Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Arxiu de la categoria: ERC

La claredat

0

Aquesta setmana, al mail obert em demanava d’alguna manera, a partir d’unes paraules del president Torrent, si no hem estat prou clars fins ara, si no ho ha estat encara més l’estat espanyol. No, d’ençà del 10 d’octubre nosaltres no n’hem estat tant com caldria. Ara, els altres no es pot dir que hagin amagat cap ou. Aleshores, quin espai queda per a un “pacte de claedat”? […]

(més…)

El 21-D, per la República

0

El mail obert d’aquest dilluns donava, si calia, raons per escollir bé la papereta que cadascun de nosaltres dipositarà el pròxim dijous 21 de desembre dins l’urna que li correspongui. O, potser més exactament, les raons per desestimar quatre de les set candidatures a priori amb possibilitats d’obtenir representació parlamentària. No hi donava raons per triar entre les tres opcions republicanes. Ni en donaré: la meva aposta és que totes tres apleguin el màxim nombre de vots i que sumin, si pot ser a terços, la majoria més àmplia possible. Amb la confiança que, si ho aconseguim, no tindran altra elecció que continuar fent passos per donar cos a la República ja proclamada.

(més…)

Entre l’aritmètica i la cabalística

0

De vegades sembla que analitzem les coses per inèrcia. Vull dir, ara que hi ha hagut eleccions, que tot ha estat mirar que si aquest ha quedat primer i aquell no ha aconseguit confirmar el que li vaticinaven les enquestes, i para de comptar. Però mentrestant la suma dels vots s’ha traduït en unes xifres que potser parlen prou clar, si ens traiem les orelleres per escoltar-les. Això mirava de fer, des del biaix de casa, el mail obert d’aquest dilluns. […]

(més…)

Teoria del tret al peu i l’autogol

0
Publicat el 23 de juny de 2016

A una setmana del 26J, i sobrevivint a la campanya electoral a partir d’una dimissió informativa suau, el mail obert de la quinzena posava paraules a una mena de teoria sobre la capacitat dels nostres partits polítics i els qui els lideren de posar-se i posar-nos pals a les rodes. Deia així: […]

(més…)

Parlar clar, perdre la por

0

11 Parlar clar, perdre la por

El novembre del 2005, ara ha fet deu anys, va aparèixer l’últim article col·lectiu, l’onzè, d’una sèrie discontínua iniciada el 7 de novembre del 1999 amb un contundent “Ara toca, president“, que havia cridat infructuosament Jordi Pujol a gosar fer coalició amb Esquerra. Durant els sis anys que van transcórrer entre el primer article i l’últim, el país va passar de les conseqüències del pacte del Majestic del 1996 a l’experiència dels tripartits de Maragall i Montilla. Que és com dir que van ser els anys en què es va constatar l’esgotament del model autonòmic, un esgotament que culmina la travessia del nou Estatut. Quan vam publicar aquest article, faltaven encara cinc anys perquè el Tribunal Constitucional s’hi acarnissés mutilant-lo. I ja avisàvem del que podria venir aleshores. Del que ha vingut després. Que explica el punt on som.

(més…)

I ara, per què no toca, senyor Carod?

0

10 I ara per què no toca, Carod

El desembre del 2003, Artur Mas va guanyar unes eleccions amb una majoria tan justeta que no va poder formar govern. En aquells moments Esquerra va jugar el seu estira-i-arronsa per davant mentre per darrere es posaven les bases del primer tripartit.  El desè article col·lectiu que vam signar al diari Avui —gairebé cinc anys del primer, “Ara toca, president”, adreçat a Pujol— defensava l’aliança entre els partits sobiranistes. Vaja, salvades totes les distàncies —que en són moltes—, el que finalment hem aconseguit entre tots aquesta setmana…

(més…)

Retorn al planeta dels simis

0

08 Retorn al planeta dels simis

L’entranyable Floquet de Neu ens va semblar un bon correlat objectiu de la situació del país l’octubre del 2002. Amb quina bestiola ens hauríem de comparar avui?

(més…)

Qui hi guanya?

0

07 Qui hi guanya

Fa entre dotze i quinze anys una colla d’amics vam publicar una sèrie d’articles, començant per un que va fer certa fortuna, Ara toca, president. Els continuo penjant ara aquí, potser com si això pogués ajudar a certificar el canvi d’època que sentim. Avui és el torn de “Qui hi guanya?”, escrit a propòsit de la infausta llei de partits, una iniciativa que va evidenciar aleshores amb tota l’eloqüència —i continua evidenciant ara, ni que aparentment, afortunadament, bona part dels nostres pronòstics no s’hagin complert— què entenen alguns per regles del joc democràtic…

(més…)

Imatge de TV3 fa quinze anys

0

06 Vejam si TV3 deixa de ser..

De vegades pot semblar que TV3 hi hagi estat sempre. I que sempre hagi estat el que és quan és tan bona. Però convé recordar que la nostra tele també té la seva història i, naturalment, les seves misèries. Una mica de tot això parlàvem, fa quinze anys, en aquest article, “Vejam si TV3 deixa de ser «la seva»”. Tant de bo que no hagués calgut escriure’l. I, sobretot, que mai no torni a fer cap falta.

(més…)

L’altre canvi possible

0

05 L'altre canvi possible

Quanta gent espera que la política catalana reprengui camins nous i de més il·lusió amb l’objectiu d’obtenir més poder real perquè la vida dels ciutadans de Catalunya sigui millor? Començàvem amb aquesta pregunta, fa catorze anys, un altre dels articles col·lectius que una colla vam publicar, llavors que el país vivia el crepuscle dels governs Pujol i es començaven a anunciar tripartits. Rellegir-los, i rellegir especialment aquest, en dies en què la politiqueria podria fer esbravar tantes il·lusions i esperances, pot suposar un xoc considerable, com qui diu la creació d’un bucle espaciotemporal. Encara sort de les sigles, que actuen com a potents elements contextualitzadors —ai, PSC, qui t’ha vist, qui et veu—. Però em temo que això tampoc consola prou davant la retòrica pseudorevolucionària de la coherència, que ara ens distreu incomprensiblement del camí.

(més…)

No és cosa d’aixetes

0

04 No és cosa d'aixetes

Cada vegada que veus que aquest monstre del cinisme que es diu Cristóbal Montoro obre la boca i en sents el que en surt, t’exclames. Però no m’estranyaria que algú li doni una mica la raó: o no ho ha fet en bona mesura aquest sorprenent neopolític, en Lluís Rabell, parlant de la desconnexió aprovada pel Parlament en termes de “fanfarronada”? Potser serà oportú, doncs, per si algú tenia encara temptacions de debilitat, fer memòria una vegada més. Per si hi ajuda, recupero un altre article col·lectiu de fa prop de quinze anys. Perquè la criatura fa temps que plora.

(més…)

Sota la dutxa

0

03 Sota la dutxa

El 22 de maig del 2000, un mes i mig després d’haver publicat “L’anorèxia catalanista“, hi vam tornar amb un altre article, “Sota la dutxa”, que si no ho recordo malament en algun esborrany duia un títol que jugava a passar de l’ara toca a tocar-se’ls… I és que la deriva que vivia el país, aleshores, ens tocava tant allò que no sona que necessitàvem fer-nos sentir! Ho vam fer proposant algunes analogies amb una pel·lícula que llavors va fer forat, American Beauty. Ens serviria, avui, per analitzar el punt on som?

(més…)

L’anorèxia catalanista

0

02 Anorèxia

Uns mesos després d’aquell “Ara toca, president” —al qual, d’entrada, el president no va fer gaire cas…—, el 9 d’abril del 2000, publicàvem a l’Avui un segon article, que mirava de posar sobre la taula elements per a un diagnòstic sobre la salut i l’evolució del catalanisme. Han passat quinze anys, i rellegir-lo pot sorprendre i, potser, donar alguna clau d’on som avui i d’on no hauríem de tornar-nos a trobar col·lectivament mai més. Treballem-hi…

(més…)

Ara toca, president

0

01 Ara toca president

El temps passa. I passen moltes coses. Un 7 de novembre com avui, ara fa setze anys, el 1999, una colla d’amics vam publicar a l’Avui un article que faria una mica de soroll. Després, fins a l’1 de novembre del 2005 —recordem-ho: recorren des de l’arrencada de la legislatura ja crepuscular del president Pujol fins a les convulsions del primer tripartit—, en vindrien més, fins a fer-ne gairebé la dotzena. Rellegir avui aquell “Ara toca, president”, entre el 27 de setembre i aquesta setmana que començaran els debats d’investidura, ajuda a veure si no n’hem fet, de camí: llavors encara parlàvem de deixar enrere el “peix al cove”, per exemple, i ara el Parlament és a punt de formalitzar institucionalment la desconnexió de l’estat espanyol. I, alhora, per més camí que fem, ensopeguem una vegada i una altra vegada amb un ara toca que ens repta a fer sempre un nou pas valent. Quin seria l’ara toca d’avui? Jo no en tinc gaires dubtes: ara toca, cupaires. Baños, ara toca. Sigueu valents.

(més…)

Ara és l’hora: la candidatura del Sí-Sí

0

Quina setmana: de la convocatòria frustrada de cimera de dissabte hem passat a un pim pam pum de tres dies que sembla que ho ha deixat tot dat i ben beneït. Eureka! I a mi, amb una sensació ben estranya: dilluns publicava un mail obert demanant que no es fes tant causa dels noms —que si amb polítics o sense, que si amb Mas o amb sense Mas— i s’entrés en la matèria dels quès i els perquès —o sigui: què s’ha de fer el 28S perquè la independència sigui un fet—. I he tingut ben bé la sensació que aquesta vegada, en comptes de semblar que prediqués en el desert, com ens sol passar quan llancem un paper al món, aquesta vegada m’escoltaven: el pim de dilluns —un pim de nou hores—, el pam de dimarts i el pum de dimecres ha superat la cançó de l’enfadós de les llistes amb una candidatura que ens ha d’estimular a aprofitar els setanta-cinc dies que vénen per engrescar tothom, tants com puguem, a compartir la il·lusió de fer un país nou, el país que voldrem, a partir de l’endemà del 27S. Això és el que hi ha en joc. Això és el que hem de guanyar, sense excuses.

(més…)