I Ensurt i calma. I soparet a la Masia, a Ulldecona. Ensurt, córrer, i calma. Soparet. Me penso que compraré més jornals per a plantar morrudes. O arbequines. L’oli d’arbequina és molt fi. Això és una cosa que puc escriure ací i que tothom ho sàpigue. Tothom menys ma mare, que si coneix lo que
No passeu pena: morirem. Això és segur. Qualsevol dia, ni el Domingo negre, ni el Turner, ni el gintònic de Seagrams mos salvaràn. No passeu pena: un dia d’estos no mos alçarem i aleshores deixarem de lamentar-nos i de patir. Que si este i que si l’altre, que si el preu de la llotja i
I Aquest encenall de misteris i ombres projectades a les parets no coneixen la claror de les nits i els seus silencis, ni els vols dels corbs solitaris que habiten vora els masos rònecs i les barres dels bars. Sí, amics, lo silenci fa miracles. Penetra com un fibló en l’escorça de la terra i
I Lo dia abans de muntar a Girona el passo a Barcelona, al barri. I la nit abans acostumo a llogar una pel•lícula d’AppleTV. Per bé que no miro la ‘tele’ i tampoc vaig gaire al cinema, llogo pel•lícules en esta plataforma. Ara acabo de vore ‘Habemus papam’ (2011) i he quedat meravellat a causa
I En acabat lo sopar d’amics a Amposta, un americà i alguns gintònics al Castor. Diràs que dilluns no treballem perquè el jaciment està tot xopat. I tindràs raó. I diràs que hem quedat que demà em picaràs i acabarem passejant pel teu poble, en domenge, allà a Pinell. I caurà la vesprada i m’hauré
L’any 1957 vaig ser descobert a les obres del mercat de la plaça del Fòrum. Amb molta personalitat i una gran qualitat d’execució, la meva troballa va enriquir el discurs sobre l’escultura decorativa de la Tarragona visigòtica. Decorat amb perles i tiges serpentines que donen vida a formes vegetals, em van cisellar observant l’estil més
I I ara? Ara el silenci m’escapça l’orella i això també em fa sentir pres d’una tristesa sobre la qual hi poso terra i la sembro per quan arribe la primavera. No sé quines flors hi neixeran, però jo estic més tranquil així, deixant que les coses vaiguen succeint-se com los núvols enduts pel vent.
Converses endreçades, com un crepuscle, així que neix, així que al cap d’uns minuts es desfà i mor l’aurora. Principi i memòria. Un ordre clandestí com una fiblada d’abella. Una manera de no arriscar o no atreure la lluita: no dir res, però estar disposat a parlar amb la mirada. Vas creure que era possible.
I Ara mateix, en este desert, et sento a prop. El cor també s’educa. Recordes? Tot anava a endreçar-se i tot esdevingué un oasi. Ara mateix conec alguns secrets, que són font de joia i entusiasme. Clams de la teua tendresa, riquesa dels humils, amor de tots els qui es deixen aixoplugar en la teua
I Em sento un clandestí, a casa meua, quan arriba la nit. Són la 1 i 22 minuts i amb una qualitat de so impecable del meu MacBook surt la veu de Lou Reed cantant Coney Island Baby. Estic relaxat, de tant en tant fumo un cigar de liar. Estic clandestinament relaxat. Manquen poques hores
Jo us prego, Senyor meu i Déu meu, pel silenci que brolla de les fonts del Pirineu. Traslladeu-me a les muntanyes de valls abruptes i nevades, allà on siga senzill sentir-vos a prop, allà on els capvespres són oasis de salvació. Acompanyeu-me a Romadriu, a Montenartró, a les pluges i les tardors del Pallars. Us
I Em trobo malament. Ahir vaig estar tot lo dia dormint i avui, a quarts de cinc del matí, pensava que queia desmaiat. Encara m’ho penso ara, però ara tinc esma per escriure, des de la terrassa de la cafeteria del meu poble. He somniat que una amiga meua es moria i jo estava present
‘No m’agrada el sexe, prefereixo la solitud. Sóc un súper-home, mireu-me! Voleu estimar-vos? Voleu de debò fer-vos el favor d’estimar-vos? Doncs que la por que us atenalla siga foragitada per la vostra creença, per la vostra fe, per la vostra raó. Així sereu realment humils davant de Déu, davant d’aquest ordre que ha estat dissenyat
‘De jove vaig ser un rebel. Un rebel ploraner, que plorava de nit, quan tothom dormia, i de dia feia el mal. Em feia el mal, vull dir. Vaig tenir al sort de tenir una nòvia a qui estimar. Mos volíem i vam ser feliços. Al cap dels anys -ja se sap- la cosa va
La sala ha emmudit. Dret, a l’altura del faristol, espero uns segons que aprofito per familiarizar-me amb els racons, les parets i la distància entre seient i seient. No hi ha cap senyal del sol i per fi m’adono que no hi cap ni una agulla. Em sento a gust. Un membre del tribunal es