmació de Xavier Domènech sorprenent venint d’un historiador ara posat a fer de polític. I potser encara m’ha sorprès, o escandalitzat, més que les seves paraules hagin tngut tan poc ressò…

(més…)

Jo he signat pel referèndum

0

Al mail obert d’aquesta setmana confessava la meva adhesió al manifest per un referèndum vinculant l’any 2017, això que tothom s’entesta a anomenar RUI tot i que la unilateralitat, si finalment hi ha de ser, ho serà per incompareixença de l’interlocutor necessari, o sigui l’estat espanyol. S’acosta l’hora de la veritat i, per tant, cal més que mai que exhibim múscul. Entenc que aquest és un dels primers objectius de la campanya: que es vegi que en som molts els que estem disposats a fer el pas, segur que perquè ja som interiorment independents, sense por de les amenaces ni de cap papu que puguin exhibir l’estat o qualsevol dels seus sequaços. No podem adormir-nos en aquest procés com si fos el dia de la marmota. Hem de continuar endavant. Ara.

(més…)

Parlar clar, perdre la por

0

11 Parlar clar, perdre la por

El novembre del 2005, ara ha fet deu anys, va aparèixer l’últim article col·lectiu, l’onzè, d’una sèrie discontínua iniciada el 7 de novembre del 1999 amb un contundent “Ara toca, president“, que havia cridat infructuosament Jordi Pujol a gosar fer coalició amb Esquerra. Durant els sis anys que van transcórrer entre el primer article i l’últim, el país va passar de les conseqüències del pacte del Majestic del 1996 a l’experiència dels tripartits de Maragall i Montilla. Que és com dir que van ser els anys en què es va constatar l’esgotament del model autonòmic, un esgotament que culmina la travessia del nou Estatut. Quan vam publicar aquest article, faltaven encara cinc anys perquè el Tribunal Constitucional s’hi acarnissés mutilant-lo. I ja avisàvem del que podria venir aleshores. Del que ha vingut després. Que explica el punt on som.

(més…)

I ara, per què no toca, senyor Carod?

0

10 I ara per què no toca, Carod

El desembre del 2003, Artur Mas va guanyar unes eleccions amb una majoria tan justeta que no va poder formar govern. En aquells moments Esquerra va jugar el seu estira-i-arronsa per davant mentre per darrere es posaven les bases del primer tripartit.  El desè article col·lectiu que vam signar al diari Avui —gairebé cinc anys del primer, “Ara toca, president”, adreçat a Pujol— defensava l’aliança entre els partits sobiranistes. Vaja, salvades totes les distàncies —que en són moltes—, el que finalment hem aconseguit entre tots aquesta setmana…

(més…)

Benvinguts a casa

0
Publicat el 8 de gener de 2016

09 Benvinguts a casa

De vegades sembla que perdem de vista que tenim davant nostre un Estat plantat, a la contra, fins i tot quan això perjudica els seus propis interessos. Una prova en va ser, una dotzena d’anys enrere, aquella operació fallida que coneixem com l’OPA de Gas Natural. Que per què ho va ser? Recordeu, només, que va dur algun eminent polític espanyol a pronunciar una de les frases més boniques que hem sentit: posats a vendre’ns a l’estranger, abans alemanys que catalans… D’això parlava el novè article col·lectiu que vam publicar aquella colla, i que en aquest impàs m’ha semblat oportú de recuperar aquí.

(més…)

La doble desconnexió

0
Publicat el 5 de gener de 2016

Tenia pendent de deixar anotat en aquest bloc el penúltim mail obert, el que va aparèixer l’endemà de les eleccions generals espanyoles. Només fa un parell de setmanes, i tan lluny que queden… I, alhora, quanta feina que els donaran. Sabrem treure rendiment del seu impàs, des d’aquí, tant si nosaltres celebrem noves eleccions com si no, o continuarem fent l’enze? (més…)

Retorn al planeta dels simis

0

08 Retorn al planeta dels simis

L’entranyable Floquet de Neu ens va semblar un bon correlat objectiu de la situació del país l’octubre del 2002. Amb quina bestiola ens hauríem de comparar avui?

(més…)

Imatge de TV3 fa quinze anys

0

06 Vejam si TV3 deixa de ser..

De vegades pot semblar que TV3 hi hagi estat sempre. I que sempre hagi estat el que és quan és tan bona. Però convé recordar que la nostra tele també té la seva història i, naturalment, les seves misèries. Una mica de tot això parlàvem, fa quinze anys, en aquest article, “Vejam si TV3 deixa de ser «la seva»”. Tant de bo que no hagués calgut escriure’l. I, sobretot, que mai no torni a fer cap falta.

(més…)

L’altre canvi possible

0

05 L'altre canvi possible

Quanta gent espera que la política catalana reprengui camins nous i de més il·lusió amb l’objectiu d’obtenir més poder real perquè la vida dels ciutadans de Catalunya sigui millor? Començàvem amb aquesta pregunta, fa catorze anys, un altre dels articles col·lectius que una colla vam publicar, llavors que el país vivia el crepuscle dels governs Pujol i es començaven a anunciar tripartits. Rellegir-los, i rellegir especialment aquest, en dies en què la politiqueria podria fer esbravar tantes il·lusions i esperances, pot suposar un xoc considerable, com qui diu la creació d’un bucle espaciotemporal. Encara sort de les sigles, que actuen com a potents elements contextualitzadors —ai, PSC, qui t’ha vist, qui et veu—. Però em temo que això tampoc consola prou davant la retòrica pseudorevolucionària de la coherència, que ara ens distreu incomprensiblement del camí.

(més…)

El cas Charamsa i nosaltres

0

El mail obert d’aquest dilluns mirava d’aproximar-se al cas de Krzystof Charamsa, el capellà que ha parlat clar, posant sobre la taula els tres motius pels quals deu haver estat apartat de les seves funcions. Dos són evidents —deixar d’amagar la pròpia orientació homosexual i deixar de simular l’acceptació del celibat—. La tercera raó em sembla que no ho és tant, d’òbvia. I és la que a mi més interessa: quin espai deixa l’Església, o més en general les institucions que ordenen la vida pública, per als qui gosen parlar amb franquesa i honestedat, sense disfresses, sense por?

(més…)