Solcades

I

I ara? Ara el silenci m’escapça l’orella i això també em fa sentir pres d’una tristesa sobre la qual hi poso terra i la sembro per quan arribe la primavera. No sé quines flors hi neixeran, però jo estic més tranquil així, deixant que les coses vaiguen succeint-se com los núvols enduts pel vent. Diràs que l’hivern ha arribat a última hora i s’ha ajocat sota la figuera sagrada. Això, ves, tant se val. Allò que m’agrada és sentir que l’hivern ha arribat a la seua fi i combatrà fins el final, fins que els arbres es prenyen de la seua infinita bondat i florixquen a redós d’un sol embriagat de mil metzines.

II

Hem vençut la nit, mano. He vençut la nit. Jo a soles no hagués pogut vèncer la nit, perquè jo sóc fill de la nit i la tenebra que esguarda l’aurora preciosa. He vençut, he perdut. Vèncer o perdre, això tant se val si esculls el camí de la sinceritat i jo no he nascut per traïr la meua soferta pàtria en el seu camí cap a la llibertat.

III

Muntaré, a la primavera, al cim de la Foradada. Muntaré a altres cims per retrobar l’esperit de la tardor i l’hivern de fa 20 anys enrere. Muntaré amb les meues dues gosses, la Lila i la Lia. I amb ma filla enfilarem passejades pels camins de la foia i l’Arion.

IV

Adona’t que la vida és un sospir que roman en l’aire fins l’hora de travessar l’espill. Mentrestant, lo cel va canviant la seua fesomia i el temps, com més va, menys compta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!