Solcades

Eduard Solà Agudo

5 d'agost de 2021
0 comentaris

Recompte de matinada

Ma mare m’ha demanat que la despertara pronte, que vol prendre el bus de tres de cinc, el primer del dia que l’ha de du fins a Tortosa, on avui han fet la nit ma germana i son fill -el meu nebodet Pau, de poc més d’un any-, a l’Hospital, a causa d’una gastrointeritis que és probable que acabem passant ma filla Aran i jo. Coses de les guarderies. Virus. De fet, ja tenen l’alta mèdica, però per bé que al bracet d’angelet només li han trobat la vena per extreure el poquet de sang necessari per confirmar que tot està correcte, han hagut de passar la nit per a hidratar un Pau que, a jutjar de ma mare, és dècimes menys belluguet que no era pas jo, la qual cosa no sé ben bé per què però m’alegra. Potser m’alegra per allò de que fa gràcia sentir-nos referenciats a través de l’altre i també per què em distreu vore com emprèn este repte d’anar passant lo temps donant-ho tot a la pista de ball, incondicionalment.

Hem sopat la mar de bé al Xaloquet, després de l’odissea en la recerca de la clau de casa, que no apareixia fins que ha aparegut al moneder de ma mare. Perdre les claus és un capítol que sempre es reinventa a la història de la meua família. És tant propi dels Solà com la seua educació marcadament religiosa. Els Solà som despistats de mena, amb una visceral i recurrent tendència a focalitzar la badoqueria a través de les claus. I avui, tot sopant al Xaloquet, en fèiem un petit recompte, a fe de Déu esbiaixat per incomplet, que feia riure a pleret a ma filla Aran.

Ara mateix son les 4.06 d’una nit de ventolera. M’he adormit ben bé tres hores, ací al terrat, després de rellegir la narració que Manel Ollé m’ha fet arribar per carta gentilment i que m’ha emocionat tant que ja en compto tres lectures. Hi dedicaré un post ací al bloc, però primer necessito païr la lectura. Les lectures que marquen s’han de deixar reposar perquè és aleshores quan les retrobes en la vida que ens passa sense adonar-nos-en, en una conversa, en un paisatge, en un silenci, en una idea que en realitat és una emoció retrobada, com si es esperés ser recuperada d’un indret eteri per ser reencarnada als escacs de la vida real.

Ara he avisat a ma mare que pronte passarà el bus. Des de que soc pare no em qüestiono res en relació als fills. En este cas, que ma mare no vulga esperar una hora més raonable per retrobar-se amb sa filla i el nét. Jo, donat el cas, hauria fet el mateix. La paternitat m’ha fet més humil, en el sentit de comprensiu. Se n’han de viure i de grosses per a acceptar que hi ha coses, afers, maneres de viure, que val més respectar.

Dijous. Ahir, abans de sopar, vam passar pel corral. Em fa patir que tornen els lladres a fotre’m los animals i tots los ferros, que no en son pocs. Cada dia, quan arribo aparco a prop del corral i surto de la furgoneta, imito en veu alta el parlar de les cabres esperant una resposta que no sempre arriba. Aleshores, fins que no les retrobo passo uns segons preocupat. Jo sé que passaran los anys i encara tindré present lo dia que em vaig trobar lo corral buit i amb restes de sang mesclada amb la palla. I sabeu què em fa més mal de l’escomesa? Imaginar l’estrès que devien passar els meus corders en mans d’aquells criminals. Deixem-ho córrer, però, i que passem un bon dia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!