Solcades

Una mirada al mar. A la mar. Romandre a la mar, com los pescadors del meu poble. No voldria morir sense tenir la mar a la vora. La mar de mon besavi, pescador de Les Cases, i de ma iaia. La mar de les alegries i les penes. La mar de les grans passions, com aquella de la Laia de l’Espriu. La mar i el Mestral. La mar de mon tio Antonio, que va sobreviure a un naufragi amb lo llaüt i més mort que viu va anar a raure a la platja de Peníscola. Mon tio Antonio, son iaio de mon cosí Vicent, este home de la meua edat que només enyora la mar de la Pobla de Montornès estant. Lo tio Antonio, Pitarch, que m’aviava a buscar els Celtas a l’estanc i em donava cinc pecetes per a caramelets d’a pela. No tenia temps. Només remendava la sèssia. La casa de la tia Joaquina i la casa on nasqué ma iaia, Ramoneta la faldudeta. La mar de mon padrí el Paveto. La mar que un dia gairebé se m’emporta. La mateixa mar on jo i Petxina agarravem pops, nuets, allà a la cala de la Margarida. I la remor de la mar i la seua companyia quan marxo a dormir. La mar que una nit, amb mon padrí, pescant al curri amb la puntona, vam desitjar que mos tornés a terra. I el padrí va patir, però vam fer cap a terra mirant els estels. Ell mirant lo cel i jo arraulit al motor, amb un déntol gegant als peus. I jo era feliç, no tenia temor de morir. Perquè la nit era calmosa, no bufava el Mestral. I el padrí patia per la benzina. I jo era valent, menys valent que ell però més poeta que ell, home de mar, mig arruixat, ja se sap. La mar de la meua infantesa, la dels bous, la de la xalera, la de l’embelat i les festes d’Agost. Ho he dit: no voldria morir sense tenir la mar a la vora. La mar maridada amb la tardor, amb les pluges. La mar maridada amb l’estiu i els xiscles de quan teníem onze, dotze i tretze anys, al Marjal. I el port i la llotja i l’olor del gas-oil i la canyeta i la mà cosida pels hams. La meua mà cosida pels hams.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!