Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Arxiu de la categoria: ILC

De l’economia social i els processos personals

0

Resulta que la setmana que ve tindrà lloc una Jornada Internacional Interuniversitària d’Economia Social i Cooperativisme i, per aquelles coses, el bloc que l’acompanya buscava el cas d’un diguem-ne emprenedor per fer-li una petita entrevista. I van ensopegar amb mi i amb el cas de Sopa de Lletres. En vam parlar una estona amb Mireia Martínez, i això és el que n’ha recollit: […]

(més…)

Ni els tornados fan callar els balcons, quan en vessa poesia

0

CKYbOvNWcAAQWGV

Aquest darrer cap de setmana Riba-roja d’Ebre ha viscut la tercera edició del festival Poesia des dels Balcons, i hi vam tornar.

(més…)

La internet catalana

0
Publicat el 18 de maig de 2015

8003067114_e9e755a119

Fa alguns mesos Saül Gordillo va publicar Sobirania.cat, un llibre que vol contribuir a fer des de peu de carrer la història catalana de les xarxes. I és que es pot ben dir que internet i la presència catalana a les xarxes són, com ens agrada tant de dir ara, una veritable estructura d’estat. Que té el valor afegit —i és molt de valor!— d’haver estat construïda entre tots, des de baix, col·laborativament, democràticament. El cas és que el llibre aporta una mena de qui és qui, “200 ptotagonistes de la Internet catalana“, i m’hi inclou, en aquests termes: […]

(més…)

francesc garriga barata

0
Publicat el 14 de maig de 2015

20130510 Amb Francesc Garriga a Molins de Rei

He parlat algunes vegades, aquí i al Bloc del director de la ILC, de Francesc Garriga –francesc garriga barata, com li agradava signar–: arran d’una lectura seva de poemes al Col·legi de Llicenciats, arran de l’homenatge del 2012 com a poeta d’honor de Sant Cugat, arran de la presentació a Molins de Rei del seu Tornar és lluny, per exemple. En aquesta darrera ocasió vaig tenir l’oportunitat de fer-li el modest reconeixement personal que crec que li devia.  (més…)

Posar-se la tradició literària al cap

0

9671251387_62154d202e

Dilluns va morir Joaquim Molas i l’endemà Ernest Alós em va demanar si volia dir-ne res. Ho vaig fer, mirant de trobar el punt d’equilibri entre el record personal, la semblança del personatge i la interpretació de la seva importància. La necrològica duia el títol que encapçala aquest apunt, però finalment va aparèixer a El Periódico amb aquest altre: […]

(més…)

Carles Miralles i l’arquer

0

Miralles Palol Pagès Bezsonoff

Durant molts anys, Carles Miralles va ser per a mi un nom en una coberta d’un llibre de poesia de títol enigmàtic: Camí dels arbres i de tu – Per fi la tortuga. L’any 1990, la publicació de La mà de l’arquer em va ser un bon pretext per començar-lo a llegir, i m’hi vaig comprometre amb una ressenya al diari El Observador, i encara més, poc després, com a membre del jurat que va concedir a aquest llibre el premi nacional de literatura. No vaig conèixer personalment Miralles fins un temps més tard, quan, en publicar La ciutat dels plàtans, em va honorar demanant-me’n la presentació a la llibreria Laie.

D’això ha fet, ja, vint-i-cinc i vint anys. En van haver de transcórrer una bona desena més fins que, essent jo director de la Institució i ell membre eminent de l’IEC, vam coincidir amb freqüència i ens vam tractar una mica més. La seva severitat disfressada de murrieria, el seu sentit crític i un escepticisme d’aparença genèrica, irreductible, no amagaven, però, una certa disposició a l’afecte. Així em vaig sentir al seu costat: observat i respectat, i jutjat sense condescendència. Estic segur que això em va empènyer, en el cas que en fos capaç, com hi devia empènyer a la majoria dels que hi vam coincidir, a exigir-me més. Fer-nos ser més exigents amb nosaltres mateixos: aquesta deu haver estat una de les contribucions de Miralles a la nostra vida col·lectiva, i n’hi hem d’estar agraïts.

Copio, sense traduir-la, la ressenya d’un quart de segle enrere sobre La mà de l’arquer, per si fa profit a algun lector. L’obra és inclosa a D’aspra dolcesa, volum que el 2002 va aplegar la poesia escrita fins aleshores; després, el 2008, encara apareixeria No me n’he anat, un bon títol per acabar.

(més…)