Solcades

Esta setmana que entrem en faig 44. Concretament, a les 7.20 hores, i constato que no m’agrada viatjar lluny de casa, malgrat sigue per traslladar-me al barri. De casa al barri, perquè mai he sentit que Barcelona siga casa meua. Al barri on vaig créixer. Al barri on vaig estimar. Al barri que ja no és aquell barri de l’adolescència. De la colla del barri, qui en queda? Gairebé tots hem acabat lluny del barri. La penya de la botifarra, la penya del Barça, la penya del Ciurana.

Ara mateix em deia Barrera que la vida dóna mil voltes, que ell ja s’ha jubilat, que està fent un tancat per als gossos. Que a l’estiu ve gent a dinar i cal tenir los gossos controlats.

Tot està bé i ara em fotria un durum. Ara estic al bus que em porta al barri. Arribaré sobre un quart de dotze i no sé què soparé quan arribe a casa. Al barri.

Sabeu per què escric, ara? Per passar el ratet. Ara estem parats a l’Aldea. Ha d’arribar lo bus de Tortosa, amb los passatgers de Tortosa que van a Barcelona. Al barri. Al meu barri de Les Corts, que és on va a morir este bus. A morir, a raure.

La vida l’has de prendre com raja, però preferiblement amb bon humor i per la part que menys crema. Al cap i a la fi, què? Al cap i a la fi, al secà. Al secà, sí senyor, a fer bulto.

Avui Caio m’ha preguntat si mon padrí encara viu. Mai tant, tothom lo fa més mort que viu, però el tio viu i li he donat lo seu mòbil per a que s’acabe d’una vegada la brega del padrí.

Bueno, xeics, que això ja torna a córrer i escriure mentres circula el bus me mareja i no vull acabar bossant al del costat.

Per cert, he fet i entregat l’exercici del màster. Ara ja em puc morir (abans que mon padrí). Rodolí.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!