Solcades

‘De jove vaig ser un rebel. Un rebel ploraner, que plorava de nit, quan tothom dormia, i de dia feia el mal. Em feia el mal, vull dir. Vaig tenir al sort de tenir una nòvia a qui estimar. Mos volíem i vam ser feliços. Al cap dels anys -ja se sap- la cosa va canviar i l’amor va marxar. Aleshores em vaig tornar a enamorar, però aquesta vegada tot va ser diferent, perquè la meua vida va mutar. Si l’amor no et canvia, sospita que allò que sents siga realment un amor. Un amor sempre canvia l’ordre de les coses, de les prioritats, de sentit. Vaig somniar, abans de l’encontre amb el meu segou amor, que el sol m’encegava la vista. I en despertar, estranyat, vaig marxar d’aquell ambient. I vaig caure. Vaig caure tant endins de mi que em vaig sentir emborratxat per tot allò que la meua joventut no va viure. No havia descobert el principi de la nit, encara, sinó de l’alba. La meua ànima va rejovenir.‘ El tribunal seguia sense entendre res. No calia que jo l’advertís que tot allò continuava essent la introducció, però questa volta vaig sentir per primera vegada la temença. Una intuïció que potser tot acabaria malament. ‘Senyors, això és el que hi ha. No puc tornar enrere per rescatar el migdia. Ara voldria parlar-vos de la nit. De la mitjanit.‘ El rostre d’aquella dona tant bella havia canviat. Sofria. Potser esperava que el tribunal acabés per despatxar-me en qualsevol moment. I l’home de la barba també sofria, i el del seu costat, que uns minuts abans li havia fet un comentari a cau d’orella. ‘No us preocupeu, res del que imagineu acabará passant, tot i que si us esforceu en canviar els plans de Déu, és posssible que un castell d’artificis acabe colgant-se del sostre de la sala. Teniu pas fred? D’acord. Seguim.‘

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!