Solcades

Eduard Solà Agudo

3 d'agost de 2021
0 comentaris

Unes notes

I

El coi de psoriasi. Ara, quan ma filla dorm, m’he untat tot jo d’una crema que du corticoides. He anat col•leccionant pots d’aquesta crema durant el que portem d’any i ara en tinc cinc. De tant en tant me’n poso, però ves, no puc tractar de soca-rel la meua psoriasi perquè tinc els triglicèrids un xic per sobre del que estableix el barem. Això és així i porto més de tres mesos sense menjar carn, ni embotit. Com si jo fos un vegà, mai tant. Tant se val, però la psoriasi s’ha estancat. No va a més, però tampoc desapareix. Deixem-ho córrer.

II

Les patilles, per la seua banda, van poblant-se. Els qui seguiu el serial de les meues patilles he de confessar-vos que ja m’hi he avesat de sobres. Ara us afegiré una dada que potser no encara no coneixeu: L’origen de les meues esplèndides patilles. Doncs bé, he de dir que van començar durant el Confinament. Que no, que no tenen dos dies, ni un any, comptat i debatut, que el fet que ens ateny és més antic i, per cert, poc meditat. Que no és allò de dir ‘és que portava anys pensant en deixar-me créixer unes senyores patilles i el Confinament va ser l’excusa per…’ No, la idea va sorgir de manera espontània, com ho son les coses importants de la meua vida: Improvitzades, foc a la barraca.

III

Tinc moltes ganes d’anar als bous. La festa major pel meu gust es limita als bous i al ball. I des de fa uns anys, només als bous i les havaneres, perquè el ball deixa molt que desitjar perquè no hi ha orquestres com les d’abans. Molta llum, molta collonada i tot plegat una poca-sucada moderneta. A vore, que el paio que toca la trompeta ha de suar la cansalada i no parèixer que està a una boda de revista. Per això em deleito més amb les havaneres. Bous, ball (malgrat tot) i havaneres.

Si seguiu la meua afició pels bous sabreu que tinc tres places favorites -Ulldecona, Valentins i Càlig- tot i que en general m’agraden totes les places.

IV

A l’abril, a última hora, vaig retobatar tota l’horta per plantar arbequines. Doncs bé, la merma ha estat mínima: Només s’ha assecat una sola olivera. La resta, bo i regant, han agafat bé, la qual cosa era previsible si tenim en compte que estaven empeltades d’ullastre.

Si mai heu de comprar oliveres demaneu que el peu siga d’ullastre. L’encertareu. Los antics sempre feien un peu d’ullastre perquè era l’única manera que l’arbre tingués prou empenta per sobreviure al secà. Que si sabeu empeltar, de collons, però si no en sabeu no vos compliqueu la vida, creieu-me.

V

Ha plogut i si no passa res greu arribarà la tardor, que és l’estació de l’inici. Tot comença quan minva la claror i és temps d’anar a la Terra Alta a deixar-se perdre pels mil i una marrades que hi ha sota un cel majestuós i imponent com només lo coneixereu a la Terra Alta, que és la comarca principatina que Déu va voler regalar a Catalunya per a festejar la follia, la qualitat de foll, i per aprendre a respectar el silenci i les coses sagrades, que per alguna cosa son sagrades. Així que arriba la tardor, jo em perdo per la Terra Alta. Endreço el corral de les cabres, els poso bona cosa d’alfals en fulla (res dels granulats de moda), bona cosa de blat, i camí cap a Vilalba, on hi tinc un camí predilecte i propi per deixar-me l’ànima. Per donar-la a Déu, si la volgués, perquè és seua.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!