Gentrificació
El cementiri de Montjuïc és ple de monuments. No: és tot ell un monument. Un espai on es concentren moments de temps passats que ens parlen del que hem estat. I, quan menys t’ho esperes, probablement, també del que som o de cap on pot ser que anem.
Fa uns dies, tot travessant-lo per anar a trobar la tomba de Manuel Carrasco i Formiguera, el dia que feia 86 anys que els feixistes de Franco el van afusellar, em vaig topar un tram de carrer amb tot de nínxols buits, desocupats, desallotjats.
Em van venir al cap les imatges de la ciutat fantasma de Detroit. O de l’altra cara que hi veig en ciutats històriques, com Barcelona mateix, buidades de vida diària, suplantada per simulacions de vida com ho són els espais impersonals, pretesament càlids, que es van estenent de franquícia en franquícia, des dels starbucks fins a les caixastores.
Una dinàmica no pas nova però ara mateix gairebé massiva, que ha trobat paraula en el terme gentrificació. Ha arribat aquesta pràctica, també, als cementiris? Veurem, aviat, com es renta la cara fins i tot de blocs com els d’aquestes fotos per posar a disposició dels clients luxosos ambients per gaudir del repòs etern? Estiguem-ne al cas…