Quan sigue, que els bancals s’alcen com los pins i sorgeixin les paraules de la raó dels pobres. Que els bancals s’alcen com los pins i les paraules esdevinguen realment fronteres en favor dels pobres i desvalguts. Que els bancals s’alcen com los pins i arreu esdevinguen realitats en favor dels presos, els malalts i
Ulls de pruna, pell de cor de ceba, les voltes que he viscut vora la mar contemplant les boies de colors més enllà dels fars del moll, de nit, i a la fi esdevenien vaixells que venien a rescatar-me. Oh, sonets que mai escriuré per ineptitud, vaixells ancorats a la platja on mon besavi arrossegava
Un dia d’esta setmana passada vaig vore per ‘la seua’ l’anunci del Gran Recapte. No tinc res en contra que es recapten diners, menjar i el que calgue per ajudar les víctimes que este sistema capitalista i antihumanista s’emporta per endavant cada dia, però vull fer notar que el supermercat del meu poble llença cada
Què vens a contar-me ara? Que les paraules no cauen al buit? La lletania de sospites contra un món hostil a la llibertat? Càndida remor de violins i flautes dolces, jo també tinc pensaments horribles sobre la naturalesa humana i m’esporugueixen los crits que profereixes a les estrelles de la nit. La remor del Mestral
I Al teu costat vaig sentir-me xicotet. Mai vaig dir-te que t’estimava i de seguit no sentís unes ganes d’escriure per no plorar. Hi ha rutes que mai vam fer junts, però jo tenia l’esperança que tornesses algún dia, algún dia d’hivern, potser per tornar a l’hivern aquell que vam conviure a Girona. II Tot
Lo 17 d’octubre de 2010, una bona colla de ciutadans de Tarragona (la ciutat on vaig exercir d’arqueòleg una bona colla d’anys i la ciutat on va néixer ma filla Aran) vam consultar-nos sobre la independència dels Països Catalans. D’això en fa 12 anys, però jo en guardo moltes vivències precioses, molts records entranyables, fins
Hi ha una cronologia vital, íntima, emocional. Hi ha el temps i els temps, en plural. Lo dia més emotiu de la meua vida, lo temps que va marcar un abans i un després en la meua vida va ser aquell 14 d’abril de 2011, a Tarragona. Aquell dia va néixer ma filla Aran i
I En aquest costat del mar els indrets queden isolats com més oblidats i estranys, incerts com un viatge llarg que hom empren una tarda cap a terres remotes per començar de nou i amb el temps oblidar-ho tot, aprendre una llengua, adoptar uns costums i buscar una nova feina. Descobrir que allò domèstic és
M’he llevat a les 4.38. M’he dutxat, he fet la bossa, el frontal i he muntat a la Font del Burgar. Necessitava caminar, recuperar la calma de la serra, respirar. De tornada, per uns moments, una guineu em seguia el rastre. La Lila se n’ha adonat. Ara escric des de casa de ma germana, a
I Torno de l’hospital i com sempre que torno de l’hospital -de qualsevol hospital- sento profundament la necessitat de donar les gràcies. Gràcies a totes les professionals que esta vesprada m’han atès i m’han fet tota mena de d’analítiques que feliçment han sortit totes bé. Gràcies de tot cor a les professionals de l’Hospital Comarcal
Barcelona crema. La meua família ha tornat a Ulldecona i jo ja fa més de 10 anys que visc a Les Cases (a voltes també a Ulldecona). Barcelona va acabar amb la paciència del malestar del soroll, lo consum i, per què negar-ho?, la inseguretat. En néixer lo seu fill, lo meu fillol Pau, ma
Este migdia l’he passat a Les Coves de Vinromà, al Baix Maestrat, sanejant unes granges de ‘tosinos’. Per bé que matino, a quarts d’una passava per Traiguera fins arribar al tros, a Ulldecona, del Castell fins les Moles, gas. Però jo lo que vull advertir amb estes ratlles és que al forn de les Coves
I La tardor, per ser l’estació més amable, és fràgil i elegant. La tardor és l’estació de la raïl i la rosada, de les reconciliacions i l’abundància, de la fortalesa i les revelacions oníriques. La tardor és un estat de la ment i, per tant, de la matèria, un acabament, un acomiadament, un silenci aferrat al brancatge
Avui m’he trobat francament malament. Marejat, amb dolor als ronyons… No soc gens amic del Nolotil, però me l’he acabat prenent amb el cafè i finalment m’he recuperat. En plena catarsi, he pujat al pis de ma mare i se m’ha ocorregut endollar-me a la ‘tele’. Tot just començava un programa que es diu Planta
Dissabte passat vaig anar al Centre Obrer de la Sénia per assistir al passi d’un documental interessantíssim sobre la història del moviment obrer a França. Vaig anar acompanyat del meu amic Toni. Va ser un plaer retrobar-me amb l’amic i blocaire de la casa Jordi Martí, el qual mos va donar tota una lliçó de