La meua solitud és com la meua tristesa, un poc de sucre, un poc de naixement. És una solitud que a la matinada no cerca remei, però a voltes m’esforço en creure que tot plegat està bé. Està bé sentir la plenitud en cada carrer del Barri Vell de Girona. Està bé fer plans que
La majoria de les meues amistats es sorprenen que em declare catòlic. És clar, no ser ateu, encara, o ser teista, doncs bé, però ser catòlic ho troben un escàndol. Tant se val, el que jo vull referir-me ara és la pau que comparteixo amb els fidels que sovint, sovint, acudim a l’Eucaristia. La gent
L’Eucaristia a la Basília de Sant Feliu és preciosa. Ara que mos hem instal•lat a Salt, no hi acudeixo tant com unes setmanes enrere. Esta setmana passada només hi he anat una vegada. Lo bus L4 t’hi porta i t’hi torna. I sempre ve de gust deixar-se seduïr pels carrers del Barri Vell, fer el
A voltes oblidem. Potser no podríem viure sense oblidar. Oblidem allò que ens ha perjudicat. A voltes m’agradaria oblidar certes vivències. Tanmateix, no puc. I per a res voldria oblidar el record que guardo d’en Salvori, del seu somriure, del seu tracte, fins i tot de la seua grandesa física i d’alguna de les seues
Aquesta matinada s’ha mort en Salvori Villar, un homenot de Tarragona, pastor evangelista a l’església del carrer Caputxins. Un home bo, entranyable, d’una gran humanitat i saviesa. El recordarem amorosament, amb estima, tal i com ell va viure i ensenyava a viure. Descansa en pau, amic.
I Recordo els banys a la séquia mare. Mos deixàvem arrosegar per la corrent de l’aigua. De presa en presa, de passarel•la en passarel•la. A voltes vèiem una presa sense cadenat i contàvem los gripaus i les granotes absorvides, vençudes per la corrent de la séquia que regava los camps de la foia, corrent avall.
En arribar la nit de la seua vida s’adonà que havia passat l’existència teixint mentides que ara li feien feixuga l’existència. No sentia, no tenia remordiments, però ara se li feia més penosa una vida irreal. Que els jutges fins i tot havien dubtat del seu relat, però a la fi sempre havia sortit vencedor.
I La meua ànima fa la migdiada després de llegir aforismes de Nietzche. Al cap d’un parell d’hores em desvetlla i em poso a caminar cap a la dalt de la serra per divisar el paisatge desert on els homes sembren per a treure’n quatre rals al cap del juny. Aleshores recordo que si he
A voltes jo mateix oblido la meua ombra, una ombra corbada com una pena que hom arrossega i amb els anys ja no és possible d’adreçar. Així i tot, quan hi penso, faig que l’ombra siga altiva, recta. Normal. Quan hi penso. M’estimo la llibertat i parlar sobre ella. Què és la llibertat? Consciència? Silenci?
I Ha arribat lo temps de retrobar-me, de transformar la substància i el temps en un bell somni o en una tragèdia i deixar que l’ànima es perde en un laberint, sense pànics a la matinada, sense angoixes als migdies i sense mapes on trobar els refugis que potser em caldrien. Només somniar, només emmirallar-me
Potser fa dos anys, potser més. Recordo que en algun moment vaig escriure al bloc sobre el meu amic Jota, en Jordi Juan, que a banda de ser un advocat de causes perdudes és un dels meus àngels a la Terra. La nostra vera amistat es remunta a l’any 1999. Ell estudiava Dret i jo
La mandra d’aprimar-se per prescripció mèdica em porta per camins trepitjats. Al llarg del juny fins a dia d’avui he passat de pesar 93 quilos a comptar-ne 87.5. Està bé, que vaig pel bon camí. O pel pedregar, si tenim en compte que tot això ha estat possible gràcies a abandonar la pastura i suar
Conten que esta vespra plourà. I cal. Ma mare em conta que esta setmana ha estat a l’hort. Un hort generós, de terres argiloses, ben regades a manta, i que ha collit los melons menuts, les tomaques ja massa madures i les asbargengues esquifides. Massa calor. Lo reg de suport de cada divendres no ha
Avui és 25 d’agost i Gelosies, rutines i costeres amunt pren lo relleu dels Migdies al terrat. Les llampades seguiran a l’ordre del dia i de fet no canviarà la substància de la matèria, ni l’ànima. Estic esperant lo bus que em porte a Les Cases. Avui hem plegat d’excavar a les tres. Pels autònoms
Els meus poemes tenen un vincle especial amb els migdies. Els migdies com a metàfora de tot allò que ha estat revelat i tot allò que no pot restar ocult. Escoltant les conferències de l’Oriol Jara, amb qui vam compartir algunes classes al Batxillerat, a l’Institut Joan Pelegrí, a Hostafrancs, m’adono que hem passat per