I
Conten que la felicitat no existeix i ho justifiquen dient que, en qualsevol cas, la felicitat es compta per moments. Per estones. Evidentment, no hi estic d’acord. La felicitat, a voltes, cal sortir a cercar-la. I no em refereixo exclusivament a sortir ‘de casa’ o ‘de l’entorn’, que també podria ser, sinó també a sortir d’un estat de preocupació o tristesa a través d’un exercici mental com llegir, escriure, conversar, escoltar… Diuen que a voltes ‘la processó va per dins’. Si és certa la dita, cal dir que també ‘la felicitat va per dins’. És a dir, pots aparentar ser la persona més perduda i trista del conjunt i alhora aquella persona verament feliç que en té prou en vore que al seu entorn hi ha harmonia i la gent està contenta. Conec gent que en té prou en compartir un estat de ‘bon rotllo’ per ser conscient que se sent feliç. Perquè és feliç, realment. Hi ha gent, com jo, que li agrada la solitud. Entenc perfectament que això et projecta de cara a la societat com un estrany, la qual cosa val a dir que a mi no em preocupa gaire. Assumeixo que en la solitud experimento una felicitat només comparable a la companyia de ma filla Aran. La solitud és complexa i fràgil. Conec gent que té pànic a estar sol. No saben viure a soles. Jo penso que per viure en companyia primer has d’aprendre a sentir-te sol, però potser això són figues d’un altre paner.
II
La solitud és la meua casa, però m’encanta sentir-me acompanyat per la gent, pels amics i pels familiars. D’una altra manera, us mentiria, però és que els meus amics saben que m’estimo la vida solitaria. Fins i tot m’agrada recordar vells amors i sentir la seua distància des de la tristesa. La tristesa, per mi, és dolça. És dolça com una absència. Com la meua absència, aquella que ja no puc vore. Jo no vull curar-me de certes absències.
III
Doneu-li les voltes que vulgueu a l’assumpte i al final anireu a raure al començament: l’amor ho pot tot. Totalment. No trobareu una veritat filosòfica i metafísica més infal•lible que aquesta. No li digueu misteri: digueu-li amor. Amor a Déu, amor als fills, a la parella, a la mare, a la terra, a una passió, a un coneixement, a un cas, a una tesi… Qui viu conscient que l’amor és el pròleg, no perd mai el temps i pot estar segur de no caure en l’error. Viure amorosament amb l’entorn, tot i que no t’estalvia disgustos i situacions adverses i punyents, t’obre els camins cap a la certesa, cap a la veritat. Qui s’irriga des de l’amor, troba els camins de la veritat.
IV
Jordi, m’he fet gran, tio. M’he fet gran sense tu, ni les teues ganes de menjar-nos d’una mossada esta vida. Ara sé, però, que no envelliré sense tu, sense el teu record. Fins i tot sense allò que m’imaginava fa uns anys, abans de la teua partença, que podíem arribar a fer plegats. A voltes penso que em veus des de la teua posició privilegiada, allà a dalt, al Cel. Voldria que em veiesses alegre, però la veritat és que a voltes em costa ser aquell valent que travessava barrancs i no tenia temor de res. Ni dels gripaus, ni de les serps, ni de la colla dels grans.
No t’imagines com t’enyoro, amic. Esta és la veritat.
Em vull cuidar, ara ja sí. No és que m’abandone, és que necessito recuperar l’amor propi. És com si la meua felicitat depengués del judici dels altres, en part, i això no pot ser. No està bé que siga així, però entenc que tot té un camí. Tot té un camí i tot és amor.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!