Ho recordava però me n’he volgut assegurar: el 31 d’octubre de l’any 2000 vaig anotar al meu dietari: […]
He escrit un “Recuperats” a partir dels llibres que Teresa Rovira, filla de Rovira i Virgili, m’ha deixat per completar l’articlet de la setmana passada.
Resulta que el dia 26 d’octubre havia publicat, a la secció sobre “Llibres recuperats” que durant uns anys vaig mantenir al diari Avui, un article dedicat a l’Anuari dels catalans, que fullejava el volum per acabar plantejant una pregunta, gairebé en clau d’enigma:
Per si el desert
Anuari dels catalans 1924-1925. Dalmau, Yuste i Bis. Barcelona, s.d.El volum és fascinant. A la coberta, simplement el títol a la part superior, en tres línies, i els anys que recull al centre, tot en negre ribetejat de verd poma, el mateix color del filet que emmarca la portada. El llom és en blanc, i a la contracoberta, a més del preu hi ha al centre un boix que representa l’àliga, desafiant, posada sobre la branca.
A l’interior, després de la falsa portada i la portada interior, que recull les dades de l’editor, s’entra en matèria: llegiu, de mes en mes, els principals esdeveniments de l’any 1923. Per començar: “Conferència d’en Cambó a la Barceloneta. L’orador afirma el seu concepte de la unitat espanyola i declara inadequats els criteris radicals dins el catalanisme (dia 6).” La darrera entrada, el desembre de 1924, té tot un altre to: “Són executats dos condemnats pels fets de Vera, i el tercer condemnat a mort es tira dalt a baix d’una escala (dia 6). Se celebra el centenari de la naixença de Víctor Balaguer (dia 11). Mor a Barcelona l’il·lustre escriptor català Josep Roca i Roca (dia 15). Continua l’evacuació de posicions a la zona occidental del Marroc.”
Després, sense solució de continuïtat, la pàgina següent ofereix un poema, “Entrada d’hivern”, de Costa i Llobera. I a continuació, Rovira i Virgili signa un text sobre “Els grans catalans del Vuitcents”, la darrera pàgina del qual és completada amb citacions de Rubió i Lluch, de Hyndam i dues de Jaurès. Seguidament, un altre poema, “A una noia de muntanya”, de Joan Draper, i després unes “Notes sobre la llengua catalana”, sense signar. Ara advertiu que els textos en vers, com el resum inicial de l’any, són estampats en pàgines enquadrades per un prim filet, mentre que amb els assajos se segueixen altres criteris tipogràfics. Us comenceu a preguntar, a més, per les raons de l’ordenació dels textos, fins i tot per l’estructura del volum, però acabeu desistint.
Un “Fragment” signat per Carner i el “Pigmalió” de Llates precedeixen l’”Esbós de la Història de Catalunya” de Ferran Soldevila, el text més extens, d’una trentena de pàgines i acompanyat d’il·lustracions. Sota l’epígraf “Els grans patriotes”, un text sense signar presenta la biografia d’Alexandre Petoefi, que precedeix una “Estança” de Riba. Després, amb unes “Estances” de López-Picó intercalades, “L’oncle d’Amèrica”, de Carles Soldevila, amb unes il·lustracions potser de Junceda, i “Pi i Margall i Barcelona”, de Carles Capdevila. Una “oda a la tartana” de Fages de Climent és seguida per “un curiós article de Valentí Almirall”, així el presenta un pretítol, sobre Andorra. Una portadella precedeix “Una dotzena de retrats a la ploma”, de Pla,. Després, “El secret”, poema de Joan Mínguez, un altre text anònim, “Barcelona un segle enrera”, i un poema de Garcés, “Cançó de bressol de la Verge”. Unes “Paraules d’Anatole France” precedeixen la “Balada de Mallorca” de Verdaguer, que clou el volum.
¿A qui es deu l’estrany pupurri, que sota el pretext probable de fer memòria de l’any finit acaba construint una memòria històrica, literària i fins i tot política per a ús de patriotes en temps de travessa del desert? Cap nom, cap altra dada no us ajuda a desvetllar el misteri.
Només un parell de dies després de formular aquella pregunta, m’arribava del diari un sobre amb el remitent: Teresa Rovira. No he trobat la targeta que incloïa, però sé que m’explicava que la iniciativa de l’Anuari havia estat del seu pare i em convidava a visitar-la al seu pis de Barcelona.
De seguida li vaig trucar, com em proposava, i vam concertar la trobada immediatament. Recordo que em va rebre envoltada de llibres, amabilíssima, em sembla que al barri de Sant Gervasi, gairebé disculpant-se per la gosadia d’haver-me escrit. Era jo, però qui vaig intentar excusar la meva ignorància. Vam conversar tranquil·lament una estona i me’n vaig tornar a casa amb un altre Anuari sota el braç. Que vaig descriure, en un articlet posterior, aparegut el dia 16 de novembre, en aquests termes:
Anuaris
Anuari de Catalunya 1917. Minerva. Barcelona, 1918.La coberta del volum reprodueix una obra de Josep Obiols. A la portada interior, sota el títol general, Anuari de Catalunya, la llegenda és prou eloqüent: “Crònica de la vida política, literària, teatral, artística, universitària, social, corporativa, científica, econòmica i deportiva, a les terres de llengua catalana, durant l’any 1917”, i a continuació, les mencions de responsabilitat: “Dirigit per A. Rovira i Virgili” i “Redactat per J.M. López-Picó, Josep Morató, Feliu Elías, Joaquim Pena, J. Farran i Mayoral, Martí Esteve, Claudi Ametlla, J. Bertran i Ballet, Josep Carner, S. Valentí Camp, Carles Soldevila, R. Noguer i Comet i Joan Estelrich”. Els dibuixos eren de Josep Obiols i d’Apa, i s’hi podien trobar, llegim encara a la portada interior, “versos dels poetes catalans d’avui”.
El material està estructurat en les diverses seccions citades a la llegenda. Després, tenen capítol propi l’Institut d’Estudis Catalans, el Partit Republicà Català, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria. Completen el panorama tres corresponsals, Joan Estelrich des de Mallorca, Miquel Duran i Tortajada des de València i Joan Perpinyà des del Rosselló. “El problema universitari a Catalunya”, “El pensament dels nostres homes” i “Els homes i les coses de Catalunya, jutjats pels no catalans” són les tres seccions següents. Clouen el volum unes notes necrològiques, unes pàgines literàries i els discursos i els treballs premiats als Jocs Florals de 1917.
He tingut accés a aquest Anuari i dec la informació a Teresa Rovira, filla d’Antoni Rovira i Virgili, que amablement m’ha convidat a completar la columna publicada unes setmanes enrere sobre l’Anuari dels catalans 1924-1925. Aquell, com el de 1917, i com els que va publicar Edicions Pàtria el 1923 i Antoni López-Llausàs el 1926, van ser deguts a Rovira i Virgili, que només va signar el primer, qui sap si per prudència davant la possibilitat que els homes de Primo de Rivera no ho aprovessin, qui sap si per modèstia. Com diu Carles Soldevila al volum que li dedica dins la col·lecció “La nostra gent” dels “Quaderns Blaus” editats per la Llibreria Catalònia, “a vegades, el seu delit de fundador arriba a un punt de frenesí. Té en marxa la gran Història de Catalunya, feina capaç tota sola d’absorbir la vida d’un home i, tanmateix, el veiem que s’embranca en la publicació d’un Anuari dels Catalans. La seva separació de la Mancomunitat, li deixà un lleure que pogué esmerçar en qualsevol de les tasques en curs. Ho va fer? Ca! Tot seguit va començar la preparació d’una revista que, llançada al mercat, havia d’aconseguir un èxit inaudit. Creieu que entre la Història, la Revista de Catalunya i La Publicitat, les seves forces troben una inversió prou completa? Doncs, no. Podeu assegurar que a hores d’ara, gira i regira la idea d’algunes noves publicacions…”
Malauradament, massa dificultats van estroncar accions com aquesta de Rovira i Virgili. Llàstima, perquè anys després s’agraeix el contacte, com deia a la nota prèvia de 1917, amb “no pas cròniques fredes, sinó vius documents bategants, per on passen els homes, els fets, les lluites, les obres i els ideals del poble de Catalunya”.
Després, vaig coincidir amb Teresa Rovira algunes altres vegades, poques. Cada vegada més gran, sempre delicada en el tracte, defugia donar-se cap importància i, en canvi, agraïa, em sembla, que se la convidés a ser-hi com un testimoni viu del relleu que el seu pare, Antoni Rovira i Virgili, ha tingut per a la supervivència i el redreçament del nostre país, sobretot en els temps difícils.
Els qui van intentar segrestar-li, i segrestar-nos, la memòria a Salamanca, en canvi, no li ho van perdonar mai. Ni encara ara.