I
Ha estat brutal, ha estat un sotrac, ha estat menys que un accident, però molt més que una mossegada als llavis. O als ous.
El sol roman cobert pels núvols, el cotxe segueix aturat allà on encara no vol engegar. Avui, diries, tot és una costera amunt. Ho preveies al despertar, però saps que allò que ha de venir pot ser molt pitjor. Peus de plom, ment oberta, sang freda. I el cap? Més val que procures una bona estança pel cap, perquè potser et caldrà.
‘Coses del canvi de temps: la primavera’. La primavera s’escola per tots els racons d’este oceà inabastable. Sents com l’angoixa de tornar a vore el rostre del mal t’incomoda més del que pensaves. I què? Has vençut el mal totes les voltes que t’ha plantat setge. I ara? Ara saps que aquesta pau serà duradera, car no es tracta d’una treva, sinó d’un canvi. Un canvi brusc sobre les testes dels mentiders i dels cruels.
Respires a fons: una poesia va covant-se en les neurones que tens al cor. És una poesia sobre l’impossible, sobre el miracle, sobre la felicitat dels justos, quelcom bíblic.
Si a la fi, en un tancar i obrir d’ulls, la revelació no es complís, si passés de llarg, si tot fos una angúnia, un fals pressentiment… Oh, càndida rutina! La fortuna ve a morir sobre les meues vestidures i encara he d’acabar un treball del màster! Oh, domenge, sempre en domenge, les presses i els viatges!
II
Este poble cau a troços. Creu-me. Hi ha qui viu d’esquena al sol, hi ha qui viu sense golfes, ni terrat. Tot pareix provisional I decadent, però t’has salvat. Oh, la terra!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!