I
Em sento un clandestí, a casa meua, quan arriba la nit. Són la 1 i 22 minuts i amb una qualitat de so impecable del meu MacBook surt la veu de Lou Reed cantant Coney Island Baby. Estic relaxat, de tant en tant fumo un cigar de liar. Estic clandestinament relaxat. Manquen poques hores per arribar a Tarragona, on m’espera un dia de feina a la universitat. Lo millor d’anar i de tornar és lo viatge en bus. M’agrada escriure de nit. Este bloc meu és un traspàs de llampades, un abocador del que representa per mi un somni delicat i amable. En este bloc no hi trobareu mai res que no surte de mi, i espero que arribe el dia que pugue ser més transparent que avui i els anys que porto escrivint ací.
II
He trobat una rutina que m’agrada. Si la salut m’ho permet intentaré mantenir-me en esta sort de vida, tot i que em manca lo essencial.
III
L’altre dia, la nit del divendres, vaig escriure sobre la meua relació en Déu, en Jesús. Ho vaig escriure a la sisena planta de l’Hospital Clínic. Vaig escriure: ‘Jo no me’n recordo del paraigües només quan plou’. Demà passaré la nota al bloc.
Ara sona Perfect Day. Clandestinament m’arriba la son. Este bloc és clandestí. A voltes em pregunto si té lectors; no si interessa i no si pareix la dèria d’una persona extravagant, la qual cosa m’és força indiferent.
Aran sona Alton Ellis. I’ll Be Waiting. És ben bé això, lo meu present. Una espera. L’espera per a que la meua vida siga completa. Auguro una vida feliç, com mai abans l’he passada.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!