Solcades

‘No m’agrada el sexe, prefereixo la solitud. Sóc un súper-home, mireu-me! Voleu estimar-vos? Voleu de debò fer-vos el favor d’estimar-vos? Doncs que la por que us atenalla siga foragitada per la vostra creença, per la vostra fe, per la vostra raó. Així sereu realment humils davant de Déu, davant d’aquest ordre que ha estat dissenyat per a gaudir. Després del trauma, amor. Després del trauma, masturbació a base de versos, de proses, de lletanies i pregàries de gràcies a Déu. Això és bíblic: sereu lliures quan us adoneu que del cor us neix la pau i el dolor. Sereu lliures quan no torneu enrere ni per a perdonar. Però perdoneu ràpidament, com ho fa la guilla: la guilla es perdona després de saltar el corral i haver arraconat el ramat fins a la mort per ofec. Per por. Per por a perdre, allò que hom perd és la vida, dia a dia. Això ensenya la vida de Maria Magdalena. El seu testimoni d’amor a Jesús, a Déu, ens ensenya que si estimes de veres esdevens lliure. No perdonis: estima. Qui sóc jo per perdonar? Però jo no sóc Déu i per molt que m’hi esforce per ser una bona hpersona, sempre -sempre- caic en la pedanteria. Jo voldria ser humil, però el meu relat no ho és. A fe de Déu, mai tant, per què se’m jutja? Se’m jutja perquè jo també he jutjat. Oh, lluna! Ara sí que puc anomenar-te! La teua claror no arriba fins on jo et veig: ets així, el sol del migdia t’il·lumina i et despulla. Per què ho permets? Per què els teus eclipsis ens recorden que Déu Nostre Senyor, omnipotent i omnipresent, ho va fer tot bé i a fi de bé. D’una altra manera no existiria res. Per amor. Per a que aprenguem i ens entenem, però que sobretot siguem amorosos, tendres, solidaris, valents, lliures. Heus ací la claror de la lluna, oposada a la del migdia. I els seus eclipsis, que ens recorden que els costats oposats estan destinats a entendre’s, a estimar-se, a abraçar-se fins a morir. A mirar-se, si més no. Fins a morir i de nou alçar-se. Després del somni, l’anhel.’ Un home del tribunal em mirava i somreia. Pensava que havia embogit? Que havia confós el xarop antitussiu amb les pastilles del psiquiatra? D’acord. Vaig fer una pausa. Aquella noia tant bella em mirava amb uns ulls com a taronges. ‘Mireu, jo no sé de què va l’amor quàntic. Tot plegat ha estat una excusa per passar una estona entretinguda. Confesso que els dec unes disculpes. Reconec que he escrit coses que hauria d’haver reflexionat abans. Us prego disculpes. Ara mateix necessito un gintònic. Marxo.‘ I així va acabar tot aquell matí. Vaig tornar al meu exili, a la meua solitud, a la meua pàtria. No em vaig salvar. Ningú m’aplaudí. No tenia res més per oferir. Em vaig despullar del tot i necessitava vestir-me de nou. L’amor és un caos meravellós.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!