Només hi deu haver una manera de viure en sèrio: no deixar de fer broma. Tàpias en va ser un mestre. Des que va publicar-la, “Al darrer adéu” s’ha incorporat a la meva petita selecció de cançons imprescindibles. Amb botifarra final inclosa. (més…)
Irredempt, de Roger Mas, roda des de fa dies, una vegada i una altra, al meu voltant. Mereix uns quants comentaris: el primer, és que hi ha dues, potser tres cançons, que cadascuna el justifica sencer. No, encara més: que cadascuna justifica tota una carrera. Ja en parlaré més endavant, si no me’n distrec. Però ara només volia compartir uns versos, els que tanquen la cançó “Mentides“:
Avui jo també celebro que Raimon fa 75 anys. I ho faig rellegint, tornant a escoltar, una de les cançons que per més que m’agrada potser no és entre les meves més preferides —”La pedra”, “La nit”, “Som”, “Cantarem la vida”, sempre, a més dels poetes a qui ha posat veu—, i m’agrada sobretot per aquesta imatge tan excepcional del temps que s’escola com l’aigua entre les mans:
Hi ha moltes maneres de cantar bé un poema. De “La casa que vull” de Salvat-Papasseit Llach en va fer una cançó exemplar. També ho és, n’estic convençut, la de Teresa Rebull. De tant en tant em vénen al cap, de vegades l’una, de vegades l’altra. Potser perquè canten estats d’ànim de diferent matís. No cal dir quina s’imposa avui, en homenatge.
Uns dies després he repetit l’operació amb el segon disc, que com qui diu només comparteix el títol amb el primer, i la qualitat de les cançons, és clar, d’altra banda d’una sonoritat tan diferent, tant més hippy en l’aire de gresca dels arranjaments. […]