Contra tot pronòstic, contra allò que en un primer moment podíem pensar, este passat Nadal, a Ulldecona, el Patronat de la Passió vam fer una representació molt acceptable dels Pastorets, a l’aire lliure del poliesportiu, complint totes les mesures de seguretat. Ma filla Aran i jo vam representar el paper de pastors i vam xalar
Per ventura, este matí, mentres pasturava, se m’ha acudit fer-me un selfie prenent com a centre d’atenció les meues patilles. Com ja sabeu, les meues patilles son motiu d’especial seguiment en este bloc meu. Perquè les meues patilles son la meua presa de terra, lo meu centre de gravetat en relació amb lo món i
Avui és Dimecres de Cendra, lo primer dia de la Quaresma, la qual celebrem des del segle IV per commemorar els quaranta dies que Jesús, temptat pel dimoni, va passar al desert. Pels catòlics és dia de dejuni i d’abstinència i a la missa d’avui se’ns imposa un polsim de cendra en forma de creu
Avui ma filla Aran i jo hem contemplat un cel taronja, encès, mentres plovien i no plovien unes finíssimes espurnes d’aigua. Jo sortia del corral i ma filla, des de fora, jugava a fer moixaines a la Mia, la gata de la masada. Per uns minuts hem hagut de romandre en silenci, meravellats davant d’aquell
Vindran los dies d’una tardor joiosa, los dies que tu seras més feliç pasturant pels bancals del coscoll i el romaní. Vindran estos dies que imagino. Vindran les hores i els dies de l’alliberament, de la tardor joiosa, i seras tu qui sembrarà la llavor i del pou del terme qui en tregue l’aigua per
Potser sou una persona que per circunstàncies de la vida tens per costum visitar este bloc. Si és així, et dono les gràcies i així mateix et felicito per la sort que tens, sobretot avui, perquè torno a referir-me a les meues patilles. Avui he tornat a ca la Marisol a arreglar-me les patilles. Una
Conten que amb els anys et fas més conservador, que la paternitat és un punt d’inflexió, que els consells de casa edifiquen. Està bé. Què voleu que us diga? Doncs que en lo meu cas és així. He arribat als 40 i durant un any m’ha perseguit la idea de la provisionalitat i, sobretot, allò
No a la primavera. No a la calor de la primavera, que ja ve en Pacorro amb la seua acordió i a canvi d’un traguet de vi et dóna conversa fins la nit. Per això, no al sol, no al migdia tornassolat a l’aigua de les basses, que baixen los dels Valentins a ballar amb
Les coses senzilles son les que salven. De salvar, guaita, salven moltes coses. Una cançó, per exemple, salva. Una cançó, de sobte: La rue ne te reprendre pas. Breut. I un record. O uns records. Un record, posem per cas. Un gest en el marc d’una conversa: ‘La vida és això’, i fer el gest
La neu mos porta alegria i una melanconia sana, un recolliment cap a les petites coses i amb les persones que tenim a l’abast. Però per les pastores i els pastors que treballem en extensiu, la neu té una vessant un poc feixuga, sempre en consonància amb l’equipament i el rebost del paller. Per ser
Per estimar una cosa s’ha de conèixer, que implica comprendre i, finalment, que t’agrade. I això mateix és lo que m’ha passat amb la nova imatge dels blocs de VilaWeb. He sopat prontet, després de fer popar los corderets, i m’he posat a escodrinyar la manera de posar al dia el Solcades, l’espai vital de
Un dels meus carrers favorits d’Alcanar és lo carrer que jo anomeno ‘costerut’. És lo carrer que porta a l’església. Quan vaig a missa entre setmana sempre munto pel carrer costerut, on sovint hi ha la presència d’algun gat que fa vida al ras o a la teulada d’aquelles cases humils d’este carrer que m’estimo.
Més amples, més oberts, los camps, i més verds i més blau lo cel i al cel, la lluna blanca que pareix que estiga a tocar, ací al costat, però la lluna és només una presència més en aquest estat immòbil, ingràvid, estàtic de la matèria. Doneu-me l’aire del desert abans no caigue en l’angoixa
Fa un fred que talla, tal i com m’ho van advertir dos pastors dels meus verals, lo passat octubre. No sé com s’ho fan per preveure el clima que farà a mesos vista, però el cert és que l’encerten i sempre l’encerten. Conten, també, que quan les becades es fan notar és perquè Nord enllà
Venen los Reis Màgics. A casa estem convençuts que hi seran, que arribaran com tots los anys, malgrat ho facin de ben cert amb les ànimes tolides per la catarsi. La catarsi que, al poble, ha obligat a redefinir la tarda de Pastorets per una ‘Tarda d’il·lusió’, a Ulldecona. Ma filla Aran i jo fem