El 2025 ja és aquí i ha arribat carregat d’auguris peculiars vista la singularitat matemàtica de la xifra. Com som, l’ésser humà, que ens perd la màgia que veiem, que volem veure, fins i tot rere les convencions més arbitràries.
Després del parèntesi nadalenc torna a ser temps d’exàmens. Per bé que, llevat de tu mateix, la majoria de protagonistes s’hi renoven cada any, tot plegat té molt de procés rutinari i reiteratiu. Si no fos que gairebé sempre t’hi espera alguna sorpresa imprevista o fins i tot inversemblant.
L’anècdota lingüística del dia: vaig a fer-me una revisió mèdica, obligat per l’entitat bancària que m’ha fet la gràcia de concedir-me un préstec —a la quota del qual s’afegirà la de l’assegurança de vida preceptiva, no fos cas que em morís abans d’hora i els deixés sense cobrar, pobrets—. Cal que digui de quina entitat es tracta?
“Més alts que les llances dels dies perduts…” Aquesta setmana, als arbres del parc de Nou Barris els han florit poemes, com aquests pollancs de França, de Carner, gràcies a l’institut Oriol Martorell.
Joan Brossa va néixer un 19 de gener. I va morir un 30 de desembre. Vaig recordar-ho aquest darrer 3 de gener, entre totes dues dates, en transitar pel tercer temps d’un dels seus poemes més visibles, als accessos al Velòdrom d’Horta.
La veritat és que no hi havia parat mai esment. Fixeu-vos-hi la pròxima vegada que feu servir un caixer automàtic, com aquest de laCaixa que hem retratat.
Fa uns quants dies, l’última lluna plena, indiferent a això que passa a la Terra, jugava a fer postals de bon matí a Barcelona…
Què s’ha deixat algú, al pàrquing del tanatori de Collserola, un matí qualsevol d’aquest estiu ardent?
Avui, tot ravalejant, m’he fixat en una placa que fins ara m’havia passat per alt. És en un lateral d’un dels edificis de nova planta del carrer Pintor Fortuny, el que dóna al carrer de Montjuïc del Carme.
Tinc la impressió que aquesta nota l’he feta moltes vegades. Però, malauradament, no deixa de ser cada vegada nova.
Fins fa unes setmanes en aquest terraplè, al peu de la Carretera Alta de Roquetes, quedaven vestigis d’un petit edifici. Era la casa del guarda que vigilava l’accés a la Vall de Can Masdéu. […]
La vida de senyor Esteve és un pou d’experiències i anècdotes. I em sembla que l’última bé mereix un relat. […]
Aquest matí, a punta d’alba, m’ha sorprès una bèstia que grallava, persistent, fora de lloc, solitària, estrident. […]
He trucat a una gran empresa en qualitat de client i m’hi he adreçat, com sempre, en català, la meva llengua, la llengua oficial del país on l’empresa amb la qual contactava està operant, i la gentil operadora que m’ha atès ha tingut una sortida que no esperava. Sí, això d’avui ha estat nou. Original, potser. Divertit, gairebé. Si no fos… […]
