Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Arxiu de la categoria: Una festa sobre rodes

Signar llibres

0
Publicat el 24 d'abril de 2013
Entenc les raons d’Albert Sánchez Piñol per no ser el dia de Sant Jordi fent carrer al costat dels lectors i signar-los llibres. He estat editor prou anys per haver hagut de fer d’espelma de més d’un autor, fins i tot de renom, que esperava inútilment algun caçador de signatures, al costat d’algú altre, de vegades només un baliga-balaga, que no donava a l’abast a satisfer els seus fans… […]

Però també hi podem donar la volta. Ahir Ignasi Blanch, Dolors Borau i jo vam compartir bona part de la tarda a la paradeta que la Fundació Catalana per a la Paràlisi Cerebral tenia a Rambla de Catalunya, a l’alçada del número 85. I, com qui no vol la cosa, vam estampar el nom, i l’Ignasi uns dibuixos que meravellava veure’ls fer, en una quinzena d’exemplars d’Una festa sobre rodes. Que per a un llibre vell de dos anys és un veritable rècord.

Vull donar les gràcies a la FCPC per convidar-nos a ser-hi, i a tots els amics que van passar per la parada a donar-nos suport. Entre tots vau demostrar que hi ha Sant Jordi més enllà dels grans èxits i el seu reflex mediàtic.

A la imatge se’ns veu badant, amb Aràntzazu de Olaortua, presidenta de la FCPC, en un moment de la conversa que l’alcalde Xavier Trias va tenir la gentilesa de mantenir amb nosaltres.

“Una festa sobre rodes” a Escola Catalana

0

El mes de juny, el número 470 de la revista d’Òmnium Cultural dedicada al món educatiu, Escola Catalana, va incloure una ressenya de la mà de Pere Martí –bé que no està signada– dedicada a Una festa sobre rodes. Ens n’acaba d’arribar un exemplar i hi llegim: […]

Cada vegada són més freqüents els llibres
adaptats per a infants que tenen dificultats diverses per accedir a la lectura.
Una de les col·leccions emblemàtiques, a part de les edicions en braille de
l’ONCE, és “El Ginjoler”, de l’editorial vilanovina El Cep i la Nansa, que té
els títols adaptats a la llengua de signes catalana. Recentment, i fora de
col·lecció, Cruïlla ha publicat un títol adaptat a un sistema pictogràfic de
comunicació augmentativa.

 

El volum pretén tant acostar als lectors una
malaltia tan poc coneguda com és la paràlisi cerebral, com ajudar a fer més
comprensible el text als qui la pateixen. El relat, d’allò més realista, se
centra en una conversa entre un pare i la seva filla, la Maria, que ha assistit
a una festa d’aniversari en la qual hi havia dos convidats en cadira de rodes.
La nena, a preguntes del pare, va explicant la festa i, sobretot, com hi han
participat l’Anna i en Guillem, que no coneixia, ja que anaven a una escola
d’educació especial.

 

Va explicant diversos detalls de la festa,
però sobretot les seves sorpreses davant de les possibilitats de comunicació i
de participació dels dos convidats disminuïts. L’obra, escrita en un llenguatge
senzill i alhora acurat, és eminentment dialogada, tot i que ens la narra, amb
una gran tendresa i domini de la tècnica, un narrador en tercera persona. No hi
ha dubte que els autors, Dolors Borau i Oriol Izquierdo, coneguts en el món literari
per les seves obres per a adults i per moltes activitats culturals i socials, hi
 han volgut reflectir les seves
vivències de pares que han viscut les situacions de la narració, o molt
semblants, amb la seva filla Clara, a qui dediquen el llibre, i que les han
hagudes d’explicar en més d’una ocasió, a nivell particular o com a membres de
la Fundació Catalana per a la Paràlisi Cerebral. Les il·lustracions d’Ignasi
Blanch, en blanc i negre, tot i que tenen un fons de color molt suau, destaquen
els protagonistes i les seves “gestes” i ens els mostren integrats plenament en
la festa.

 

Els pictogrames, que encapçalen la part
superior de les pàgines, són a tot color, i una mena de resum dels elements
principals que apareixen al text.

“Una festa sobre rodes” a Faristol

0
Publicat el 31 de maig de 2011

Acaba de sortir el número 69, amb data d’abril, de Faristol, la revista del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil, que en la seva àmplia secció de crítica publica, entre els títols per llegir a partir de 7 anys, aquesta nota d’Oblit Baseiria dedicada a Una festa sobre rodes: […]
El relat d’una festa d’aniversari amb un grup de nens i nenes, dos d’ells amb paràlisi cerebral. una història quotidiana, breu i senzilla, narrada amb una gran dosi d’amor i respecte, i deixant de banda dramatismes i sentimentalismes edulcorats.

El conte està adaptat amb un sistema pictogràfic de comunicació augmentativa.

Les il·lustracions acompanyen molt bé el text. Són imatges descriptives que ajuden a entendre millor tot el que s’explica al llarg del conte.

És remarcable la sensació d’alegria, humor, diversió… que respira i ens comunica tot el llibre, tant pel que fa al text com a la imatge, com el relat de qualsevol festa d’aniversari d’infants, tot i que en alguns moments el que s’hi explica és complicat i dur de pair. 

Testimoni de Màrius Serra

0
Publicat el 20 de maig de 2011

El número 58 d’Esclat també publica un text de Màrius Serra que recull el que va dir a la presentació d’Una festa sobre rodes. Hi diu: […]

Un dels records més antics que tinc és una facècia clàssica
que em feia l’àvia Paula. Assegut a la seva falda, m’agafava el palmell de la mà
i m’hi passava un dit pessigoller mentre deixava anar un “ralet, ralet, pica
pica dineret!” que acabava amb una sèrie de copets. Dècades després, quan em va
caldre trobar la manera de comunicar-me amb el meu fill quiet, hi vaig recórrer.
Li agafava el palmell de la mà, li’n resseguia els replecs amb l’índex i, abans
de clavar-li la sèrie final de copets, li deixava anar: “Relat, relat, mira
mira què m’has dat!”. Ell em mirava, interessat, i jo tenia la certesa que em
somreia. I li agraïa l’incert somriure tot seguit, verbalitzant un relat que
naixia a la pell i s’enlairava per la meva gola a partir dels ínfims senyals que
detectava al seu rostre. Verbalitzar les relacions amb els nens discapacitats és
una de les millors maneres de tenir-ne. Potser l’única. Fer-ne relat és el
primer pas per acceptar-ne l’existència. Una festa sobre rodes
és
un relat que recorre aquest mateix camí. Un camí que els autors van recórrer un
dia gràcies a la seva filla Clara. D’aquesta festa infantil amb la presència de
nens diferents tothom en surt més savi que no pas hi ha entrat. El conte
parteix d’una experiència miraculosa de la quotidianitat, que només emergeix quan
apareixen circumstàncies excepcionals. I ho fa d’una manera inèdita, conformant
una veritable Pedra de Rosetta de la comunicació amb els nens discapacitats. Les
inscripcions que van menar Champollion a desxifrar els jeroglífics egipcis eren
un mateix text reescrit de tres maneres diferents: amb escriptura hieràtica,
demòtica i en grec. Una festa sobre rodes
també
triplica les maneres d’explicar la història que s’han empescat la Dolors i l’Oriol:
en català, en les lluminoses il·lustracions d’Ignasi Blanch i, per primera
vegada en un llibre, en els símbols de la comunicació alternativa i
augmentativa, que ja fan anar molts nens amb limitacions cognitives. Relat,
relat, mira mira què m’has dat!

Impressions d’Ignasi Blanch

0
Publicat el 18 de maig de 2011

La gent d’Esclat continua fent-se seu el nostre Una festa sobre rodes, i hi torna a dedicar espai al número 58 de la revista. Ignasi Blanch explica com va fer-se seu l’encàrrec d’il·lustrar el conte, i la Dolors i jo només podem emocionar-nos i tornar-li a donar les gràcies: […]

Un encàrrec molt especial
IGNASI BLANCH

Tornant un estiu de Berlín, i just a punt de pujar a l’avió,
vaig rebre una trucada de l’editora de Cruïlla, Montse Ingla. Em proposava
un projecte “especial”, em va comentar. Es tractava d’il·lustrar un llibre sobre
infants amb paràlisi cerebral. Els autors, Dolors Borau i Oriol Izquierdo,
li havien comunicat l’interès en què fos jo l’il·lustrador del nou llibre.
En un principi vaig sentir-me molt content per la nova proposta, i també
molt espantat, perquè es tractava d’un tema allunyat de la meva quotidianitat
i experiència com a il·lustrador.?

Quan la Montse em va rebre, va fer-me cinc cèntims de
la malaltia, de la manera de viure dels nens afectats i de tots els
suports que necessiten per tenir una vida més fàcil. També va afegir que
les il·lustracions haurien de compartir espai amb un sistema pictogràfic
de comunicació augmentativa. Són unes petites il·lustracions, molt simples i fàcils
d’entendre, que permeten als nens i joves amb paràlisi seguir la història d’una
manera molt comprensible. Aquests pictogrames ja estan creats prèviament i tenen
una resolució gràfica molt diferent a una il·lustració artística. A la Montse
li vaig proposar un tipus d’il·lustració amb traç de llapis on quedés
enregistrat un gest immediat de la mà, i amb la mínima presència de color per
no crear una doble lectura d’imatges que dificultés, encara més, la comprensió
de la història i dels pictogrames.

Crec que vaig entendre el projecte a partir de la
trobada amb la Dolors i l’Oriol. Em van suggerir visitar l’escola Esclat, on
havia estat la seva filla Clara. Venien decidits a fer-me partícip d’una història
que havia marcat la vida de tota la família. De camí cap a l’escola, la Dolors
m’explicava la realitat de molts dels infants que tenen paràlisi cerebral. Em
parlava de la necessitat de coixins de mides diverses, de dificultats per
llegir o per comunicar-se, de gestos facials particulars, de la relació amb els
germans, de banyeres i lavabos adaptats. A la porta del centre just acabava d’arribar
una furgoneta de la qual van baixar dos nens en cadira de rodes. A un d’ells,
la mare l’empenyia fins la porta. El Jesús, el director del centre, els
esperava a l’entrada i els saludava amb alegria i amb un tracte molt directe.
Jo no hi estava acostumat.

L’escola està pensada per als alumnes i feta a mida de
les seves necessitats: lavabos amb agafadors i corretges per mantenir el cos en
una posició còmoda; coixins de formes i mides diverses, tal com m’havia
explicat la Dolors; trones amb seients especials, gots per beure amb nanses especials,
coberts adaptats a la dificultat de les seves mans deformades, plats, taules i
seients d’una altura també adaptada…

Hi havia una sala amb alguns nois i noies que rebien
estimulació visual amb làmpades. Els cuidadors els passaven les llums per
davant del rostre mentre esperaven un parpelleig o un gir de la mirada, seguint
l’estímul del llum de colors. Una resposta mínima hauria estat motiu per explicar
una novetat a uns pares esperançats, perquè el seu fill hauria tingut un gest
diferent i particular durant aquella sessió. També hi havia un grup que
comentava les notícies del dia. Ho feien amb l’ajut de dos professionals i també
amb la possibilitat de comunicar-se amb la taula de pictogrames, afegida a la
cadira de rodes personal, a la trona o al “cavall” que els mantenia drets. En
sortir de l’escola, em sentia mig confós i també amb un garbuix de sentiments
contradictoris. Tanta feina per fer, tant d’esforç per part dels educadors i
cuidadors de l’escola Esclat, i a una distància tan gran respecte al tarannà de
la meva vida diària.

Hi va haver un fet cabdal que em va motivar a començar
el projecte i a iniciar la meva proposta gràfica. Durant tota l’estona que vam
estar a l’escola, la Dolors i l’Oriol es van mostrar molt comunicatius amb els
infants. Els preguntaven els noms, com es trobaven, si havien dinat … i la Dolors
els agafava la mà o els la passava pels cabells amb delicadesa, i sempre amb un
somriure s’interessava per com es trobaven o per si havien començat bé el matí…
Llavors vaig entendre el projecte, i quina havia de ser lameva intervenció en
el llibre.

Un cop a l’estudi, vaig iniciar les il·lustracions
recordant tot allò que per a mi va ser nou i que vaig veure per primer cop el
dia de la visita a l’escola Esclat. Però, sobretot, el caràcter dels educadors,
la seva generositat amb els nens, i aquell gest sincer, tendre i tan amable de
la Dolors van ser imprescindibles per començar-ne els primers esborranys.

A partir de quina edat es pot llegir “Una festa sobre rodes”?

0
Publicat el 2 de maig de 2011

El dia de Sant Jordi la llibreria Al·lots ens va fer un racó –literalment– a la seva parada de Rambla de Catalunya i hi vam signar una desena d’exemplars d’Una festa sobre rodes[…]
Algun dels compradors potencials ens feia una pregunta del tot previsible, però de resposta poc fàcil: per quina edat és, aquest llibre? Torno al catàleg de Cruïlla, i descobreixo que ells tampoc no es defineixen. Passejo per diverses ressenyes que donen notícia d’Una festa sobre rodes i constato que determinar les edats de la lectura no és una ciència exacta. 

Al butlletí de recomanacions de l’Associació per a la Recerca Pedagògica de les Terres de Ponent recomanen Una festa sobre rodes a partir dels set anys. El web de la llibreria Chus de Sant Joan d’Alacant precisa que és adequat per a la franja de 6-7 anys. Segons la biblioteca Josep Roig i Raventós de Sitges, és un llibre apte per a lectors de sis anys i a Cornabou Andreu Sotorra diu que es pot llegir a partir dels cinc.

El butlletí de novetats de les Biblioteques de Barcelona el situa en la categoria de petits lectors, sota l’epígraf “ja sabem llegir!”, al costat de les primeres lectures. I el catàleg de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona no concreta l’edat però li penja, crec que adequadament, les etiquetes de lectura fàcil (al costat de 130 altres llibres) i de llibres per a infants discapacitats (on només n’hi ha set, i cap més en català).

Per a quina edat és, aleshores, Una festa sobre rodes? Totes les valoracions tenen una mica de raó. El poden llegir, soles, les criatures a partir de sis o set anys. I, abans, s’hi poden iniciar els primers lectors, que també pèr a això seran útils els pictogrames, sobretot en companyia d’un lector adult. Després, esperem que moltes més edats hi trobin gust i en treguin suc.

Llegir “Una festa sobre rodes” a través de pictogrames

0
Publicat el 22 d'abril de 2011

Fa uns dies reproduïa aquí l’article que Elisabet Pedrosa ha dedicat a Una festa sobre rodes. La revista Esclat n’inclou un altre del logopeda Jesús Simon, autor amb Anna Andreu de la lectura de la nostra història amb pictogrames. […]

L’adaptació del text als símbols pictogràfics de comunicació
JESÚS SIMON

La narració sobresurt per estar escrita amb una gran dosi d’amor i respecte: la Maria comparteix una festa d’aniversari especial, una “festa sobre rodes”, ja que entre els convidats, hi ha un nen i una nena amb paràlisi cerebral.

 

Tal com havíem planificat amb els autors del conte, Dolors Borau i Oriol Izquierdo, a l’Anna Andreu i a mi mateix ens corresponia fer la traducció dels paràgrafs del relat a un codi alternatiu, al més universal possible, per tal d’aportar als usuaris dels sistemes augmentatius i alternatius elements visuals, a través de les icones, que substitueixen els elements gràfics i que ajuden la comprensió del text (símbols pictogràfics per a la comunicació –SPC–). Atès que la traducció literal ocupava massa espai de les pàgines (il·lustració i text) ens vam decantar per una “adaptació” més que per una traducció literal. Vam partir d’una lectura acurada per tal d’extreure dels paràgrafs els elements més distintius, respectant personatges, accions i situacions (subjecte-verb-predicat) i obviant altres elements gramaticals del discurs (nexes, adverbis, etc.).
Hem de dir que en tot moment l’Editorial Cruïlla ha col·laborat amb els logopedes que hem fet aquesta adaptació i ens ha facilitat la feina. El disseny de l’edició, les il·lustracions i el text, juntament amb la disposició de les icones (grandària i colors), han creat un “clímax” agradable de cara al lector. I és aquí on voldríem destacar que l’objectiu d’aquesta versió adaptació del conte és potenciar i crear lectors dels sistemes alternatius; el format i la mateixa edició del conte són atractius i normalitzen l’ús dels objectes que possibiliten la lectura: els llibres. Tant de bo que l’Editorial Cruïlla sigui tan agosarada per enllestir altres projectes (llibres i contes) i dediqui una col·lecció amb adaptacions de llenguatges alternatius que ajudi a crear lectors i que estimuli els nostres alumnes a fer servir objectes tan màgics com els llibres i els contes. 

“Una festa sobre rodes” i Elisabet Pedrosa

0

La revista Esclat ha dedicat un parell d’articles del seu número 57 a Una festa sobre rodes. El primer és un comentari d’Elisabet Pedrosa, que diu: […]
Una festa sobre rodes
ELISABET PEDROSA

“Tot esta? per fer i tot e?s possible”, va dir Miquel Marti? Pol, i sento que e?s una frase que em diu moltes coses del llibre Una festa sobre rodes, de Dolors Borau i Oriol Izquierdo (publicat per Crui?lla amb pictogrames per a tots els pu?blics), i que, per cert, hauria de ser a totes les escoles!

Tot esta? per fer perque? hi ha encara un llarg cami? fins que la nostra societat en pes sigui com el petit univers d’Una festa sobre rodes, on tot flueix com per art de ma?gia i col·laboracio?. I tot e?s possible perque? en aquesta histo?ria senzilla i bella podem entendre que no hi ha barreres ni li?mits quan la comunicacio? es fa amb el cor; “tot es fa possible” en aquesta festa sobre rodes, en que? regnen la satisfaccio? i l’alegria.

Tambe? em fa la impressio? que es fa possible gra?cies a la mirada de l’infant, una mirada ben particular de que? potser hauri?em d’aprendre. Els infants so?n afortunats perque? tenen la capacitat de llegir amb normalitat la difere?ncia, fa?cil de dir, pero? molt difi?cil de fer, si me?s no per als adults. Els me?s joves interroguen des de la me?s pura curiositat, de vegades fan preguntes inco?modes per a l’adult poli?ticament correcte, que no sap que? dir. Els infants demanen: “Que? hi ha? Que? passa?” I com els ho expliques? Sense pe?ls a la llengua i amb sinceritat. I finalment integren, accepten i “normalitzen”. I com e?s aixo?? Segurament perque? no estan tocats –encara– pel prejudici, per la compassio? llastimosa, per la por d’algun dia trobar-se en una situacio? similar i no saber com afrontar-ho; e?s la por de posar-se a la pell de l’altre i no ser capac?os de resistir el dolor i la frustracio?. I la veritat e?s que la majoria –amb el suport necessari dels excel·lents professionals que hi ha en aquest
a?mbit– podem transitar aquest cami? i fer l’alqui?mia de la transformacio? amorosa.

Pero? tornem a la mirada dels infants. Sempre m’ha sorpre?s la manera com en Pol encara la malaltia de la Gina, la seva germana, i com des de ben petit li ha parlat i l’ha masegat amb tota normalitat; com si ella pogue?s respondre en qualsevol moment. Som els adults els que sovint ens sentim me?s mancats, me?s descol·locats. En Pol, que e?s molt conscient de la malaltia de la seva germana, sempre n’ha fet bandera, i d’aquesta manera els nens de la seva classe senten una especial curiositat i estima per la Gina, i viuen la malaltia tambe? amb normalitat. D’aquesta mirada clara i lu?cida dels me?s joves e?s del que crec que hem d’aprendre. I aquesta mirada que trobareu a les pa?gines d’Una festa sobre rodes e?s la que e?s un tresor per desenvolupar.

Me?s que mai ara se? que esperar un fill e?s abrac?ar la incertesa, construir un castell de somnis inconscient que en qualsevol moment es pot fer miques, i s’ha d’aprendre a sobreviure. Pero? sobreviure no nome?s e?s resistir, e?s tambe? ser flexible com el bambu?, resistent, cre?ixer i aprendre alguna cosa en aquest viatge. I aquest aprenentatge apareix al final del conte Una festa sobre rodes: “Oi que te l’esti-
mara?s sigui com sigui?”.

Amb en Pol a vegades hem tingut una conversa similar, em demana quan es curara? la Gina i jo li responc: “Oi que encara que no es curi l’estimarem igual?”, i ell respon: “I tant que si?, mare, i tant que si?!” Per sort o per desgra?cia, tot esta? per fer i tot e?s possible!

 

Reflectir la vida diària

0

Dilluns passat, el web del Cocarmi (això és, el Comitè Català de Representants de Persones amb Discapacitat) va publicar una entrevista sobre la nostra Festa sobre rodes. Es pot llegir aquí, i diu això: […]

Volíem reflectir la vida diària de les persones amb paràlisi cerebral o discapacitats afins

Recentment s‘ha presentat el llibre Una festa sobre rodes,
escrit conjuntament per Dolors Borau i Oriol Izquierdo. Són
col·laboradors de l‘Associació Esclat i han cedit els drets d‘autor al
Centre d‘Educació Especial Esclat.

– Per què decidiu escriure aquest llibre?

El
llibre és fruit d‘una petició, la que rebem de l‘Associació Esclat per
donar suport a la construcció d‘un nou centre per a la seva escola
d‘educació especial. Decidim escriure‘l i cedir els drets de la primera
edició a favor d‘aquest projecte, amb el qual tenim un vincle personal:
la nostra filla Clara va ser-ne usuària i, per tant, hem viscut de prop
les necessitats dels seus alumnes i dels professionals que s‘hi dediquen
amb una vocació exemplar. La proposta ens arriba l‘any que va morir la
Clara, i d‘aquesta manera la rebem, també, com una oportunitat per
homenatjar-la.

– Quina història explica el llibre?

Volíem
reflectir la vida diària de les persones amb paràlisi cerebral o
discapacitats afins. Vam crear una situació especial però no
extraordinària, la festa d‘aniversari d‘en Jordi, que la celebra amb
alguns companys d‘escola. La Maria, que és la primera vegada que va a
casa del noi, hi coneix el seu germà Guillem i l‘Anna, dues criatures
que viuen sobre cadira de rodes. La història s‘explica des del punt de
vista de la Maria, una nena d‘uns vuit anys que fa preguntes sense por i
pot escoltar les respostes sense prejudicis.

– Per parlar de quins temes?

D‘aquesta
manera intentem mostrar amb naturalitat algunes de les necessitats
especials de persones com el Guillem i l‘Anna, però també que juguen, es
comuniquen, riuen i són felices com qualsevol altra criatura.
Necessiten ajuda o eines especials per fer la majoria de coses que per
als altres gairebé no ofereixen cap dificultat, però no ho viuen amb
dramatisme, sinó com la pròpia normalitat.

– A quin públic s‘adreça?

És
un conte infantil que s‘adreça a tota mena de públics. Als que el poden
llegir sols, als adults que el poden explicar als més menuts i, d‘una
manera especial, a persones com el Guillem i l‘Anna. Per això el conte
incorpora una adaptació en pictogrames. Creiem que, per aquest motiu,
pot ser una eina molt interessant en l‘àmbit escolar, tant d‘escoles
especials com ordinàries.

– Es tracta del primer llibre que incorpora un sistema pictogràfic de comunicació augmentativa. En què consisteix?

El
llibre presenta la història explicada en tres llenguatges: amb les
nostres paraules; a través de les il·lustracions d‘Ignasi Blanch
–delicades, magnífiques, que reflecteixen gestualitat i emocions millor
que cap fotografia–; i, en tercer lloc, amb aquest sistema de llenguatge
alternatiu. Les frases són sintetitzades per petites icones fàcils de
reconèixer, que permeten seguir la història i construir el discurs.
L‘adaptació al sistema pictogràfic és de Jesús Simón i Anna Andreu,
logopedes d‘Esclat.

– Quins avantatges ofereix un sistema pictogràfic de comunicació augmentativa?

Persones
amb paràlisi cerebral o situacions afins, que no poden articular amb
claredat les paraules ni recórrer al llenguatge de signes, a
l‘escriptura o a altres sistemes de comunicació, poden expressar-se
gràcies a aquesta eina, un recurs habitual en el seu entorn però molt
poc conegut en general. Per primera vegada, el troben imprès en un
llibre, de manera que obté el prestigi que dóna l‘edició i el poden
compartir amb tothom. A més a més, els permet enriquir el vocabulari i
les possibilitats expressives en aquest sistema, com passa amb els
altres lectors.

– On podem trobar el llibre?

L‘ha
editat Cruïlla i, naturalment, el trobareu a les llibreries. Recordem
que si a la vostra llibreria no el tenen, els el podeu encarregar. I
també es pot fer la compra a través de les llibreries on line.

– Ja per acabar, hi haurà continuïtat a aquesta col·lecció? Tindrem nous volums amb aquest sistema?

Confiem
que sí, que hi haurà altres contes adaptats a sistemes de comunicació
augmentativa. Estem molt agraïts a editorial Cruïlla per haver cregut en
el projecte i haver fet possible que Una festa sobre rodes hagi
esdevingut un llibre preciós, pioner i esperem que útil.

I ara, la festa sobre rodes a Girona

0

Dijous 9 de desembre a les 8 del vespre, la 22 de Girona acollirà una altra presentació d’Una festa sobre rodes. […]
Ens fa il·lusió, no només per presentar el llibre –que també, sobretot amb ambaixadors tan estimats: en va ser Màrius Serra a Barcelona, ho serà Josep M. Fonalleras a Girona–, sinó, sobretot, per donar visibilitat a les persones amb paràlisi cerebral, a la seva treballosa normalitat i a les possibilitats que tenen de fer-se sentir, per exemple a través de sistemes de comunicació augmentativa com el que acompanya el nostre conte.

Festa sobre rodes

0

Ara mateix deu estar arribant a les llibreries Una festa sobre rodes. […]
L’ha editat Cruïlla i explica una història molt senzilla, una festa d’aniversari que té uns protagonistes ben especials. Ignasi Blanch n’ha expressat el gest amb una sensibilitat que ens emociona i l’editora ha acceptat el repte que, pel que hem sabut, sigui el primer llibre que inclou una adaptació del text en un sistema pictogràfic de comunicació augmentativa.

La Dolors i jo aviat ho podrem celebrar a la Bertrand amb tots els qui s’hi vulguin afegir.