La meua tardor està mancada de pròleg. Hem menjat xai i vedella, però sense gatzara, sense càntics a l’hora del cafè, aquella hora més certa que real, terrosa, amb un toc de misteri. Per estos verals curulls d’argelaga fa de bon passar el Nadal, esperant la pluja o esperant la neu que, diuen, ha d’arribar
M’encén lo sol escolant-se pel costat del balcó. Diuen que nevarà ací al Montsià i a la Noguera m’esperen per anar a triar xisquetes. Diuen que és possible que neve ací, al litoral, a Les Cases. Tant de bo neve i l’aiguatge faça créixer el cereal dels camps sembrats. Mentrestant, em manquen hores, com tots
A la font de la felicitat sempre hi brolla l’aigua neta que baixa dels cims de les muntanyes, les muntanyes emblanquinades per la neu, colossals, solitàries, distants fins que t’hi apropes a estimar-les, a recórre-les, a descobrir los seus secrets i la seua màgia. Voldria que la vida fos un ascens més que un descens,
Nadal. Lo cerç bufa amb ganes. Quan minva, torno a la feina d’espollogar els arbres. Fa anys que no els he tocat a fons perquè he volgut esperar a que es formessin després d’una espollogada de regeneració el 2015. Ara els cal una bona aclarida, ara que les rames pengen amb harmonia. Diuen que ‘al
Hem dinat peus de porc i en acabat he fet allò que feia ma iaia Ramoneta, allò de sense dir res prendre unes tisores i un cabasset i tornar somrient amb uns brotets de romaní i farigola que col•locava sobre les brases del foc a terra amb un cert ordre, no de qualsevol manera. I
Avui he tingut un somni que m’ha deixat tolida l’ànima i la raó i ara cerco en el silenci una mica d’escalf per a l’enteniment. Un xic de calma després de du al molí una bona pesada d’olives que a rossegons he carregat esta vespra. Mentrestant, les hores reforcen la idea que ha estat un
Aturaria el temps així que se senten belar les mares i les cries, que sempre coincideix amb l’hora dels crepuscles. Quan lo cel pren matisos i cada matís du una emoció diferent, una record o un pensament que va amb natros sense ser-ne conscients.
I Lo temps ha passat de llarg. Millor. D’una altra manera los camins haurien desaparegut, coberts d’argelagues, matisses i romaní. Los dies haurien esdevingut més tristos, més lents, més sorollosos. Bé, potser no. Potser no hauria estat ben bé així, però és segur que ara no estaria ací, davant d’este foc, escrivint després de fer
Enguany lo Calendari dels pagesos compleix 160 anys. Això vol dir que mos hem de remuntar fins el 1861 per retrobar-nos amb lo seu primer any de publicació. I què passava a ca nostra el 1861? Doncs segons conta la Viquipèdia, aquell any va caure un meteorit a Canyelles, s’inventà el pedal de la bicicleta
Volia volar, tornar a les muntanyes. Havia pensat o imaginat què sentiria aleshores i sospitava que res de l’altre món, res que no hagués sentit cada dia d’aquells anys pasturant per aquelles terres curulles de matisses, romaní, argelagues, de garrics amb glans i migdies asfixiants a l’estiu i grisos i amablement airejats a l’hivern. Volia
Plovisquejava este matí i a la vespra, quan Cristian m’ha escrit per dir-me que estava passejant al passeig del Marjal amb Toni. He acudit amb la furgoneta, finalment, i hem estat xerrant de la nova vida de Cristian com a professor de matemàtiques a un institut de Santa Coloma de Gramenet. La vida fa tombs i
I Aquesta vida és tant efímera, és tant curta, es fa tant minsa, que si hi penso em consolo pensant que, si més no, tinc la sort de viure com jo vull, a la meua, i dono gràcies a Déu perquè soc molt conscient que no és poca cosa. I quan hi penso em venen
A tu, dolça i fosca tardor que avives la meua fràgil esperança així que el sol torna i sento aleshores que se m’escapen los dies, que massa pronte floriran de nou los ametlers, que massa pronte serà Nadal i bona nit boira, bona nit pluja, adéu siau ratet de fred que haurem passat passada la castanyada,
Avui s’obre la inscripció per a poder optar a accedir a la 13a edició de l’Escola de Pastors de Catalunya. Com a pagès, pastor novell i exalumne de la 8a edició de l’Escola, animo a totes aquelles persones que sentin una vera passió per la ramaderia extensiva i l’agroecologia a intentar accedir a l’oferta que s’ofereix.
Quan arribava la Juana amb un poval de raïm la iaia treia el seu somriure més gran i ample, un somriure que alliberava vulgues o no de qualsevol mal auguri que el futur mos tingués preparat. Ma iaia i la Juana eren dues dones que havien passat juntes força hiverns plegant olives. Coneixien les hores dels