Solcades

Per a cercar el meu centre sempre m’acompanyen dos llibres: la Bíblia i la Guia del Cristià. Això no em fa millor persona, però ja he dit que la seua utilitat per a mi és que em recomforten. Sí, la paraula és aquesta: recomfortar.

Qui em coneix i ha conviscut amb mi ja coneix aquesta realitat meua. Des del 2009 que allà on vaig hi duc ‘la guia’, i diria que va ser d’ençà del 2011, quan va néixer ma filla Aran, la persona que estimo incondicionalment, que també viatjo amb la Bíblia.

Ser cristià -ho sap tothom i ja ho he dit- no és una senyal inequívoca de ser una ‘bona persona’. De fet, sempre he pensat que aquells que sovint anem a missa i llegim devotament les Escriptures, que resem i mos confessem algunes voltes a l’any (tampoc tantes!), som los primers en sentir-nos coberts pel pecat i, en conseqüència, en una certa mesura, sentim la necessitat d’esmenar-nos quotidianament. Això, per a mi, no em suposa cap càrrega, ans al contrari.

Jo vinc d’una família de protestants, per part materna. De protestants conversos al catolicisme. Creure en Déu, per mi, sempre ha estat una normalitat, malgrat no hagi estat fins ben avançada la meua vida que ho hagi manifestat obertament. La meua fe ha anat prenent cos filosòfic amb el pas dels anys, des de ben menut fins a l’actualitat.

Jo també vaig ser un adolescent rebel. Exageradament rebel. I recordo que en aquells anys tot i que no manifestava la meua creença, sí que era conscient que el meu fort inconformisme pouava en la meua educació cristiana. En gran mesura, encara penso que ser cristià en aquest sistema tant mancat de valors t’obliga a ser crític. I a manifestar-te, a no romandre en silenci.

Amb els anys, el meu esperit rebel ha anat desenvolupant un caràcter sorneguer, murri, d’aparença innocent i també introspectiva. Perquè malgrat pense que ser cristià avui en dia t’obligue a no restar com un espectador més davant les desigualtats i les injustícies, també és cert que el silenci és un gran aliat quan allò que passa al teu voltant -a la feina, potser, o en les relacions amb els amics, etc.- és decadent o pervers.

Fa uns dies el meu amic Toni em va demanar un consell. En Toni és creient i hem anat sovint a missa plegats. Aleshores, no vaig saber què respondre a la seua demanda, però per bé que no em semblava pas una urgència, vaig dir-li: ‘deixa-ho en mans de Déu’. Confia.

Deixar en mans de Déu un assumpte que en el nostre present no sabem com entomar no és pas un gest inconscient o infantil. Pels creients, deixar en mans de Déu la nostra vida penso que és un gest d’amor i de confiança totals. Posa’t a prova: deixa-ho en mans de Déu, però posa sempre de la teua part, també.

Fa uns mesos vaig haver de passar per unes proves mèdiques que, donada la urgència que van posar-hi els metges, m’amoïnaren. Els primers dies després de parlar-ho amb el metge vaig sentir una certa angoixa. Fins i tot vaig plantejar-me deixar de banda la feina fins que tot s’aclarís. M’anticipava als esdeveniments, imaginava possibles escenaris, fins que poc més d’una setmana abans de les proves, mentres resava en una nit en vetla, de sobte vaig experimentar una profunda pau. Vaig plorar d‘alegria quan un pensament de gratitud cap a Déu em va venir al pensament. Vaig recordar el passatge en que Jesús, superat per la por com un home, envoltat dels seus deixebles, li demanà al Pare que l’apartés del futur dolorós que l’havia de du a la Creu, però que per damunt de la seua voluntat com a fill de l’home, prevalgués la voluntat del Pare.

Aleshores, vaig pensar: ‘què burro, només cal que ho deixe tot en mans de Déu’. Us prometo que aquest pensament tant simple va transformar fins avui l’angoixa en una vertadera pau.

En el fons, Déu només et demana que confies en Ell i que estimes el veí com a tu mateix. La resta són faves comptades: el pas del temps ací a la Terra.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!