Ara sé que envelliré prematurament, com fins ara. Jo als sis anys ja estava esgotat de tanta escola i era ben conscient que allò havia de durar una eternitat. Sempre vaig odiar l’escola. I si no fos pels amics i que l’escola tenia bons professors -amb alguna rara excepció- hauria estat insofrible. Però la veritat és que sempre vaig odiar passar tantes hores a l’escola i a la ciutat. Em faig mal dient això, perquè sembla com si despreciés la meua vida i l’esforç de molta gent, però jo de ben menut volia viure a la muntanya, ser autosuficient, tenir animals al meu voltant i viure molts anys.
Desprès, durant 14 anys, vaig dedicar-me a l’arqueologia i ara visc al camp sense aparcar l’arqueologia. He triomfat, tot i que des de fa 11 anys la meua font de felicitat és compartir la meua vida amb ma filla Aran.
A la vida he estat afortunat, tot i que als 6 anys hauria donat la meitat del que era per viure aïllat a les finques de mons iaios.
Ara sento que ho tinc tot i estic en deute amb Déu i faig el que puc per col•laborar amb la parròquia al servei de gent desafavorida. Em reca tanta sort. Em reca que algún dia m’arribe la mort. Em reca ser pobre i ser ric alhora.
I no, us mentiria que, comptat i debatut, us digués que la meua vida siga una bassa d’oli, senzilla, resolta, no exempta d’alts i baixos. No ho és pas, però me l’estimo i no la canviaria per cap altra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!