I
L’alegria del Nadal va tornar a la casa i volia quedar-s’hi fins ben tard. Fins que l’hora de tornar a Nonantola fos ben passada, fins que del foc en quedessen los encenalls només i fos la primavera qui encengués lo següent foc, que és lo foc que desvetlla la llavor del seu somni dolç com la mel de les abelles o el teu bes.
Que les guerres tornen a l’origen i l’origen siga un altre o s’equivoque.
Potser natros mos vam equivocar. Qui sap si les portes de les coves eren només dibuixos i la nit va tornar a l’origen i l’origen va perdre’s a l’alba, en obrir la finestra. La finestra de veres, arruixada amb ginebra o orxata.
Desig de besar-te la llomada, de jugar a estimar-nos i dir-nos coses.
Que les guerres tornen a l’origen i l’origen siga un altre o s’equivoque. I jo m’equivoque. Que siga un error haver viscut sense tu. És així, inevitablement, lliurement, sense misteri: Un error haver viscut sense tu, sense la treva dels vells, sense raó, sense motiu.
Recorda que natros vam néixer per cagar-nos en tots los límits.
II
Per un instant m’has vist buscan-te la teua ànima. Ha estat l’instant de trobar-nos, tu asseguda esperant la teua parella per a sopar, jo escrivint estes històries.
He estat tants anys esperant que vingueres amb la nevada! Però la nevada va arronsar-se, com los dèbils, com los governants de la meua nació s’han arronsat quan més ganes de vèncer tenia el poble.
Era obligat vèncer. Vèncer sense èpica, sense més recompensa que la llibertat col•lectiva. Per honor, doncs. Vèncer i tornar a vèncer en la darrera envestida.
III
No tornaré a beure cap gintònic i que la vida m’atravesse com un ganivet en arribar les dotze del migdia.
De sobte m’he adonat que estic sol, però demà serà diferent. Demà tot serà, d’alguna manera, diferent. Quin misteri, tat?
Cuidem-nos. Vulguem-nos. Construïm poc a poquet, mansament, la nostra torre. I a morir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!