Si no fos perquè a ma filla Aran li agrada i es desviu per l’Illa i el barri i els berenars llargs, ara mateix em sentiria una persona trista. ‘Veus, filla, ací hi havia el Camp de Les Corts’, on ara hi ha un edifici de pisos horrible, espantós, com tots.
La meua ciutat -la ciutat on vaig néixer- em posa trist. És una tristesa que beu de l’opulència, de les entranyes del sistema, del caos, del consumisme, del soroll, de la manca de bellesa, de la pressa, de l’absurd d’anar amunt i avall i anar pagant car per a merdes de tota mena, la majoria prescindibles en un estat just i sà.
Per sort, tot és cosa d’un parell de nits i tornar a la pàtria ebrenca, on també hi tinc la casa dels meus progenitors. L’ordre, la solitud, lo silenci, la netedat, la cosa agradable, habitable, lluny de la massa i a prop de Déu, la mesura i la raó.
Estos dies veig imatges de Buenos Aires i penso: ‘Quina injustícia, quina barbaritat’. La massa és senyal d’alguna gran -seminal- injustícia, i mai té raó. Mai. Los catalans sempre hem estat capdavanters en democràcia perquè sempre hem anat a garrotada llimpia entre natros a pidolar la llibertat a Espanya. En este sentit, podem sentir-nos cofois i orgullosos.
A mi no em voreu mai a la Via esta de la Diada. Només vaig ser-hi una volta, la primera, la de l’enllaç principatí, i perquè volia estar a la banda de Vinaròs (tram 1), perquè la meua nació és allà on es parla català i perquè vaig enganyar el meu amic de l’ànima Pocurull per a que m’acompanyés.
Doncs ara és normal tenir vides de merda, precàries, monòtones, sense misteri, i sortir dels corrals com endimoniats quan guanya un equip de futbol. Una cosa no s’entén sense l’altra. Quina salvatjada. On hem arribat?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!