Solcades

I
Ara mateix, en este desert, et sento a prop. El cor també s’educa. Recordes? Tot anava a endreçar-se i tot esdevingué un oasi. Ara mateix conec alguns secrets, que són font de joia i entusiasme. Clams de la teua tendresa, riquesa dels humils, amor de tots els qui es deixen aixoplugar en la teua pau. Si ara, en este nou desert, em salvés, no deixaria de creure que tu em vols a la teua vora, com jo t’hi sento. La vida és un camí i mai saps quan finirà. Cal vèncer la por, foragitar els pensaments que mos paralitzen i no mos permeten pensar amb claredat. Qualsevol diria que és per això que crec en tu, però jo sé molt bé que no només me’n recordo del paraigües quan plou. Sé que lluitaré i me’n sortiré. Ara la vida és massa bonica per deixar-la de banda. Este món on visc és tant salvatge que m’adono cada dia de la sort que tinc de treballar i anar fent. I anar estimant tant com puc. Potser això s’acaba. Sospito que entro en una altra vida, en un nou retorn a la teua tendresa, a redós de la teua presència. Seguim.

Hospital Clínic, 9 de febrer.

II
Desig de tornar. Sempre sento el desig de tornar. Tornar a ca la mare, al meu poble, als meus bancals d’oliveres. Este desig n’esguarda d’altres, on al centre hi ets Tu. D’una altra manera no seria possible trobar-me, ni sentir la suor freda que ara em recorre el front.

Sospito que entro en una altra vida, en un nou retorn a la teua ombra. Allò que passa, no cal dir-ho, és que em bloquegen les ganes de sobreviure a tot això nou.

Si he sobreviscut quan tot era eixut, desesperant i decadent, podre sortir-me’n ara.

Hospital Clínic, 9 de febrer.

III
Avui he xerrat amb en Boada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!