I
Ha passat desapercebut, d’esquitllentes, això dels mitjans escrits de preguntar-se si havíem arribat a la fi del Prucés. Això em fa riure, com aquella pregunta que li fa el periodista a l’Eudald Carbonell sobre el quan i el com del col•lapse i aquest li diu que ja hi som. I punt. És a dir, una manera elegant de treure’s de sobre un fangar. I tururut, qui gemega ja ha rebut.
Mentres uns s’encaparren en viure en lo seu matrix particular, els altres es veu que ara els hi hem de riure les pedanteries i, per variar, fer-nos passar per idiotes.
II
Mentrestant, Pablo Hasél segueix empresonat. No se’n parla gens.
III
ERC es pensa que les sigles ho aguanten tot, però això només passa allà on la democràcia fa aigües i el joc és brut, com a Espanya. Que en qüestió d’anys este partit desaparegue del mapa polític serà un símptoma positiu a l’hora de valorar l’estat de salut del separatisme.
IV
Però cal relativitzar sempre que es puga. Ningú està disposat a assumir el paperet de l’Aragonès President. Este xic és un ninot de palla fet a si mateix. Un professional de la política, un altre llast pel país. Quan el facin plegar s’amagarà al seu despatx d’expresident i a viure. Catalunya, en este sentit, no té res de diferent amb Espanya. ERC i el PP son dos cagalls idèntics. I el xiquet ja venia amb ‘carrera’ a les esquenes.
’Catalunya 2030’, recordem. Encara tenen la cara de preguntar-se si el Prucés s’ha acabat, els ‘senyoros’ de la premsa? Què se’n vagin a cagar a la via.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!