Oi?

(més…)

(més…)

Avui fa vuit dies que, com un tsunami, vam ocupar l’aeroport de Barcelona. Vaig viure el camí a peu des de l’estació de metro Mercat Nou fins a la T1 i, al vespre, la tornada fins a la T2 com dos moments de comunió col·lectiva i d’exaltació individual. Quin goig que fèiem! Quina força que vam descobrir que teníem! I així va començar una setmana que ens ha posat a prova i que, crec, hem superat amb nota. I això que alguns dels entrebancs que hi hem hagut de sortejar no eren gens fàcils. Vaig parlar del meu dimarts en un altre mail obert: […]

(més…)

Vaig dedicar el mail obert publicat entre convocatòries electorals a recuperar un dels conceptes clau d’aquest nostre procés, la unilateralitat, un concepte denostat per tots els que ens voldrien veure fracassar.  Probablement perquè saben que renunciar a la unilateralitat és assumir la derrota, si l’entenem si més no com a instrument de pressió i en el fons com a clar exercici d’autodeterminació. Per això, i sense complexos, la reivindico. […]

(més…)

No ho he pogut evitar. Li vaig dedicar el mail obert d’ahir perquè ja m0ha acabat els quartos. Amb la seva frivolitat. Amb el seu posat de suficiència, com si fos el més llest de la classe i pogués donar lliçons a tothom. Amb la seva hipocresia indecent: o ja no recordem que no fas gaires legislatures defensava un referèndum acordat? Tot i ser 1 d’octubre, ahir parlava d’e Miquel Iceta, el bufó. I és que, discutiu-m’ho si voleu, també som on som per la seva irresponsabilitat. […]

(més…)

Com hem d’interpretar l’èxit de la Diada, el nou èxit en plena onada de repressió i de càstigs exemplars? I què n’hem de fer, d’aquest èxit? És una mica sobre això que anava el mail obert d’aquesta setmana.

(més…)

Al mail obert d’aquest dilluns compartia amb els lectors algunes reflexions sobre l’impàs en què ens vam posar el mes d’octubre, en renunciar a passar de les declaracions als fets tot esèrant una reacció impossible de l’estat espanyol. Quan ja vèiem Ítaca vam llançar l’àncora. Ara és l’hora de llevar-la i fer l’últim tram de mar. Costarà, però: perquè en aturar-nos hem permès que hi embarranquessin tota mena d’obstacles. […]

(més…)

Segur que hi ha qui troba que després de sis mesos de presó i de 155 estem retuts, que semblem vençuts. Però la meva impressió és que, en realitat, ara mateix acumulem energia, en molts moments des de la ràbia, sempre amb una paciència exemplar, esperant que es presenti l’oportunitat de posar-la, tots plegats, al servei de la república. Que l’oportunitat es presenti o, més aviat, que sapiguem trobar el moment de crear-la. Així mirava de descriure-ho amb el mail obert d’aquest dilluns: […]

(més…)

El mail obert d’aquesta setmana intenta agafar per les banyes un dels toros que ens empaiten. Me n’he sortit? Si ho he de valorar per les reaccions, sobretot les dels que se senten al·ludits i insultats —ni que no ho siguin—, he de concloure que prou.

(més…)

Al mail obert de dilluns passat mirava de reflexionar sobre el punt on som i com hi hem arribat. I sobre cap on hem d’anar. Una setmana després continuem en el mateix estat d’espera…

(més…)

Encara no hem entrat en campanya i la magnitud de la mentida, la manipulació i la tergiversació ja es multiplica per molt. I això que venim de ben amunt. Com hem de valorar, si no, el relat que ha construït la jutgessa Lamela, amb el concurs inestimable del fiscal Maza, casualment ara traspassat? D’aicò parlava el mail obert d’aquest dilluns. Per anar a raure a una conclusió antiga, però no pèr això menys contundent i vigent: l’única manera d’abordar un debat polític és fent política. I deixar-lo en mans de la justícia hauria de ser —diguem-ho, va— fins i tot un delicte. D’omissió, si voleu.

(més…)

El meu mail obert d’aquest dilluns deia això. Després de tot el que ha passat només en quatre dies, i en espera de tot el que passarà, singularment entre avui i demà, m’hi ratifico, hi persisteixo, el signo i no em resigno. Sense por. Amb orgull i amb dignitat.

(més…)

Aquest és el mail obert que vaig publicar dilluns 2 d’octubre, l’endemà del referèndum d’autodeterminació brutalment represaliat per les forces d’ocupació espanyoles. Contra el que hi dic, potser sí que dilluns encara en quedava un, de pont. Però dimarts a la nit, després de la impressionant aturada del país, el rei dels espanyols es va encarregar de dinamitar-lo. […]

(més…)

Fa deu dies encara no un petit grup d’escriptors vam decidir promoure un manifest en suport al referèndum. El vam fer arribar per correu electrònic als tres centenars de signants d’un manifest pel Sí-Sí que havíem fet públic abans del 9 de novembre del 2014. I, en pocs dies, els signants ja ultrapassaven els sis-cents. Fa prop d’una setmana, l’endemà de les detencions i l’inici del salt mortal que han decidit fer les autoritats espanyoles, el vam fer públic, amb prou ressò. A hores d’ara ens acostem a les nou-centes adhesions. El manifest —i les signatures— és aquí, però em ve de gust copiar-lo també en aquest bloc:

(més…)

Ara m’adono que aquest mail obert va sortir tot just dilluns passat, i sembla que faci tants i tants de dies… Hi dono le smeves raons per votar que sí. Que és el que faré per més difícil que ens ho posin.

(més…)