Solcades

La sala ha emmudit. Dret, a l’altura del faristol, espero uns segons que aprofito per familiarizar-me amb els racons, les parets i la distància entre seient i seient. No hi ha cap senyal del sol i per fi m’adono que no hi cap ni una agulla. Em sento a gust. Un membre del tribunal es grata dissimuladament l’orella. És l’hora, la presentació de negre sobre blanc llueix projectat a la pantalla. He apagat el mòbil des de fa una estona. Prenc el petit recipient de l’aigua i el decanto sobre un vas de vidre transparent. Bec un glop d’aigua fresca. Recorro amb el dit un bocí de la taula, faig dues passes a l’esquerra i començo: ‘Benvinguts. Al llarg d’una hora, aproximadament, desenvoluparé la idea que vaig defensar davant un tribunal d’acadèmics i que ara tinc l’honor de fer-ho lluny de la meua Universitat i lluny de casa meua.’ Una dona de la tercera fila somriu. Em mira fixament i quan jo la fito aparta la mirada i la dirigeix a la paret. Deixa de somriure. ‘I és un honor per mi dirigir-me a vostès quan tot just és migdia. Els sorprendrà que digue això, oi? Jo he filosofat molt entretingudament sobre els migdies. S’ha parlat molt de la mitjanit i, en canvi, el migdia ha quedat una mica al marge dels afers espirituals, però és durant els migdies que les ànimes es preparen per a canviar les seues relacions amb la matèria. El sol, si és que no hi ha núvols que l’apaivaguen, encega les consciències i hom se sent una mica abatut per tanta energia com és capaç d’absorvir la consciència i la matèria, tota cosa objectiva, sota la rèmora del que és primigeni. Tot és u, tots som u, i el migdia també és amor.’ La penya em mira i somriu. M’aturo. Hi ha un cert murmuri a la sala. Estic convençut que la colla del tribunal es pensa que he embogit. En sóc plenament conscient. ‘Aquest com aquell de la biodinàmica’, deu pensar el barbut de la darrera fila, que recolza el cap amb la mà esquerra. Estic a gust. Segueixo. ‘Sospito que l’Àngelus s’ha fet pel migdia i no al revés. Quan Salvat-Papasseit guaita el carrer i les dones que van al mercat, obvia que és migdia, però ell n’és plenament conscient que aquella claror anuncia un canvi, una crisi. Està malalt, n’està tip de la nit i de la seua silent quietud. Si hi ha migdia hi ha esperança, perquè hem arribat fins ací després d’una llarga espera. L’aurora venia prenyada i el seu infant ha nascut al migdia. Ha esperat fins ara, ara que dels reguers arriba l’aigua a les finques de mansaneres i horta. Bebeu d’aquesta aigua, redell! Ompliu les basses i llenceu-vos-hi de cap! Tant se val si arriba gelada i és febrer. Bebeu, banyeu-vos! Sentiu com les gasta el migdia de l’hivern! D’una altra manera, tornaríeu a casa sense haver entès ben bé res d’quell mate. No m’enteneu? Us encoratjo a que us enamoreu de tota cosa que és i teniu a l’abast. I de vosaltres, que sou només vivències, passat, record, càrregues i gelosies. Això: Gelosies, rutines i costeres amunt. Sortiu del capoll per ser poncella, regaleu-vos els millos versos i proclameu que sou capaços de deixar-ho tot en favor de la claror que Déu regala. La de la nit, la de l’alba, la del migdia, la de la vesprada… i aquella que us neix de l’entranya‘. Aquella dona que us deia fa estona que somriu i somriu i somriu. És molt bella. Du un piercing al nas, com alguns vedells. ‘Han canviat els vostres rostres, d’ençà que he començat a xerrar. Alguna cosa intuïu, de tot això que està passant, oi? Heu somniat mai que arribeu a cavall a un llogarret i és migdia? Heu passat la nit lluny del vostre destí, a l’aguait per si algú arribés avisat per la petita foganya que us esclafa els peus. Així que el crepuscle feia el ple, heu tornat al cavall. No era de dia, sinó aquell alè de llumeta que anomenem aurora. L’aurora sempre arriba prenyada. I ara és migdia, i just arribeu al llogarret. A la vostra dreta hi ha un pou i a l’esquerra, tres cases. El lloc us resulta familiar, però alguna cosa us neguiteja. Truqueu a la primera porta i us obre una senyora de seixanta anys. Us indica que això que demaneu ho trobareu a la casa del costat. La claror és blanca perquè les cases són blanques, del blanc de la calç. El cavall us mira. És un cavall blanc. Ara us dirigiu a la porta del costat. Piqueu a la porta i us obre una dona. La dona us mira i us diu: tot ja s’ha complert. I us desperteu mentres aquestes paraules encara ressonen a les vostres ments. Ja s’ha complert. I és migdia quan passa això i és migdia quan ho recordeu. I la parella us truca per dir-vos que sí, que per fi sereu pares.’ L’home de la barba també somriu. ‘Alguna cosa ha passat mentres jo us parlava del migdia. O potser no ha passat res. No passa res. Si m’ho permeteu, ara entraré a explicar-vos la meua tesi, que va sobre l’amor. La teoria de l’amor quàntic. Us sona, oi?‘

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!