Miro com tremolen les meues mans. No ho sé, jo no entenc per què, però ara he recordat aquell dia ventós i gris que vaig dur-te encara de nit fins la banya del Trabucador i vam passejar per la sorra agafats de la mà i mos anàvem aturant i besant de tant en tant, amb lo fred al cos perquè encara era hivern. Quin dia ventós i gris més guapo vam passar!
I en tornar a Tarragona vas quedar-te al pis que tenia llogat. I l’endemà era domenge i no vam sortir de casa. I l’endemà dilluns no vas marxar i jo vaig anar a treballar i quan vaig tornar em vas explicar que tenies una malaltia greu, que havies preferit no dir-m’ho fins aleshores per no espatllar res. I de seguit vam fer l’amor una altra volta i després vam anar a sopar a un restaurant del costat de casa.
I en tornar a casa vam fer l’amor una altra volta i una altra i vas adormir-te sobre el meu pit. I jo t’acaronava el monyo mentre tu roncaves. I en un pic vaig comprendre perquè feia anys que vivies sola, molt modestament, però en pau i llibertat en un poblet gairebé desert del Pirineu.
I vaig comprendre que tota aquella història nostra no aniria enlloc, que jo no podria fer front a res del que calia per romandre junts. Que potser m’equivocava, que tant de bo m’equivoqués, però molt pronte la realitat es va imposar.
I aleshores vaig ser jo qui també va emmalaltir. Vam convindre que sempre mos estimaríem, que tot plegat només havia estat un començament a la nostra manera, que potser era encertat separar-nos per poder, amb el temps, abraçar-nos i estimar-nos, retrobar-nos en l’amor, no deixar que la por mos atenallés i mos fes invisibles i estranys.
Vas dir-me: ‘Seré per sempre la teua amiga de la muntanya’. Així va ser sempre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!