I
Cauràs de cul: no et fies dels aduladors. De fet, calla. Això m’ho contà ma iaia, que coneixia moltes rondalles. ‘No et fies de la calma, no et fies dels que sempre se’n riuen’. Ma iaia desconfiava. Era desconfiada i orgullosa. Republicana de mena. Com jo.
Una persona amb moltes cares no té honor. No es mereix la teua complicitat.
II
La Diagonal s’ha tornat a vestir de verd. Recordo quan anava a córrer. De Maria Cristina a l’Illa. De l’Illa a Maria Cristina. Dues voltes. Anada i tornada. Alguna volta, amb en Pucu, acabavem a Can Deu, a fer tres o quatre manilles a la botifarra.
Ara mateix escric des del bus que em porta a casa, a Les Cases, lluny del barri.
III
Fa dies d’estiu. Diuen que havien de baixar les temperatures, però ves. Tenim això. Fotre.
IV
Durant uns dies vas creure que Déu no podria, que al marge de la teua bondat hi havia el precipici i au. Gent sense valors, covards de mena. I no. Una altra volta Déu va sospirar per a fer-te contenta. I la resta era un silenci, però Déu va voler que t’estimessis sense mesura, fins a vèncer.
Aquell silenci era el mateix silenci que un dia va foragitar els teus enemics, aquells que havien conspirat contra tu.
Per què tems ara, doncs? Les ombres més fosques jo mateix les he apartat del teu camí i ara només has de caminar. Camina i estima. Camina estimant i no tingues més recança que l’enyor pel teu poble i la teua gent.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!