El cementiri de Montjuïc és ple de monuments. No: és tot ell un monument. Un espai on es concentren moments de temps passats que ens parlen del que hem estat. I, quan menys t’ho esperes, probablement, també del que som o de cap on pot ser que anem.
No m’hi puc resistir: cada cop que una flor de l’hibisc s’esbatana, l’he de retratar. Però no patiu: us n’he estalviades moltes…
I ve que tornen
els dies de les flors,
com un avís que, malgrat tot,
el cicle continua i
la primavera és aquí,
com una nova oportunitat
que caldrà aprofitar,
per si de cas,
malgrat tot, resultés
que és l’última
i que tot el que no
hagi estat fet
quedarà ja
per sempre més
per fer.
Per a alguns el calendari nadalenc i el mes de gener és moment d’avaluacions, i això vol dir que ens passem uns quants dies corregint.
Als voltants de casa, la tempesta de fa vint dies va esqueixar molts arbres i en va arrencar algun de soca-rel, com aquest del carrer Congrés. Veient-lo així, abatut, i amb un peu tan pobre, pot ser sorprenent que no hagués caigut abans…
De la insinuació a l’esclat: tres dies.
L’esvoranc no pot ser el final del camí, sinó l’arrencada de la ruta alternativa, quan la fita és clara.
Passeges una estona i de seguida ho veus clar: hem de refer els camins.
D’unes setmanes ençà hi passo gairebé cada dia, i per ara mossèn Cinto encara no se m’ha aparegut, ni quan miro a les finestres del quart pis del número 7, on diu que alliberaven animetes…
Fa un any i mig unes obres anònimes van arrasar la Font del Gos, sobre les Cases del Notari, sobre les cotxeres d’Horta, a tocar del Parc del laberint. Ara, l’aigua, tossuda, ha reaparegut i uns tolls recorden que la font no hi era perquè sí. Ho aprofitaran els serveis municipals corresponents per recuperar-la?
Que gran que és aquest país petit! M’agrada poder sortir de casa, a un extrem de la nostra metròpoli, i en com qui diu vint minuts plantar-me al Forat del Vent i veure mig país, nord i oest enllà.
Fa uns quants dies, l’última lluna plena, indiferent a això que passa a la Terra, jugava a fer postals de bon matí a Barcelona…
Si et lleves prou d’hora et saluden uns colors i unes clarors que prefiguren que altres realitats són possibles. Per què no creure-hi?
Què s’ha deixat algú, al pàrquing del tanatori de Collserola, un matí qualsevol d’aquest estiu ardent?
A Berlín hi ha una plaça, entre l’edifici barroc de la biblioteca de la Humboldt Universität i l’edifici de l’Òpera, famosa perquè el 10 de maig del 1933 militants nazis hi van cremar, com a moltes altres ciutats alemanyes, muntanyes de llibres. És la Bebelplatz.
