Solcades

Sempre m’ha sapigut greu que un simple ajudant de moliner que, a diferència de jo, no té ni el títol oficial de Mestre d’almàssera, una volta que jo estava fent cua al molí per entrar una parada d’olives em tractés d’artiste des de la tolva estant. ‘Tu espera, artiste!’

Los artistes com jo sovint, sovint, hem de deixar passar astracanades d’este estil. I és que a la meua contrada ser titllat d’artiste (amb -e final, per a més dolència) és com ser titllat de persona incapaç en algun sentit i, per tant, susceptible potser de ser advertida o distingida amb alguna poca-sucada a mode de complement directe.

Jo soc artiste i, com a tal, una persona capaç de projectar en la realitat aspectes sensibles ocults en la naturalesa mundana, és a dir, aquella que només és comprensible a través dels sentits humans, sense misteri, sense trascendència, sense paladar en les paraules dites o escrites, però també en les paraules no dites o escrites, és a dir, en la pròpia raó existencial, en el fet de projectar-me en relació a la resta de mortals.

Rudolf Steiner va haver d’escriure coses aparentment molt series per concloure sense concloure això que acabo de dir. Perquè soc un artiste i és just que reivindique la meua potència en l’ordre sensitiu de la matèria i els sentits que la fan possible de copsar, mesurar i, per tant, anomenar.

Però los artistes no dixem de ser persones humanes, persones imperfectes, limitades per les nostres pròpies dèries que no fan res més que advertir dels nostres profunds desconeixements de la ciència, de les propietats ocultes encara en este món que anomenem de mil maneres diferents amb una supèrbia i un convenciment que espatarren.

Per això cal ser prudents, sempre. Per això paga la pena ser prudents davant d’aquell que amb certa mala llet mos titlla d’artiste. Qui sap si darrere la seua mala jeia s’amaga un ésser certament capaç de trascendir més que un vulgar ‘artiste’ com jo, un entre tants, malgrat lo seu lloc provisional a la Terra siga la tolva i tinga censurat apropar-se a la sala de màquines, a la batedora, al decànter, a la centrífuga vertical, per destraler, per ignorant, mai tant, per rústec.

Certament, lo misteri atenalla les nostres vides i a voltes és millor acceptar que tot és molt confús abans que sentenciar qualsevol cosa, fet, esdeveniment, murrieria com esta que acabo d’escriure i tu acabes de llegir per ventura pensant que tot plegat es tracta d’una bogeria o una ximpleria. I amb raó.

—

Nota: Imatge corresponent a un instant fugaç i concret de l’assaig de la Passió d’Ulldecona d’enguany aconseguida a partir d’una fotografia de la María José.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!