Solcades

Converses endreçades, com un crepuscle, així que neix, així que al cap d’uns minuts es desfà i mor l’aurora. Principi i memòria. Un ordre clandestí com una fiblada d’abella.

Una manera de no arriscar o no atreure la lluita: no dir res, però estar disposat a parlar amb la mirada.

Vas creure que era possible. Que era possible escriure sense comes, ni punts i seguit. De seguit pretenies escriure poemes amorosos, amb adjectius curosament escollits.

Veieu la grogor de l’aigua? L’aigua de la font porta la claror dels migdies i el soroll dels motors dels camions vells. Quan jo tenia cinc anys, la font del carrer Alcolea, l’esperança que tot canviés.

Mama, papa, vull abraçar oliveres, dormir al maset, tenir gossos i pasturar corders. Torneu-me a casa.

I al final, la mar. Aquella vella obsessió. Sortir a la mar, sortir a calar, tornar a desenpescar, atraure la llum. De nit, ser far. Far verd.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!