Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Un poema de Montserrat Abelló

Quan va morir la Clara, aviat farà deu anys, vam triar amb la Dolors uns quants poemes que ens van acompanyar en el dol. Un dels poemes era de Montserrat Abelló, que es va sorprendre de la tria i va agrair-la. En homenatge, reprodueixo aquí, traduït al català, el comentari del poema que, uns dies després, en part per explicar l’elecció a la Montserrat, vaig publicar a La Vanguardia[…]

Trobar paraules

Vivim situacions que ens deixen sense paraules. Situacions extremes que —ni que les haguéssim hagut de preveure, ni que les hàgim pogut somiar, ni que siguin dolorosament temudes— porten fins al límit la nostra capacitat de comprensió, la mateixa possibilitat d’expressar-se. Si ets lector, si vius en les paraules i de sobte en sents l’absència dramàtica, busques com mai el ressò d’un vers, el mirall d’un text, l’abraçada de la lectura. Quan els trobes, et revelen la potent capacitat de fer visible el que és inefable, proper el que és inaprensible, una mica més concret el buit infinit. En pocs indrets com en el poema, com en la lectura literària, és possible recuperar les paraules absents, paraules necessàries. Necessàries no com un bàlsam o un consol quan res no consola ni assossega. No com la lletania que s’espera que guareixi en ser repetida monòtonament fins que els sentits s’adormen. Necessàries més aviat pel contrari: perquè ajuden a perfilar els límits del sentiment, ajuden a palpar l’emoció, a començar a reconèixer el dolor com una cosa ben de tu mateix.

Però no m’agrada parlar de les virtuts de la lectura en abstracte. Un poema de Montserrat Abelló, breu com ho són els seus, delicat però agudament penetrant, que parla precisament de la dificultat de trobar les paraules que sents, potser m’ajudarà a explicar-me. Fa:

Cada dia l’esperança es fon
i l’espera s’allarga
unes hores. On trobar
la paraula tan buscada?
Vora la xemeneia encesa,
el fred penetra,
es fa íntim i s’escalfa.

On trobar la paraula tan buscada? La tasca pot ser àrdua i no sempre té recompensa. Cada dia s’esvaeix l’esperança que sigui avui el dia de la troballa, i és paradoxalment per això mateix que l’espera s’allarga, alimentant altra vegada l’esperança que aquesta vegada sí, que avui sigui finalment el dia esperat. Així mateix, davant la xemeneia, l’escalfor ens va embolcallant amb intensitat, fins que ens crema per fora, mentre en el punt més allunyat de la flama encara creix la sensació de fred. Aquest fred que es clava fins al fons i esdevé íntim com el dolor que esberla per dintre, tot i la companyia de les abraçades, de les llàgrimes, de les paraules.

Sé del cert que Montserrat Abelló no va escriure aquest poema per a la circumstància en què el llegeixo. I tanmateix la hi veig, m’hi trobo i creixo una mica gràcies a aquest poema. Vet aquí el poder de transformació —hi ha qui en dirà la màgia, d’altres el misteri o l’encant, tant se val— d’aquesta activitat que ens nodreix d’una manera tan especial, la lectura. No volia parlar de mi, però em sembla que no fem altra cosa que parlar de nosaltres mateixos quan escrivim, quan llegim. Perquè quan llegim, superada la inèrcia bàsica de la informació i l’entreteniment, no busquem sinó bastir un món íntim, donar-nos una imatge pròpia, trobar una paraula que ens aixoplugui. Tal com m’aixopluguen ara aquests set versos de vidre.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Interiors, Opinió publicada, Veus | s'ha etiquetat en , , per oi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent