M’aproximo a la glòria com la papallona que, en acabar el dia, entrega la seua ànima a la terra, però la veritat és que jo he vingut fins ací per a alliberar la pena al roquissar del meu poble, allà on ve a morir la Mediterrània i l’hivern comença cada migdia. És possible, perquè tot
A voltes oblidem que vivim en guerra tot i que les notícies són explícites. Una guerra. Una altra. El món sencer hauria d’aturar-se per exigir-se d’acabar amb tots los conflictes, amb totes les guerres, amb tota la barbàrie. Si no col•lapsa la guerra, que la inacció penetri per tots los racons de la Terra. Que
I Acudeixen quan se les reclama. Algunes corren, altres caminen serenament, amb les ales a l’alçada dels omòplats, a la part superior de l’espatlla. Una urgència, una vida a punt de recórrer els darrers minuts en aquesta existència. I elles acudeixen correns, altres caminen fermament cap als baixos de l’hospital. No són persones normals, són
El martiri del bisbe de Tarraco, sant Fructuós, i els diaques Auguri i Eulogi, ens fa pensar que en aquell 21 de gener del 259 ja existia a la ciutat una comunitat organitzada de crisitans. L’arqueologia ens parla de grans àrees funeràries a partir de la segona meitat del segle III, les quals adquiriran un
I Salvatge, corrent pels melonars, amb los peus descalços i els pits nus. Enfollírem alhora que mos acomiadàvem, les darreres llunes d’agost. Però allò que mos va quedar van ser els fets d’un setembre immensament indulgent amb les nostres ferides. Fins i tot vas deixar que t’eixugués les llàgrimes amb besades als teus ulls i
Ets salvatge, ets tant salvatge que et menjaria la mirada amb dues mossades. Ets més salvatge que el sol de juliol, més salvatge que la boira que esberla la terra fèrtil de Ponent. Los corbs emmudeixen quan senten la teua presència i cada gota de rosada no regalima al migdia, quan tu hi ets. Quan
Hem vingut perquè hem arribat i hem arribat perquè estem aquí.
I Pasturar un ramat de cabres. II Passar els caps de setmana a qualsevol centre comercial. III Aïllar-se a Montenartró i esperar que neve tot aguaitant per la finestra. IV Ser conscient que tot això és possible en la teua ment.
I De sobte, les paraules ja no expresen res. La fosca ha entrat a dins de casa, però a fora encara hi ha claror. A fora, la claror minva. Voldria escapar a la platja, tornar a fotografiar la mar. La mar, avui, portava llana. L’aigua rogenca i el cel blau, gris a l’horitzó. A Llevant.
De nit tot és més senzill, talment com el moment de deixar-se anar i posar-se en mans del qui té la solució final per a tu. Heus ací la cortina entre l’existència i el trànsit, l’hora del recés definitiu i més sentit. El somni ens fa créixer ales blanques allà on hi tenim els omòplats
No te n’adones? Sense pensar-t’ho, però gràcies a la teua coherència, has traçat l’eix més depriment de la teua vida. Allò que ara sents, vas intuir-ho abans que passés. I vas escollir. No te n’adones? L’abraçada de l’amic amb qui havies confiat, avui no et consola, però tu calles i fas vore que l’acceptes malgrat
M’aturo, respiro pel nas i omplo els pulmons de l’aire del castell de Cervera del Maestrat, on actualment treballo. Em recolzo sobre el pic. Deixo que l’aire romangue als meus pulmons i poc a poc l’allibero per la boca. Avui estic molt tovet, més que ahir. Avui no he tingut malsons, però l’angoixa persisteix. Tanco
I Ha vingut lo fred i ha entrat pel terrat, amb lo cerç, una mica d’imprevist, una mica així com tot a la vida. I el fred s’ha escolat pels porus de la meua pell i pels meus ulls. Ulls sovit de mirada fixada en les manises blanques i negres de casa ma iaia. Ulls
I quan la claror de la lluna pose al descobert el teu rostre, sortiré de casa per endinsar-me en la fosca de la nit. I en fer-se de dia enyoraré tenir-te lluny, però sentiré que el sol em pertany, també, en este raconec de costa. I aleshores podré imaginar que tu, d’alguna manera obscena, vindràs
Quan entro a ca teua i és migdia, quan sento com la claror penetra a la meua ment i això em du a acaronar els teus mobles i a refugiar-me en les olors de mansana i oli de les golfes. Oh, iaia, no sabria escriure la millor prosa per resucitar-te i tenir-te amb mi i