Les meues patilles hi son. Estan presents. Estan allà on vaig, només faltaria. Patilles son patilles. I ara ja sí han quedat assimilades al paradigma de la meua realitat, irreversiblement.
Passaran les hores, passarà fins i tot este post, però les meues patilles no passaran de qualsevol manera ordinària.
Sempre a punt, tant com puc. Allí.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!