Amb esta cançó que portes als dits, arriba, munta les escales i fes-me una biòpsia al cor. Allà hi tinc un femer sense palla: només xerrit.
Si vols pujar a les golfes, ja coneixes lo camí. Fes dringar les esquelles de mon iaio. Escull, d’entre totes elles, aquella gegant, la dels mascles cabrons. Sacseja-la fins que la vesprada mos pose ales.
Però ara fes sonar esta cançó que portes als dits i que tant m’emociona. Juraria que sense ella el meu món s’enfonsa com una casa de cabirons de fusta i llar al terra.
Recordes quan vam viatjar a Mirepoix? Ara no hi ha vida més enllà d’estes finestres que miren al mar. Tu i jo, tantes voltes ensopegant amb los mobles i les cantonades de les parets.
Hauríem de tornar a creuar la frontera. Voldries acompanyar-me? La motxilla espera.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!