“¿Miro cap enfora o miro cap endins?, em pregunto en reflectir-me en aquestes paraules. ¿Ens llegim a nosaltres, quan llegim els altres? ¿És dins o davant que mirem quan escrivim?”
Germà de gel
Alicia Kopf
(L’Altra Editorial)
Diu Xavier Lloveras, a Poesia reduïda, sobre “el pobre progrés, una paraula que ha permès afirmacions tan gratuïtes com dir que no es podia escriure poesia després de Mallarmé, novel·la després de Joyce o teatre després de Beckett. L’art no progressa; només gira.”
VII
L’art, l’ha inventat lageologia, que ha anatdeixant coses en llocs
on no havien de ser.
El “Consell” de Xavier Lloveras (a Poesia reduïda):
L’estepa blanca té les flors de color rosa,
l’estepa negra té les flors de color blanc.
Les coses —veus?— mai no seran com pensaries;
cada paraula —ves amb compte— té un parany.
Hi ha una manera de ser “mediterrània”? Sí, segons Palau i Fabre:
“Quan diem de Picasso que és, abans que res, un mediterrani, entenem que les coses —els problemes, els objectes, les relacions humanes— tendeixen per a ell a resoldre’s en llum, que la llum triomfa de la tenebra i acaba per absorbir-la.”
També Joan Maragall, ara a “La iglesia cremada” (18 de desembre del 1909 a La Veu de Catalunya), directe, com si s’adrecés avui a qualsevol de nosaltres:
“Donchs, ¿de què os serveix a vosaltres la llum; si os heu tornat cegos?”
Ara he rellegit el tríptic que Joan Maragall va escriure arran de la Setmana Tràgica. I a “Ah, Barcelona…” (publicat l’1-X-1909 a La Veu de Catalunya) trobo una màxima tota exemplar:
“…vèncer simplement per l’exemple de la suavitat en el viure, y de la fortalesa en el morir”
Una observació de Ferran Sáez (a 𝐿𝑎 𝑓𝑖 𝑑𝑒𝑙 𝑝𝑟𝑜𝑔𝑟𝑒𝑠𝑠𝑖𝑠𝑚𝑒 𝑖𝑙·𝑙𝑢𝑠𝑡𝑟𝑎𝑡):
“¿No deu ser que la natura humana la defineix, paradoxalment, l’omnipresència de l’artifici?”
On som, segons Ferran Sáez:
“Avui, la hipersusceptibilitat tàctica del postmodernisme paròdic ha restringit llibertats, ha coartat l’expressió d’idees legítimes i ha ideologitzat i infantilitzat la universitat o els mitjans per la via del xantatge anònim a les xarxes socials.”
Implacable Miquel i Planas fa poc més d’un segle:
“Semblaven l’obra d’un d’aquests pedants noucentistes qu’estan omplint de ludibri la nostra literatura y que acabaràn per capgirar el seny de la gent nostrada.”
Ramon Miquel y Planas a El purgatori del bibliòfil el 1920.
